Aneu al mercat, xics!
Revista Cambrils Diari Digital informava, el passat 26 de gener, que durant un parell de mesos sassajaria un nou horari al Mercat Municipal de la Vila. Passat aquest període estic encuriosida per conèixer el resultat daquesta prova pilot i, sobretot, quines conseqüències tindrà. En altres paraules, i com pronostiquen les males llengües, ja té data de tancament?
Sóc de la Platja i part dels meus records dinfància van lligats a la plaça del Pòsit, on vivia la meva àvia. Recordo que em despertava sentint la gent traginant amunt i avall. Les primeres lliçons de matemàtiques consistien en controlar que no em prenguessin el pèl al tornar-me el canvi. Vaig aprendre normes de convivència, saludant a larribar i al marxar, demanant la tanda i esperant pacientment el torn. Em fascinava veure com tothom shavia dacotxar per passar per sota el taulell cada vegada que havien dentrar o sortir de la parada, tot i que sospito que lesquena dels paradistes no comparteix la meva opinió. Tinc un molt bon record de laventura que era anar a comprar al mercat. Per això i més, el procés denderroc del Pòsit, que vaig seguir dia a dia participant en la cobertura de la notícia per a la Revista, va ser una lenta agonia que anava esborrant una part de mi.
Més endavant, el procés de desarrelament que va comportar anar a estudiar a fora, i també la rebel·lia de fer-se el jove i modern, de fer creure que vas molt atabalat i no tens temps per a res, va propiciar una alta traïció: lera dels hipermercats i les grans superfícies. El procés dhomogeneïtzació va contribuir a donar per fet que només és comestible allò que està a linterior de pacs indivisibles de porexpan que piten quan els hi escaneges el codi de barres.
Aquesta moda va deixar de fascinar-me i cada vegada em sento més còmode reivindicant un entorn que mevoqui un passat idealitzat. La nostàlgia deu ser un símptoma inequívoc que els anys em van passant. Ara, quan toca anar a comprar, agafo el carro que em va regalar ma mare i camino fins al mercat. És un model del qual nestic molt orgullosa perquè té com a prestacions una butxaca per conservar congelats i un doble sistema de rodes per empènyer i arrossegar. A aquestes alçades ja tinc clixades les parades on no shi poden posar els peus i les que shan guanyat la meva confiança.
Em fa sentir especial que em diguin que mesperi perquè avui tenen allò que tant magrada, que mexpliquin dues o tres receptes mentre em van despatxant i que em facin provar un tallet de vés a saber què. Al mercat em trobo veïns i amics, ens posem al dia de les xafarderies o ens preocupem perquè fa massa dies que ningú no sap res de no sé qui i això és molt estrany. En daltres àmbits ens fem els refinats i exigim un tracte personalitzat exquisit, a més a més de productes i serveis de qualitat i de proximitat. Anar a comprar al mercat ens aporta un valor afegit incalculable, pel que té despai de socialització i de patrimoni intangible. Vileros, valtros encara hi sou a temps: aneu al mercat, xics!
Sóc de la Platja i part dels meus records dinfància van lligats a la plaça del Pòsit, on vivia la meva àvia. Recordo que em despertava sentint la gent traginant amunt i avall. Les primeres lliçons de matemàtiques consistien en controlar que no em prenguessin el pèl al tornar-me el canvi. Vaig aprendre normes de convivència, saludant a larribar i al marxar, demanant la tanda i esperant pacientment el torn. Em fascinava veure com tothom shavia dacotxar per passar per sota el taulell cada vegada que havien dentrar o sortir de la parada, tot i que sospito que lesquena dels paradistes no comparteix la meva opinió. Tinc un molt bon record de laventura que era anar a comprar al mercat. Per això i més, el procés denderroc del Pòsit, que vaig seguir dia a dia participant en la cobertura de la notícia per a la Revista, va ser una lenta agonia que anava esborrant una part de mi.
Més endavant, el procés de desarrelament que va comportar anar a estudiar a fora, i també la rebel·lia de fer-se el jove i modern, de fer creure que vas molt atabalat i no tens temps per a res, va propiciar una alta traïció: lera dels hipermercats i les grans superfícies. El procés dhomogeneïtzació va contribuir a donar per fet que només és comestible allò que està a linterior de pacs indivisibles de porexpan que piten quan els hi escaneges el codi de barres.
Aquesta moda va deixar de fascinar-me i cada vegada em sento més còmode reivindicant un entorn que mevoqui un passat idealitzat. La nostàlgia deu ser un símptoma inequívoc que els anys em van passant. Ara, quan toca anar a comprar, agafo el carro que em va regalar ma mare i camino fins al mercat. És un model del qual nestic molt orgullosa perquè té com a prestacions una butxaca per conservar congelats i un doble sistema de rodes per empènyer i arrossegar. A aquestes alçades ja tinc clixades les parades on no shi poden posar els peus i les que shan guanyat la meva confiança.
Em fa sentir especial que em diguin que mesperi perquè avui tenen allò que tant magrada, que mexpliquin dues o tres receptes mentre em van despatxant i que em facin provar un tallet de vés a saber què. Al mercat em trobo veïns i amics, ens posem al dia de les xafarderies o ens preocupem perquè fa massa dies que ningú no sap res de no sé qui i això és molt estrany. En daltres àmbits ens fem els refinats i exigim un tracte personalitzat exquisit, a més a més de productes i serveis de qualitat i de proximitat. Anar a comprar al mercat ens aporta un valor afegit incalculable, pel que té despai de socialització i de patrimoni intangible. Vileros, valtros encara hi sou a temps: aneu al mercat, xics!