La llufa de lAVE de la Manxa
En un 15 de desembre de lany 2010, sinaugurava la línia dAlta Velocitat Espanyola: Madrid, Conca i Albacete. Havia costat la modesta quantitat de 3.500.000.000 deuros. Curiosament, en el viatge inaugural, a part de les autoritats de rigor, els 12 cotxes del comboi anaven pràcticament buits. Tal volta, potser era un mal averany, però si Don Quixot ja brandava la llança contra molins, qui gosaria esgarrar la festa a una colla de polítics cofois amb la nova joguina ferroviària?
El Mundo, poc sospitós de desafecte a la Nació (española, por supuesto), recollia les intervencions més sucoses de lacte institucional. Don Felipe de Borbón esmentava com Espanya está en la primera división de los medios más modernos de transporte. Davant de Doña Letícia, de Doña Esperanza Aguirre ‑la presidenta de la Comunitat de Madrid‑, de Don José Bono ‑president del Congrés‑, de José Blanco ‑ministre de Foment‑ i dAlberto Ruiz Gallardón ‑alcalde de Madrid‑, Sa Altesa Reial es vantava que la connexió nos da prestigio internacional y potencia la marca de España de forma duradera. Doña Esperanza, amb un abrandat patriotisme (no nacionalisme, eh! que això és un defecte dels perifèrics mals espanyols) afirmava que es parte de un empeño nacional. José María Barrera, aleshores president de la Junta de Castella - la Manxa (una de les comunitats que xucla més de la gran mamella de la solidaritat daltres comunitats) deia a landana dAtocha: merece la pena el compromiso de todos en beneficio de todos. La propaganda autonòmica era concloent: Castilla-La Mancha, la región mejor comunicada.
Sense desmerèixer per res Albacete o Conca, ciutats amb sengles valors com les cèlebres navalles i les cases penjades, hom tenia la impressió que sobria una línia cap a París o Berlín, i que la capital del Reino a la fi enllaçava amb el cor dEuropa! Però si lentranyable hidalgo castellà va veure en una humil pagesa la seva Dulcinea del Toboso, els nostres dirigents no volien ser pas menys que Don Alonso Quijano. Malgrat estar ja avisats pel bunyol de laeroport de Ciudad Real, una sobredimensionada i caríssima infraestructura amb tres vols setmanals i una mitjana docupació duna dotzena de passatgers; uns vols subvencionats, faltaria més!
Tanmateix, pocs anys després la prosaica realitat de Sancho Pança ha fet despertar tothom de lencanteri. Lexplotació de la línia de lAVE Toledo-Albacete-Conca ha esdevingut una autèntica ruïna per a lerari públic. Des de la seva inauguració només 2.796 passatgers han emprat el servei; una mitjana de 9 usuaris diaris (qualsevol comparació amb lestació de Cambrils és descarni) amb un cost diari de manteniment de 18.000 euros i de 1.125 euros per passatger. Renfe ha decidit clausurar el servei de lAVE a partir daquest 1 de juliol, perquè, fent un símil, li resulta més econòmic pagar una limusina de gran luxe a cadascuna de les persones que gosaven viatjar en trens gairebé fantasmes.
Amb tot, el despertar del ministre Pepiño Blanco ha estat daurora boreal. Davant la contundència escandalosa daquest fracàs, es va quedar tan ample pocs dies després del final de laventura ferroviària manxega i afirmava: habrá que empezar a pensar en las infraestructuras con un sentido económico, hacer estudios de viabilidad y rentabilidad económica, pues no hay peor cosa que un puerto sin mercancías, un aeropuerto sin aviones y un tren sin pasajeros. Com diria el mateix Don Miguel: A buenas horas, mangas verdes. Milions i milions llançats pels Campos de Criptana; sense volta ni solta; mentrestant, un Corredor Ferroviari Mediterrani encallat i lN-340, desdoblant-se al pas de lase de Sancho.
