El Senat espanyol, una menjadora inútil i molt cara
En temps de retallades de serveis bàsics i daprimament de drets socials que han costat molt de conquerir, en aquesta terrible crisi en què el ciutadà és espremut sense pietat per uns polítics ineficients i barruts, de tota mena i de tot color, xoca molt que algú baixi de la seva torre de marfil i parli clar i català, ni que sigui gallec.
Xosé Manuel Pérez Bouza, senador del BNG en la legislatura 2007-2011, no té pèls a la llengua per etzibar allò que molts sospitàvem, que el Senat és totalment prescindible. Sense cap mania i davant les preguntes de lincisiu Jordi Évole a la Sexta, reconeix que tal como está configurado sirve para muy poco o para nada [...] El Senado es absolutamente cuestionable [...] la mayoría de la gente no sabe que el Senado no sirve para nada.
Sobta la claredat amb què parla aquest polític gallec, desdient els trillats tòpics de gallecs i polítics, com xerrar molt per no aclarir res de res. A diferència de la majoria de col·legues, que somplen la boca amb reforma del Senat, de cambra de les autonomies, de segona lectura de les lleis, de comissions, diniciatives, de.... ell considera que lo cínico sería decir que esto es una institución absolutamente imprescindible. Afirmació inapel·lable, acompanyada de sucosos comentaris sobre les migrades ganes de treballar de companys que en 4 anys mai havien pujat a la tribuna ni per dir bon dia. Curiosa manera de servir la pàtria, amb un sou brut de 5.000 euros al mes, quan els salaris de milions dassalariats fa plorar. Tanmateix, en un gest dausteritat que els honora, cal dir que la casta senatorial ja no gaudeix de la famosa piscina climatitzada o aljibe contraincendios que servia per relaxar-se després de tanta tasca titànica en pro del poble sobirà.
En països dacreditada tradició federal com Alemanya o els Estats Units, el poder legislatiu bicameral té un sentit i una funció: una cambra representa els ciutadans i laltra cambra representa els diferents estats federals. No pas Espanya, que no és un estat federal ni va camí de ser-ho, malgrat els càntics federalistes del senyor Pasqual Maragall. LEstat espanyol només és un estat dautonomies de la Señorita Pepis i el Senat espanyol sassembla tant al Senat dels Estats Units o al Budesrat alemany com un Seat Panda a un Ferrari.
Ara, cada cop més és qüestiona obertament lexistència daquesta cambra que no té cap funció política significativa, però que va com anell al dit al PSOE, al PP, a CiU o PNB per col·locar una colla de polítics amortitzats, mereixedors dun digne descans després dhaver-se esllomat pel bé del poble, com lincombustible Iñaki Anasagati o Joan Lerma, expresident de la Generalitat Valenciana i un dels grans responsables de les majories absolutes del PP al País Valencià des de 1995.
El Senat va ser una creació de la tan celebrada transició democràtica espanyola. Des del 1977 ha servit per ben poca cosa, a banda desdevenir un autèntic Parc Juràssic de pares de la Pàtria com Don Manuel Fraga Iribarne, que en esta legislatura sólo habló una vez. Trobar el senyor Joan Saura, linefable conseller de les nevades, dels focs forestals, del Bus de lEstatut, aclofat en un confortable seient de la Cambra Alta, al costat del ministre de treball, Manuel Corbacho, negant que les dades de latur assolissin algun mes la barrera dels 5 milions de desocupats; tot plegat, és la prova del cotó més fefaent de labsoluta inutilitat del Senat.
Això sí, una inútil menjadora molt cara amb un pressupost per a aquest any de 55.143.210 euros; la quantitat gens menyspreable de 9.175.058.138 pessetes. Certament, el cost daquest cementiri delefants és un malbaratament de diners públics; un autèntic escàndol, considerant les acusacions de Xosé Manuel Pérz Bouza: Aquí no se hace nada, joder, nada; que no soy un tonto.
Xosé Manuel Pérez Bouza, senador del BNG en la legislatura 2007-2011, no té pèls a la llengua per etzibar allò que molts sospitàvem, que el Senat és totalment prescindible. Sense cap mania i davant les preguntes de lincisiu Jordi Évole a la Sexta, reconeix que tal como está configurado sirve para muy poco o para nada [...] El Senado es absolutamente cuestionable [...] la mayoría de la gente no sabe que el Senado no sirve para nada.
Sobta la claredat amb què parla aquest polític gallec, desdient els trillats tòpics de gallecs i polítics, com xerrar molt per no aclarir res de res. A diferència de la majoria de col·legues, que somplen la boca amb reforma del Senat, de cambra de les autonomies, de segona lectura de les lleis, de comissions, diniciatives, de.... ell considera que lo cínico sería decir que esto es una institución absolutamente imprescindible. Afirmació inapel·lable, acompanyada de sucosos comentaris sobre les migrades ganes de treballar de companys que en 4 anys mai havien pujat a la tribuna ni per dir bon dia. Curiosa manera de servir la pàtria, amb un sou brut de 5.000 euros al mes, quan els salaris de milions dassalariats fa plorar. Tanmateix, en un gest dausteritat que els honora, cal dir que la casta senatorial ja no gaudeix de la famosa piscina climatitzada o aljibe contraincendios que servia per relaxar-se després de tanta tasca titànica en pro del poble sobirà.
En països dacreditada tradició federal com Alemanya o els Estats Units, el poder legislatiu bicameral té un sentit i una funció: una cambra representa els ciutadans i laltra cambra representa els diferents estats federals. No pas Espanya, que no és un estat federal ni va camí de ser-ho, malgrat els càntics federalistes del senyor Pasqual Maragall. LEstat espanyol només és un estat dautonomies de la Señorita Pepis i el Senat espanyol sassembla tant al Senat dels Estats Units o al Budesrat alemany com un Seat Panda a un Ferrari.
Ara, cada cop més és qüestiona obertament lexistència daquesta cambra que no té cap funció política significativa, però que va com anell al dit al PSOE, al PP, a CiU o PNB per col·locar una colla de polítics amortitzats, mereixedors dun digne descans després dhaver-se esllomat pel bé del poble, com lincombustible Iñaki Anasagati o Joan Lerma, expresident de la Generalitat Valenciana i un dels grans responsables de les majories absolutes del PP al País Valencià des de 1995.
El Senat va ser una creació de la tan celebrada transició democràtica espanyola. Des del 1977 ha servit per ben poca cosa, a banda desdevenir un autèntic Parc Juràssic de pares de la Pàtria com Don Manuel Fraga Iribarne, que en esta legislatura sólo habló una vez. Trobar el senyor Joan Saura, linefable conseller de les nevades, dels focs forestals, del Bus de lEstatut, aclofat en un confortable seient de la Cambra Alta, al costat del ministre de treball, Manuel Corbacho, negant que les dades de latur assolissin algun mes la barrera dels 5 milions de desocupats; tot plegat, és la prova del cotó més fefaent de labsoluta inutilitat del Senat.
Això sí, una inútil menjadora molt cara amb un pressupost per a aquest any de 55.143.210 euros; la quantitat gens menyspreable de 9.175.058.138 pessetes. Certament, el cost daquest cementiri delefants és un malbaratament de diners públics; un autèntic escàndol, considerant les acusacions de Xosé Manuel Pérz Bouza: Aquí no se hace nada, joder, nada; que no soy un tonto.