Pueblerinos
A la ciutat de Tarragona. Un carrer prop de la plaça de la Font. Entro en un forn i demano un xusco. Cara dincomprensió de la dependenta. Busco una alternativa lingüística. Un llengüet, si us plau.‒ La mateixa cara dincomprensió amb tocs dimpaciència. Finalment: Donim aquell panet petit.
Mentre pago em veig reflectit en la mirada de la dependenta. Mhi entreveig amb una boina calada fins a les orelles, la faixa que maguanta els pantalons a lalçada de les aixelles i als peus, un ramat de bens es compadeixen que el meu vocabulari hagi provocat una imatge, al ulls de la dependenta, propera a lestereotip tòpic dun rústic pastor. Esvaeixo ràpidament la imatge perquè no mhi reconec.
Jo no vaig buscar les paraules, em van sortir. Formen part de la meva maleta identitària. I la identitat personal es presenta sense buscar-la, com qui té braços, cames o boca i no pensa constantment quan i com els ha de fer servir.
Seria estúpid, però, no admetre i defensar levidència del cosmopolitisme vigent i ocultar que dia a dia compartim i adquirim nous hàbits i, com no, també nou vocabulari. Però també és cert que conservem aquesta essència valorosa que ens surt de natural i que ens personalitza, que protagonitza una manera dentendre la vida i lentorn. Unes peculiaritats que no tenen perquè ser excloents, però encara menys ser excloses ràpidament per altres maneres de concebre, conèixer o viure la realitat.
Em neguiteja, en aquest sentit, un tipus de cosmopolitisme impostat, propi dun ciutadà acomplexat o fins i tot de ciutat acomplexada. Un cosmopolitisme amb una visió elitista, com si només uns pocs escollits il·lustrats estiguessin cridats a entendre el nou món i els seus fonaments, i que a la mínima que divergeixes et claven que val més que callis, que ets un pueblerino i que no has sortit del corral i que la teva manera dentendre la ciutat on vius ja sha esgotat.
Cada ciutat té la seva essència i no cal fer un any zero i carregar-se o menysprear el que sha fet abans. Evidentment, tampoc no thas de tancar a noves maneres de pensar la ciutat. Però amb la bonança econòmica (vótua, on queda!) un tenia la sensació que tot girava al voltant del plantejament de voler ser millor que la ciutat veïna, a base de copiar ciutats més grans. I a base de copiar ara estan totes mig arruïnades.
Bé, en el fons, lúnic que volia dir és que aquest suposat pueblerino entén cert cosmopolitisme però està fart dapriorismes per explicar les actuacions públiques, cansat del menyspreu paternalista del poder i que sel treguin de sobre amb tòpics infundats.
Mentre pago em veig reflectit en la mirada de la dependenta. Mhi entreveig amb una boina calada fins a les orelles, la faixa que maguanta els pantalons a lalçada de les aixelles i als peus, un ramat de bens es compadeixen que el meu vocabulari hagi provocat una imatge, al ulls de la dependenta, propera a lestereotip tòpic dun rústic pastor. Esvaeixo ràpidament la imatge perquè no mhi reconec.
Jo no vaig buscar les paraules, em van sortir. Formen part de la meva maleta identitària. I la identitat personal es presenta sense buscar-la, com qui té braços, cames o boca i no pensa constantment quan i com els ha de fer servir.
Seria estúpid, però, no admetre i defensar levidència del cosmopolitisme vigent i ocultar que dia a dia compartim i adquirim nous hàbits i, com no, també nou vocabulari. Però també és cert que conservem aquesta essència valorosa que ens surt de natural i que ens personalitza, que protagonitza una manera dentendre la vida i lentorn. Unes peculiaritats que no tenen perquè ser excloents, però encara menys ser excloses ràpidament per altres maneres de concebre, conèixer o viure la realitat.
Em neguiteja, en aquest sentit, un tipus de cosmopolitisme impostat, propi dun ciutadà acomplexat o fins i tot de ciutat acomplexada. Un cosmopolitisme amb una visió elitista, com si només uns pocs escollits il·lustrats estiguessin cridats a entendre el nou món i els seus fonaments, i que a la mínima que divergeixes et claven que val més que callis, que ets un pueblerino i que no has sortit del corral i que la teva manera dentendre la ciutat on vius ja sha esgotat.
Cada ciutat té la seva essència i no cal fer un any zero i carregar-se o menysprear el que sha fet abans. Evidentment, tampoc no thas de tancar a noves maneres de pensar la ciutat. Però amb la bonança econòmica (vótua, on queda!) un tenia la sensació que tot girava al voltant del plantejament de voler ser millor que la ciutat veïna, a base de copiar ciutats més grans. I a base de copiar ara estan totes mig arruïnades.
Bé, en el fons, lúnic que volia dir és que aquest suposat pueblerino entén cert cosmopolitisme però està fart dapriorismes per explicar les actuacions públiques, cansat del menyspreu paternalista del poder i que sel treguin de sobre amb tòpics infundats.