Quo vadis, Esquerra?
Una famosa llegenda dorigen medieval explica com sant Pere fugia de Roma, per escapolir-se de la persecució de Neró. Pel camí va trobar-se, cara a cara, amb Jesús, que hi anava. Ell li va preguntar: Quo vadis, Domine? (On aneu, Senyor?). Quan el Mestre li va respondre que tornava a la ciutat imperial a ser crucificat perquè els seus deixebles labandonaven, avergonyit, lapòstol va canviar de parer i va afrontar el seu destí de màrtir: ser crucificat de cap per avall.
Malgrat lepisodi desafortunat de Josep Lluís Carod-Rovira amb la corona despines al cor de Jerusalem, la història recent dEsquerra Republicana de Catalunya no va pas sobrada de dirigents disposats a sacrificar-se pel bé del partit, quan les coses van de mal borràs. Més aviat, han estat una colla doportunistes que no han sabut preservar el prestigi dun dels partits de més tradició a casa nostra.
Joan Hortalà, actual president de la Borsa de Barcelona, que no va acceptar ser rellevat de la direcció del partit lany 1989, després de 2 anys de secretari general i dhaver gaudit duna conselleria de la Generalitat amb lemperador Pujol Despitat, va crear un nou partit, Esquerra Catalana, que va passar amb més pena que glòria i va acabar dins de CiU 4 anys després. A part de lacudit molt romà de fer campanya electoral amb un elefant, res de rellevant per als annals del partit.
Àngel Colom i Pilar Rahola van protagonitzar una meteòrica revifalla del partit en els any 90; a partir del congrés de Lleida de 1989. La mediàtica periodista va presentar el codi ètic del partit en un acte a Montbrió del Camp; tothom va sortir-ne encantat. De fet, més encantats es van quedar militants i simpatitzants lany 1996; en plena crisi interna, deixava el partit, amb el seu camarada Colom i parien linvent del PI (Partit per la Independència) de vida més galdosa que lextinta EC. Això sí, el codi ètic sel van passar per larc de triomf perquè no van renunciar als càrrecs públics que havien aconseguit sota les sigles del president Macià.
Roma no paga traïdors, però Àngel Colom va trobar una confortable menjadora a lombra de Convergència i sen va anar lany 2003 al Marroc com a delegat de la Generalitat; fins i tot va gaudir de lajut del patrici Fèlix Millet, uns 75.000 euros de no res. Pilar Rahola, amb més cara que esquena, és omnipresent als mitjans donant lliçons a tort i a dret i opinant de tot; amb el Cuní, amb RAC1, a La Vanguardia i sobretot al gran circ de Telecinco, La Noria, un programa de gladiadors del periodisme, on cal cridar ben fort i dir-la ben grossa per guanyar-se el favor de la plebs.
Josep-Lluís Carod-Rovira, fins fa pocs mesos vicepresident de la Generalitat, artífex del gran artefacte explosiu del Tripartit, no ha volgut ser menys que els seus dignes predecessors. Davant lenfonsament del partit, novembre i maig, no li han caigut els anells per fer de Pilats; rentar-se les mans, no assumir ni un àtom de responsabilitat en les desfetes electorals i repartir culpes a tort i a dret. La carta adreçada al diari Ara, penjant-se més medalles que el Màgic Andreu, supera lenginy interpretatiu del gran Peter Ustinof, en el paper de Neró, tocant la lira mentre Roma es cremava.
Dissortadament, el Quo vadis dEsquerra Republicana de Catalunya no inspirarà cap novel·la històrica com la del Premi Nobel polonès Henryk Sienkiewicz ni cap espectacular film de romans; sent molt indulgents, uns quants gags del Polònia i poca cosa més.
Malgrat lepisodi desafortunat de Josep Lluís Carod-Rovira amb la corona despines al cor de Jerusalem, la història recent dEsquerra Republicana de Catalunya no va pas sobrada de dirigents disposats a sacrificar-se pel bé del partit, quan les coses van de mal borràs. Més aviat, han estat una colla doportunistes que no han sabut preservar el prestigi dun dels partits de més tradició a casa nostra.
Joan Hortalà, actual president de la Borsa de Barcelona, que no va acceptar ser rellevat de la direcció del partit lany 1989, després de 2 anys de secretari general i dhaver gaudit duna conselleria de la Generalitat amb lemperador Pujol Despitat, va crear un nou partit, Esquerra Catalana, que va passar amb més pena que glòria i va acabar dins de CiU 4 anys després. A part de lacudit molt romà de fer campanya electoral amb un elefant, res de rellevant per als annals del partit.
Àngel Colom i Pilar Rahola van protagonitzar una meteòrica revifalla del partit en els any 90; a partir del congrés de Lleida de 1989. La mediàtica periodista va presentar el codi ètic del partit en un acte a Montbrió del Camp; tothom va sortir-ne encantat. De fet, més encantats es van quedar militants i simpatitzants lany 1996; en plena crisi interna, deixava el partit, amb el seu camarada Colom i parien linvent del PI (Partit per la Independència) de vida més galdosa que lextinta EC. Això sí, el codi ètic sel van passar per larc de triomf perquè no van renunciar als càrrecs públics que havien aconseguit sota les sigles del president Macià.
Roma no paga traïdors, però Àngel Colom va trobar una confortable menjadora a lombra de Convergència i sen va anar lany 2003 al Marroc com a delegat de la Generalitat; fins i tot va gaudir de lajut del patrici Fèlix Millet, uns 75.000 euros de no res. Pilar Rahola, amb més cara que esquena, és omnipresent als mitjans donant lliçons a tort i a dret i opinant de tot; amb el Cuní, amb RAC1, a La Vanguardia i sobretot al gran circ de Telecinco, La Noria, un programa de gladiadors del periodisme, on cal cridar ben fort i dir-la ben grossa per guanyar-se el favor de la plebs.
Josep-Lluís Carod-Rovira, fins fa pocs mesos vicepresident de la Generalitat, artífex del gran artefacte explosiu del Tripartit, no ha volgut ser menys que els seus dignes predecessors. Davant lenfonsament del partit, novembre i maig, no li han caigut els anells per fer de Pilats; rentar-se les mans, no assumir ni un àtom de responsabilitat en les desfetes electorals i repartir culpes a tort i a dret. La carta adreçada al diari Ara, penjant-se més medalles que el Màgic Andreu, supera lenginy interpretatiu del gran Peter Ustinof, en el paper de Neró, tocant la lira mentre Roma es cremava.
Dissortadament, el Quo vadis dEsquerra Republicana de Catalunya no inspirarà cap novel·la històrica com la del Premi Nobel polonès Henryk Sienkiewicz ni cap espectacular film de romans; sent molt indulgents, uns quants gags del Polònia i poca cosa més.