Per les comunions civils!
Tinc la sort de gaudir de lamistat de capellans, gent abnegada que porta llur vocació amb una considerable dignitat, en un món molt secularitzat on lEsglésia no és pas una institució de referència i que generi gaire simpaties; més enllà dels espectacles de masses del Vaticà o els viatges papals. Aquests herois anònims, pels voltants de cada maig, han de passar la prova del cotó per verificar llur vàlua ministerial i àdhuc llur fe. Ells han de sortejar la gestió dunes cerimònies que omplen les esglésies de bat a bat; (això sí, només un dia, perquè la practica dominical acostuma a ser cosa de últimos de Filipinas).
Després de Pasqua arriba lallau de les primeres comunions a les nostres contrades; centenars dinfants esdevenen els innocents protagonistes duna festa que té més de pagana exhibició de mundanitat i frivolitat que no pas assenyalar lentrada a la participació eucarística i a la vida parroquial. No cal ser cap expert en pastoral per constatar que la primera comunió passarà a ser la darrera comunió duna gran majoria.
Fent un exercici dantropologia social, astora el capteniment duna considerable majoria del públic assistent. Guarnits amb unes vestimentes sovint dun gust discutible on es evident la confusió de rols: teòricament sacompanya uns menuts al seu primer encontre sacramental amb Jesús; no és pas una boda, malgrat els modelets que porten la majoria de nenes protagonistes. No cal ser un censor decimonònic per constatar com una església no és el millor indret per una mena de Patum de lluïment de drapets força escotats i lleugers.
El celebrant, intentant no perdre els estreps, ja adverteix que cal seguir amb respecte la cerimònia; és més, acostuma a invitar a sortir qui no tingui la predisposició daguantar tota la missa. Tot és en va i el bon rector ha de revestir-se de la paciència del patriarca Job i saber que predicarà en el més àrid dels deserts.
Una colla de gent sencaparra a romandre en el temple sense apagar els mòbils que et fastiguegen amb llur cantarella, fent un exercici de galàctica mala educació; no consideren el dret inalienable que tenen aquelles persones que volen seguir la cerimònia amb atenció. Els altres només volen veure si el nen queda mono o criticar el vestit de la nena de la presumpta amiga de tota la vida. Ningú els demana que siguin uns fervorosos catòlics, però sí cal exigir-los un respecte que es palesa de la manera més senzilla possible: el silenci; res de saludar amb la mà a qui tens a laltra banda de la nau, oblidar resoldre els temes laborals amb el company o posar-te al dia amb el cosí segon que ha vingut de lluny o refrenar les gesticulacions i les abraçades. Consideracions religioses al marge, els ritus són una font de socialització; lamentable exemple de socialització donen els grans a la mainada en el seu dia més bonic si són incapaços de tenir un capteniment respectuós.
Lobservador, sovint impacient, daqueixa exponencial grolleria acaba pensant que la nostra societat no té remei i que la belenestebanització és un virus letal que malmet els principis més bàsics de convivència, comportament i saber estar.
Això sí, a vegades aquest circ té moments estel·lars; fa anys, una colla de senyores i noies, abillades amb un pèssim mal gust, menjaven gelats dins lesglésia dun poblet. Quan la missa es va acabar; ben refrescades amb els polos i ben cofoies dels daurats galons del nen, van sentenciar:Mira, nuestro... es el único que va de comunión Certament, el nen anava guarnit amb rang dalmirall, digne de comandar la Sexta Flota.
Potser caldria potenciar un altre tipus de ritus de pas: les Gavarres, el Corte Inglés, o un McDonalds amb inflables. Aquestes noves catedrals del segle xxi, paradigma del consumisme infantilitzat, podrien ser uns espais privilegiats per poder presumir de tota classe de vestuaris, hom podria fer tot el xivarri que calgués, també hi hauria els regals, i el tiberi de rigor. Tots sestalviarien la pallissa dun capellà i ni caldria anar a cap església, un lloc fosc i poc divertit. Tot ho tindrien a la mà.