Cervantes va crear una genial obra amb les peripècies del Caballero de la Triste Figura per les terres de la Meseta Sud. Cinc segles després, una patuleia de dirigents incompetents (lheroi de Lepant no seria tan considerat amb els adjectius) de tots els colors polítics, no ens han deixat cap monument literari, però sí la gran llufa de lAVE de la Manxa; un despropòsit que penjarà de les espatlles del sofert contribuent, sigui de Puertollano o sigui de Cambrils.
El Mundo, poc sospitós de desafecte a la Nació (española, por supuesto), recollia les intervencions més sucoses de lacte institucional. Don Felipe de Borbón esmentava com Espanya está en la primera división de los medios más modernos de transporte. Davant de Doña Letícia, de Doña Esperanza Aguirre ‑la presidenta de la Comunitat de Madrid‑, de Don José Bono ‑president del Congrés‑, de José Blanco ‑ministre de Foment‑ i dAlberto Ruiz Gallardón ‑alcalde de Madrid‑, Sa Altesa Reial es vantava que la connexió nos da prestigio internacional y potencia la marca de España de forma duradera. Doña Esperanza, amb un abrandat patriotisme (no nacionalisme, eh! que això és un defecte dels perifèrics mals espanyols) afirmava que es parte de un empeño nacional. José María Barrera, aleshores president de la Junta de Castella - la Manxa (una de les comunitats que xucla més de la gran mamella de la solidaritat daltres comunitats) deia a landana dAtocha: merece la pena el compromiso de todos en beneficio de todos. La propaganda autonòmica era concloent: Castilla-La Mancha, la región mejor comunicada.
Sense desmerèixer per res Albacete o Conca, ciutats amb sengles valors com les cèlebres navalles i les cases penjades, hom tenia la impressió que sobria una línia cap a París o Berlín, i que la capital del Reino a la fi enllaçava amb el cor dEuropa! Però si lentranyable hidalgo castellà va veure en una humil pagesa la seva Dulcinea del Toboso, els nostres dirigents no volien ser pas menys que Don Alonso Quijano. Malgrat estar ja avisats pel bunyol de laeroport de Ciudad Real, una sobredimensionada i caríssima infraestructura amb tres vols setmanals i una mitjana docupació duna dotzena de passatgers; uns vols subvencionats, faltaria més!
Tanmateix, pocs anys després la prosaica realitat de Sancho Pança ha fet despertar tothom de lencanteri. Lexplotació de la línia de lAVE Toledo-Albacete-Conca ha esdevingut una autèntica ruïna per a lerari públic. Des de la seva inauguració només 2.796 passatgers han emprat el servei; una mitjana de 9 usuaris diaris (qualsevol comparació amb lestació de Cambrils és descarni) amb un cost diari de manteniment de 18.000 euros i de 1.125 euros per passatger. Renfe ha decidit clausurar el servei de lAVE a partir daquest 1 de juliol, perquè, fent un símil, li resulta més econòmic pagar una limusina de gran luxe a cadascuna de les persones que gosaven viatjar en trens gairebé fantasmes.
Amb tot, el despertar del ministre Pepiño Blanco ha estat daurora boreal. Davant la contundència escandalosa daquest fracàs, es va quedar tan ample pocs dies després del final de laventura ferroviària manxega i afirmava: habrá que empezar a pensar en las infraestructuras con un sentido económico, hacer estudios de viabilidad y rentabilidad económica, pues no hay peor cosa que un puerto sin mercancías, un aeropuerto sin aviones y un tren sin pasajeros. Com diria el mateix Don Miguel: A buenas horas, mangas verdes. Milions i milions llançats pels Campos de Criptana; sense volta ni solta; mentrestant, un Corredor Ferroviari Mediterrani encallat i lN-340, desdoblant-se al pas de lase de Sancho.
Cervantes va crear una genial obra amb les peripècies del Caballero de la Triste Figura per les terres de la Meseta Sud. Cinc segles després, una patuleia de dirigents incompetents (lheroi de Lepant no seria tan considerat amb els adjectius) de tots els colors polítics, no ens han deixat cap monument literari, però sí la gran llufa de lAVE de la Manxa; un despropòsit que penjarà de les espatlles del sofert contribuent, sigui de Puertollano o sigui de Cambrils.