Doneu-nos posada
President de l'Associació Cultural Revista Cambrils
Un ha fet pastorets. No molts anys i tampoc, segurament, duna manera brillant. Però sí el suficient perquè tot un seguit de frases de la dramatúrgia de LEstel de Natzaret hagin passat a formar part del repertori de frases fetes que utilitzo. Clar que seria ridícul que les incorporés al meu vocabulari si no ho haguessin fet també centenars de cambrilencs que han vestit les samarres dels pastors, els leotards dels dimonis, les barbes dUries, les ales dels àngels o que han passejat per les tramoies del teatre dels Hermanos.
Deixar anar un satànic com xiula lhuracà quan el vent apreta, o imitar làvar posader Isaac amb un no omplen la bossa les benediccions del cel quan una feina ens lagraeixen però no ens la paguen, podrien ser exemples daquesta immersió lingüística pastoretiana al vocabulari cambrilenc vilero.
Els pastorets han deixat de representar-se, o, millor, diguem-ne de disfrutar-se, perquè a vegades sho passaven millor els que hi havia dalt de lescenari que els qui omplien la platea, un públic fidel que també havia memoritzat el text a base descoltar-lo Nadal rere Nadal. Avui, tot plegat fa que lobra perduri, com a mínim, en el nostre patrimoni oral.
Per això no és destranyar que quan va sorgir la notícia de la destitució del regidor Oliver Klein i la divisió interna dins el PSC, un comentari al diari digital fes referència al Naïm dels pastorets, el fill pròdig rebutjat pel seu propi pare. I és que tot el sarau que sha muntat a can socialista és digne duns pastorets. Bons inqüestionables, àngels caiguts, pastors dividits que es deixen temptar per uns o pels altres... Ben bé sen podria muntar una bona trama teatral. Però fa reflexionar veure que leina que tenim els ciutadans per exercir el nostre dret a la participació democràtica, que són els partits polítics, grinyolen públicament daquesta manera.
Si hi ha una imatge, però, que em deixa perplex és la dels militants que shan trobat les portes tancades del local de lagrupació socialista. Tal que els pastors anant al temple sagrat i que el bon Thasis no els deixés entrar. Shan hagut despavilar fent reunions pels bars del voltant, trucant a la porta com Josep i Maria, dient allò de bon hostaler, doneu-nos posada. I em sobta que quan la majoria dentitats suem per tenir locals propis, demanant favors a familiars i amics, o pregant lloguers que no siguin elevats, una entitat es permeti el luxe de tenir tancada una seu, que cap altra entitat no ens podem permetre ni de lluny somiar, als seus propis associats. Oh, fer i horrible fat!, que diria el diable Somiel.
Deixar anar un satànic com xiula lhuracà quan el vent apreta, o imitar làvar posader Isaac amb un no omplen la bossa les benediccions del cel quan una feina ens lagraeixen però no ens la paguen, podrien ser exemples daquesta immersió lingüística pastoretiana al vocabulari cambrilenc vilero.
Els pastorets han deixat de representar-se, o, millor, diguem-ne de disfrutar-se, perquè a vegades sho passaven millor els que hi havia dalt de lescenari que els qui omplien la platea, un públic fidel que també havia memoritzat el text a base descoltar-lo Nadal rere Nadal. Avui, tot plegat fa que lobra perduri, com a mínim, en el nostre patrimoni oral.
Per això no és destranyar que quan va sorgir la notícia de la destitució del regidor Oliver Klein i la divisió interna dins el PSC, un comentari al diari digital fes referència al Naïm dels pastorets, el fill pròdig rebutjat pel seu propi pare. I és que tot el sarau que sha muntat a can socialista és digne duns pastorets. Bons inqüestionables, àngels caiguts, pastors dividits que es deixen temptar per uns o pels altres... Ben bé sen podria muntar una bona trama teatral. Però fa reflexionar veure que leina que tenim els ciutadans per exercir el nostre dret a la participació democràtica, que són els partits polítics, grinyolen públicament daquesta manera.
Si hi ha una imatge, però, que em deixa perplex és la dels militants que shan trobat les portes tancades del local de lagrupació socialista. Tal que els pastors anant al temple sagrat i que el bon Thasis no els deixés entrar. Shan hagut despavilar fent reunions pels bars del voltant, trucant a la porta com Josep i Maria, dient allò de bon hostaler, doneu-nos posada. I em sobta que quan la majoria dentitats suem per tenir locals propis, demanant favors a familiars i amics, o pregant lloguers que no siguin elevats, una entitat es permeti el luxe de tenir tancada una seu, que cap altra entitat no ens podem permetre ni de lluny somiar, als seus propis associats. Oh, fer i horrible fat!, que diria el diable Somiel.