Aquella mare que va preguntar fa anys a la catequista del seu nen per si calia anar a missa per fer la comunió, hagués trobat una resposta satisfactòria a les seves pregones inquietuds: la comunió civil!
Després de Pasqua arriba lallau de les primeres comunions a les nostres contrades; centenars dinfants esdevenen els innocents protagonistes duna festa que té més de pagana exhibició de mundanitat i frivolitat que no pas assenyalar lentrada a la participació eucarística i a la vida parroquial. No cal ser cap expert en pastoral per constatar que la primera comunió passarà a ser la darrera comunió duna gran majoria.
Fent un exercici dantropologia social, astora el capteniment duna considerable majoria del públic assistent. Guarnits amb unes vestimentes sovint dun gust discutible on es evident la confusió de rols: teòricament sacompanya uns menuts al seu primer encontre sacramental amb Jesús; no és pas una boda, malgrat els modelets que porten la majoria de nenes protagonistes. No cal ser un censor decimonònic per constatar com una església no és el millor indret per una mena de Patum de lluïment de drapets força escotats i lleugers.
El celebrant, intentant no perdre els estreps, ja adverteix que cal seguir amb respecte la cerimònia; és més, acostuma a invitar a sortir qui no tingui la predisposició daguantar tota la missa. Tot és en va i el bon rector ha de revestir-se de la paciència del patriarca Job i saber que predicarà en el més àrid dels deserts.
Una colla de gent sencaparra a romandre en el temple sense apagar els mòbils que et fastiguegen amb llur cantarella, fent un exercici de galàctica mala educació; no consideren el dret inalienable que tenen aquelles persones que volen seguir la cerimònia amb atenció. Els altres només volen veure si el nen queda mono o criticar el vestit de la nena de la presumpta amiga de tota la vida. Ningú els demana que siguin uns fervorosos catòlics, però sí cal exigir-los un respecte que es palesa de la manera més senzilla possible: el silenci; res de saludar amb la mà a qui tens a laltra banda de la nau, oblidar resoldre els temes laborals amb el company o posar-te al dia amb el cosí segon que ha vingut de lluny o refrenar les gesticulacions i les abraçades. Consideracions religioses al marge, els ritus són una font de socialització; lamentable exemple de socialització donen els grans a la mainada en el seu dia més bonic si són incapaços de tenir un capteniment respectuós.
Lobservador, sovint impacient, daqueixa exponencial grolleria acaba pensant que la nostra societat no té remei i que la belenestebanització és un virus letal que malmet els principis més bàsics de convivència, comportament i saber estar.
Això sí, a vegades aquest circ té moments estel·lars; fa anys, una colla de senyores i noies, abillades amb un pèssim mal gust, menjaven gelats dins lesglésia dun poblet. Quan la missa es va acabar; ben refrescades amb els polos i ben cofoies dels daurats galons del nen, van sentenciar:Mira, nuestro... es el único que va de comunión Certament, el nen anava guarnit amb rang dalmirall, digne de comandar la Sexta Flota.
Potser caldria potenciar un altre tipus de ritus de pas: les Gavarres, el Corte Inglés, o un McDonalds amb inflables. Aquestes noves catedrals del segle xxi, paradigma del consumisme infantilitzat, podrien ser uns espais privilegiats per poder presumir de tota classe de vestuaris, hom podria fer tot el xivarri que calgués, també hi hauria els regals, i el tiberi de rigor. Tots sestalviarien la pallissa dun capellà i ni caldria anar a cap església, un lloc fosc i poc divertit. Tot ho tindrien a la mà.
Aquella mare que va preguntar fa anys a la catequista del seu nen per si calia anar a missa per fer la comunió, hagués trobat una resposta satisfactòria a les seves pregones inquietuds: la comunió civil!