Cinema en català: missió impossible!
No cal ser gens espavilat per constatar que portem una colla danys amb una presència paupèrrima de la llengua pròpia als cinemes del país. Els números són prou eloqüents: no arriba ni a l1% destrenes cinematogràfiques. Un país que ha treballat molt per la normalització de la llengua pròpia a les escoles i que ha assolit una presència viva en els mitjans de comunicació de masses no hauria de permetre aquesta anomalia escandalosa.
En la llarga època del Pujolisme es va intentar un acord amb les majors, les grans companyies productores de Hollywood. Eren els temps de la pedagogia, dexplicar el fet català, del peix al cove. Els resultats de les llargues negociacions van ser bastant escarransits. Lanimós conseller de Vila-seca Joan M. Pujals ja shi va escarrassar; no endebades havia impulsat una Llei de Normalització Lingüística, però un acudit dEl Periódico ja avançava què ens venia a sobre. Es veia lHonorable Conseller valorant la sensibilitat de les majors sobre la realitat lingüística de casa nostra, amb Vicenç Villatoro, conegut escriptor i periodista, aleshores director general de Promoció Cultural de la Generalitat; en un racó de la vinyeta la resposta era categòrica: una gran mà mostrant el dit del mig ben verticalment. Sense comentaris!
Malgrat vendrens la moto que les productores doblarien alguns dels films més comercials al català, al voltant duna trentena, la crua realitat del dit sha imposat durant una colla danys. Les empreses productores i les distribuïdores han mostrat un accentuat refús cap al català que cap govern seriós hagués permès. Tots coneixem la realitat: poques sales amb versió catalana, horaris dolents i presència ínfima en els grans centres urbans.
El juliol de lany passat, el Parlament de Catalunya va aprovar de manera solemne una Llei del Cinema, impulsada pel conseller Tresserras, que intentaria equiparar el català amb el castellà en les sales comercials. Els articles més significatius de la llei deien que un mínim del 50% dels films estrangers fos doblat en català. La llei corregia la injustícia històrica que ha patit el ciutadà català, que no ha gaudit amb normalitat poder consumir cinema en la seva llengua materna.
Tots els defensors a capa i espasa del bilingüisme (en realitat, del castellà) van serrar les dents i els vots en contra del PP i Ciutadans (Ciudadanos) no van significar escarafalls ni sortides del guió. Ja se sap, tots ens coneixem prou: aquest pretès bilingüisme predicat a tort i a dret és tan virtual com els efectes especials de les grans produccions. Ras i curt, per ells el català ha de continuar sent aquella manifestació xiruquera de casal parroquial, però, ai las, res de gosar equiparar-se amb la llengua de Cervantes.
Les majors i les distribuïdores de cine (Fedicine) van treure la destral de guerra i es van negar a fer còpies en català, argumentant uns augments de despeses; fins i tot hi va haver una vaga de cinemes. Durant uns mesos, es va passar duna presència residual a la no presència. La gran superproducció Avatar no es va poder veure en la nostra parla per la negativa de la Fox, malgrat que ladministració catalana es va oferir a pagar les despeses del doblatge. Ja se sap; vivim en un país acostumat a pagar per tot.
Tot plegat, un clar boicot i menyspreu, no tan sols a una llei, sinó a unes institucions i al conjunt de la ciutadania catalana. La prepotència i fatxenderia de les empreses de Hollywood recorda la dels pistolers del Far West. Tanmateix, el pes real de les nostres institucions potser no va més enllà que la dun decorat de cartró pedra de film de sèrie B.
Ara el nou conseller de Cultura, Ferran Mascarell, adverteix que la reglamentació de la Llei del Cinema pot costar uns 7 anys i que potser no es podrà aplicar del tot. Si no es pot aplicar la Llei del Cinema, la canviarem. Es torna a pactar amb les productores i distribuïdors per aconseguir el gran èxit duna trentena de pel·lícules en la llengua de Jacint Verdaguer? Sembla una còpia del Día de la Marmota; allí el protagonista no es podia escapolir de repetir cada jornada, fes el que fes. Aquí, fem el que manen les majors.
