Monarquia, sí, al museu de cera
Els dos gendres de la Casa Real han sortit rana. Ja sigui per qüestions familiars mai aclarides o negocis poc exemplars amb linstitut de nom Nóos, Jaime de Marichalar amb Iñaki Urdangarín poden convertir un conte de princeses en una espanyolada de Pajares i Esteso.
Don Jaime de Marichalar y Sáez de Tejada va passar de ser un flamant Grande de España i Duque de Lugo a ser desubicat per fases del Museo de Cera de Madrid, un espai cultural de gust força discutible. Quan hi va haver el cese temporal de la convivencia conyugal, les autoritats museístiques, més borbòniques que Juan Carlos I, van afanyar-se a treure la figura rígida del marit de Doña Elena del lloc de privilegi, el Salón del Honor. Destar al costat de tota la família real, passava a fer despectador en el Salón del Ruedo, on el visitant el podia veure al costat de limpagable Jesulín de Ubrique. Anys més tard, quan el cese temporal va esdevenir definitiu, és a dir, divorci en llenguatge del poble, el museu va córrer a condemnar la pobra figura a lostracisme dun magatzem al costat de 1.500 rèpliques més; ja no era ni digne de fer de figurant taurí. Les imatges dun operari diligent retirant en carretó lex Duque va ser digne del millor guió de Berlanga.
El xiringuito dinfluències presumptament orquestrades per Iñaki Urdangarín Liebaert, pel que sembla amb millor mà esquerra per a lesport que no pas per a les tasques financeres, pot implicar-li anar de cap al magatzem i fer companyia al seu defenestrat excunyat. De moment, el Comité del Museo, abans que cap jutge hagi imputat res al marit de Doña Cristina, ja ha dictat sentència i sha afanyat amb celeritat a treurel del Salón del Honor. Ara, sel pot trobar reubicat a la Sala del Deporte, un lloc escaient amb el seu passat brillant de jugador dhandbol blaugrana. Això sí, la rèplica ja no va guarnida de gala, sinó amb un plebeu vestit de carrer. Malgrat tot, no pot cantar victòria; tot fa sospitar que acabarà al magatzem amb el seu excunyat i un company de desventures, la figura del president Zapatero, segons declaracions de la direcció del museu.
Aquests dies, els turiferaris de la monarquia estan inquiets i nerviosos. Pateixen per la mala imatge que pot patir la Casa Real amb els escàndols financers dun gendre que no va saber conformar-se de simple figurant en les felicitacions nadalenques i als actes protocol·laris. Estan frisosos per garantir la continuïtat duna institució que semblava, fins fa poc, restar al marge del món de la corrupció i la martingala; uns àmbits històricament ben propis dels Borbons. Alhora, un estol de periodistes llagoters amb la monarquia es capfiquen fent discussions bizantines al voltant del carisma i la capacitat de Don Felipe de Borbón per succeir el seu pare, cada cop més revellit.
Tanmateix, no caldria gastar tanta tinta o tants esforços per restaurar el prestigi de la monarquia. És una presa de pèl i un escarni capficar-se pel futur de la Corona davant la realitat que ens envolta, que no són les pàgines del Hola ni les tertúlies dels professionals de la xerrameca buida. Hi ha retallades de salaris i de drets laborals a tort i a dret, amb la xifra rècord daturats de la Unió Europea i milions de ciutadans al llindar de la pobresa; amb Càritas fent mans i mànigues per subvenir les necessitats dun allau de desfavorits i de famílies desnonades.
La realitat crua de molts ciutadans xoca amb els privilegis de la família dels Borbons. En un estat democràtic del segle XXI no es pot justificar de cap manera la monarquia, a desgrat del cor àulic que repeteix tòpics gastats com allò del Rey campechano o del olor de multitudes que muestran su cariño al Príncipe y Doña Letízia.
La millor ubicació daquesta secular institució no és cap altra que la del Museo de Cera de Madrid. No cal passar ànsia, que cap director republicà els retiri del Salón del Honor; allí podran lluir llur rang i els nostàlgics reporters monàrquics els podran visitar i honorar sempre que vulguin. Almenys sestalviaran els viatges a Baqueira i no caldrà fer jocs florals de fervor desmesurat, com aquell tan celebrat de los reyes hacen cola en el remontador como unos españoles más.
