El català és una nosa
Aquests darrers dies destiu, a les Espanyes hi ha gran inquietud a causa del model dimmersió en català a les escoles. Bona part de lopinió pública hispana, ben informada per uns mitjans dobjectivitat i pluralitat contrastada (La Gaceta, La Razón, ABC, El Mundo, Intereconomía, Canal 13, COPE, Libertad Digital...) està farcida duna justa indignació. Després de 30 anys demprar el català com a llengua vehicular dels centres escolars dels nostres infants, sha arribat a una situació intolerable.
El castellà està en vies dextinció i a Catalunya es fomenta lodi envers la llengua de Cervantes; sha de parlar en castellà damagatotis, xiuxiueges en aquesta parla i la gent et respon de manera ben hostil. Només pots trobar cinema doblat al castellà molt de tant en tant i mai grans films en 3D. Dels canals i canals televisius, la llengua de Fabra és omnipresent i trobar algun canal en la llengua comuna de tots els espanyols esdevé una tasca quixotesca. Gairebé no hi ha cap diari ni revista en espanyol. Demanar un café con hielo a la Rambla de Barcelona o a qualsevol localitat turística és arriscar-te a una resposta díscola o, de retruc, que et portin un cafè amb llet!
Sortosament, els Tribunals espanyols, amb el suport del PP i Ciutadans han sortit per salvar el castellà duna mort propera al Principat. Sha dacabar amb aquest lamentable sistema dimmersió que atempta la convivència i converteix els castellanoparlants en ciutadans de tercera.
El 1716 el Decret de Nova Planta ja va voler posar les coses al seu lloc i va prohibir lús del català en la vida pública i oficial.
Però los naturales catalans sempre han estat històricament tossuts i no han entès lobjectiu noble de Felipe V, Carlos IV, Franco, Primo de Rivera i altres esforçats dirigents que volien que el castellà quallés aquí, com una oportunitat de progrés i cosmopolitisme. Ja van posar ganes per fer desaparèixer la llengua provinciana i pobra de Verdaguer i Ramon Llull. Però després de 300 anys de feina feixuga i constant, no ha servit de res.
I per reblar el clau, el català porta 30 anys com a llengua vehicular a les classes i la lengua del Imperio sestà acabant.
Sortosament la Justícia (española, por supuesto) ha heretat el millor esperit dels pares creadors de la Nova Planta; amb lescapçada de lEstatut ja van parlar clar i castellà. I ara toca vehicular-ne les escoles i oblidar la nefanda immersió lingüística.
Tanmateix, tornen aquests pesats de catalans que gosen plantar cara al Poder Judicial i amenacen amb la desobediència civil. José Patiño, mà dreta del Rei, ja els retratava aleshores amb unes entenimentades consideracions, que serien lenveja del millor tertulià del Gato al agua o de lacreditat intel·lectual Jiménez Losantos: Que el genio de los naturales es amante de la libertad, aficionadísimos a todo género de armas, prontos a la cólera, rijosos y vengativos; y que siempre se debe recelar de ellos aguarden coyuntura para sacudir el yugo de la justicia; son muy interesados [...] son apasionados a su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón; y solamente hablan en su lengua nativa; es su genio laborioso e infatigable a impulsos de la apetecida conveniencia; y más presto ahorran que consumen en lo necesario.
En el món es parlen unes 5.000 llengües, però tan sols hi ha uns 200 estats. La conclusió és evident, els països tenen diverses llengües que hi conviuen. Mantenir viva una parla significa entendre-la com un ric patrimoni col·lectiu que cal preservar. No és el cas per a bona part de la societat espanyola; els toros són cultura i el català és una nosa.
El castellà està en vies dextinció i a Catalunya es fomenta lodi envers la llengua de Cervantes; sha de parlar en castellà damagatotis, xiuxiueges en aquesta parla i la gent et respon de manera ben hostil. Només pots trobar cinema doblat al castellà molt de tant en tant i mai grans films en 3D. Dels canals i canals televisius, la llengua de Fabra és omnipresent i trobar algun canal en la llengua comuna de tots els espanyols esdevé una tasca quixotesca. Gairebé no hi ha cap diari ni revista en espanyol. Demanar un café con hielo a la Rambla de Barcelona o a qualsevol localitat turística és arriscar-te a una resposta díscola o, de retruc, que et portin un cafè amb llet!
Sortosament, els Tribunals espanyols, amb el suport del PP i Ciutadans han sortit per salvar el castellà duna mort propera al Principat. Sha dacabar amb aquest lamentable sistema dimmersió que atempta la convivència i converteix els castellanoparlants en ciutadans de tercera.
El 1716 el Decret de Nova Planta ja va voler posar les coses al seu lloc i va prohibir lús del català en la vida pública i oficial.
Però los naturales catalans sempre han estat històricament tossuts i no han entès lobjectiu noble de Felipe V, Carlos IV, Franco, Primo de Rivera i altres esforçats dirigents que volien que el castellà quallés aquí, com una oportunitat de progrés i cosmopolitisme. Ja van posar ganes per fer desaparèixer la llengua provinciana i pobra de Verdaguer i Ramon Llull. Però després de 300 anys de feina feixuga i constant, no ha servit de res.
I per reblar el clau, el català porta 30 anys com a llengua vehicular a les classes i la lengua del Imperio sestà acabant.
Sortosament la Justícia (española, por supuesto) ha heretat el millor esperit dels pares creadors de la Nova Planta; amb lescapçada de lEstatut ja van parlar clar i castellà. I ara toca vehicular-ne les escoles i oblidar la nefanda immersió lingüística.
Tanmateix, tornen aquests pesats de catalans que gosen plantar cara al Poder Judicial i amenacen amb la desobediència civil. José Patiño, mà dreta del Rei, ja els retratava aleshores amb unes entenimentades consideracions, que serien lenveja del millor tertulià del Gato al agua o de lacreditat intel·lectual Jiménez Losantos: Que el genio de los naturales es amante de la libertad, aficionadísimos a todo género de armas, prontos a la cólera, rijosos y vengativos; y que siempre se debe recelar de ellos aguarden coyuntura para sacudir el yugo de la justicia; son muy interesados [...] son apasionados a su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón; y solamente hablan en su lengua nativa; es su genio laborioso e infatigable a impulsos de la apetecida conveniencia; y más presto ahorran que consumen en lo necesario.
En el món es parlen unes 5.000 llengües, però tan sols hi ha uns 200 estats. La conclusió és evident, els països tenen diverses llengües que hi conviuen. Mantenir viva una parla significa entendre-la com un ric patrimoni col·lectiu que cal preservar. No és el cas per a bona part de la societat espanyola; els toros són cultura i el català és una nosa.