Portem molts anys dautonomia, el ciutadà llegeix diaris i revistes en català, escolta ràdios en català, té canals televisius en la seva llengua, però poder gaudir duna pel·lícula en català continuarà sent missió impossible!
En la llarga època del Pujolisme es va intentar un acord amb les majors, les grans companyies productores de Hollywood. Eren els temps de la pedagogia, dexplicar el fet català, del peix al cove. Els resultats de les llargues negociacions van ser bastant escarransits. Lanimós conseller de Vila-seca Joan M. Pujals ja shi va escarrassar; no endebades havia impulsat una Llei de Normalització Lingüística, però un acudit dEl Periódico ja avançava què ens venia a sobre. Es veia lHonorable Conseller valorant la sensibilitat de les majors sobre la realitat lingüística de casa nostra, amb Vicenç Villatoro, conegut escriptor i periodista, aleshores director general de Promoció Cultural de la Generalitat; en un racó de la vinyeta la resposta era categòrica: una gran mà mostrant el dit del mig ben verticalment. Sense comentaris!
Malgrat vendrens la moto que les productores doblarien alguns dels films més comercials al català, al voltant duna trentena, la crua realitat del dit sha imposat durant una colla danys. Les empreses productores i les distribuïdores han mostrat un accentuat refús cap al català que cap govern seriós hagués permès. Tots coneixem la realitat: poques sales amb versió catalana, horaris dolents i presència ínfima en els grans centres urbans.
El juliol de lany passat, el Parlament de Catalunya va aprovar de manera solemne una Llei del Cinema, impulsada pel conseller Tresserras, que intentaria equiparar el català amb el castellà en les sales comercials. Els articles més significatius de la llei deien que un mínim del 50% dels films estrangers fos doblat en català. La llei corregia la injustícia històrica que ha patit el ciutadà català, que no ha gaudit amb normalitat poder consumir cinema en la seva llengua materna.
Tots els defensors a capa i espasa del bilingüisme (en realitat, del castellà) van serrar les dents i els vots en contra del PP i Ciutadans (Ciudadanos) no van significar escarafalls ni sortides del guió. Ja se sap, tots ens coneixem prou: aquest pretès bilingüisme predicat a tort i a dret és tan virtual com els efectes especials de les grans produccions. Ras i curt, per ells el català ha de continuar sent aquella manifestació xiruquera de casal parroquial, però, ai las, res de gosar equiparar-se amb la llengua de Cervantes.
Les majors i les distribuïdores de cine (Fedicine) van treure la destral de guerra i es van negar a fer còpies en català, argumentant uns augments de despeses; fins i tot hi va haver una vaga de cinemes. Durant uns mesos, es va passar duna presència residual a la no presència. La gran superproducció Avatar no es va poder veure en la nostra parla per la negativa de la Fox, malgrat que ladministració catalana es va oferir a pagar les despeses del doblatge. Ja se sap; vivim en un país acostumat a pagar per tot.
Tot plegat, un clar boicot i menyspreu, no tan sols a una llei, sinó a unes institucions i al conjunt de la ciutadania catalana. La prepotència i fatxenderia de les empreses de Hollywood recorda la dels pistolers del Far West. Tanmateix, el pes real de les nostres institucions potser no va més enllà que la dun decorat de cartró pedra de film de sèrie B.
Ara el nou conseller de Cultura, Ferran Mascarell, adverteix que la reglamentació de la Llei del Cinema pot costar uns 7 anys i que potser no es podrà aplicar del tot. Si no es pot aplicar la Llei del Cinema, la canviarem. Es torna a pactar amb les productores i distribuïdors per aconseguir el gran èxit duna trentena de pel·lícules en la llengua de Jacint Verdaguer? Sembla una còpia del Día de la Marmota; allí el protagonista no es podia escapolir de repetir cada jornada, fes el que fes. Aquí, fem el que manen les majors.
Portem molts anys dautonomia, el ciutadà llegeix diaris i revistes en català, escolta ràdios en català, té canals televisius en la seva llengua, però poder gaudir duna pel·lícula en català continuarà sent missió impossible!