Quan hi hagi una enquesta que digui monarquia o república?, la resposta serà indubtable: Monarquia, sí, al museu de cera.
Don Jaime de Marichalar y Sáez de Tejada va passar de ser un flamant Grande de España i Duque de Lugo a ser desubicat per fases del Museo de Cera de Madrid, un espai cultural de gust força discutible. Quan hi va haver el cese temporal de la convivencia conyugal, les autoritats museístiques, més borbòniques que Juan Carlos I, van afanyar-se a treure la figura rígida del marit de Doña Elena del lloc de privilegi, el Salón del Honor. Destar al costat de tota la família real, passava a fer despectador en el Salón del Ruedo, on el visitant el podia veure al costat de limpagable Jesulín de Ubrique. Anys més tard, quan el cese temporal va esdevenir definitiu, és a dir, divorci en llenguatge del poble, el museu va córrer a condemnar la pobra figura a lostracisme dun magatzem al costat de 1.500 rèpliques més; ja no era ni digne de fer de figurant taurí. Les imatges dun operari diligent retirant en carretó lex Duque va ser digne del millor guió de Berlanga.
El xiringuito dinfluències presumptament orquestrades per Iñaki Urdangarín Liebaert, pel que sembla amb millor mà esquerra per a lesport que no pas per a les tasques financeres, pot implicar-li anar de cap al magatzem i fer companyia al seu defenestrat excunyat. De moment, el Comité del Museo, abans que cap jutge hagi imputat res al marit de Doña Cristina, ja ha dictat sentència i sha afanyat amb celeritat a treurel del Salón del Honor. Ara, sel pot trobar reubicat a la Sala del Deporte, un lloc escaient amb el seu passat brillant de jugador dhandbol blaugrana. Això sí, la rèplica ja no va guarnida de gala, sinó amb un plebeu vestit de carrer. Malgrat tot, no pot cantar victòria; tot fa sospitar que acabarà al magatzem amb el seu excunyat i un company de desventures, la figura del president Zapatero, segons declaracions de la direcció del museu.
Aquests dies, els turiferaris de la monarquia estan inquiets i nerviosos. Pateixen per la mala imatge que pot patir la Casa Real amb els escàndols financers dun gendre que no va saber conformar-se de simple figurant en les felicitacions nadalenques i als actes protocol·laris. Estan frisosos per garantir la continuïtat duna institució que semblava, fins fa poc, restar al marge del món de la corrupció i la martingala; uns àmbits històricament ben propis dels Borbons. Alhora, un estol de periodistes llagoters amb la monarquia es capfiquen fent discussions bizantines al voltant del carisma i la capacitat de Don Felipe de Borbón per succeir el seu pare, cada cop més revellit.
Tanmateix, no caldria gastar tanta tinta o tants esforços per restaurar el prestigi de la monarquia. És una presa de pèl i un escarni capficar-se pel futur de la Corona davant la realitat que ens envolta, que no són les pàgines del Hola ni les tertúlies dels professionals de la xerrameca buida. Hi ha retallades de salaris i de drets laborals a tort i a dret, amb la xifra rècord daturats de la Unió Europea i milions de ciutadans al llindar de la pobresa; amb Càritas fent mans i mànigues per subvenir les necessitats dun allau de desfavorits i de famílies desnonades.
La realitat crua de molts ciutadans xoca amb els privilegis de la família dels Borbons. En un estat democràtic del segle XXI no es pot justificar de cap manera la monarquia, a desgrat del cor àulic que repeteix tòpics gastats com allò del Rey campechano o del olor de multitudes que muestran su cariño al Príncipe y Doña Letízia.
La millor ubicació daquesta secular institució no és cap altra que la del Museo de Cera de Madrid. No cal passar ànsia, que cap director republicà els retiri del Salón del Honor; allí podran lluir llur rang i els nostàlgics reporters monàrquics els podran visitar i honorar sempre que vulguin. Almenys sestalviaran els viatges a Baqueira i no caldrà fer jocs florals de fervor desmesurat, com aquell tan celebrat de los reyes hacen cola en el remontador como unos españoles más.
Quan hi hagi una enquesta que digui monarquia o república?, la resposta serà indubtable: Monarquia, sí, al museu de cera.