Del pares dEuropa als eurovividors
La construcció de la Unió Europea ha estat llarga, laboriosa i plena de dificultats, però a desgrat de totes les mancances, té lincontestable èxit dhaver consolidat el període de pau més llarg en la geografia del Vell Continent. Després de dues esgarrifoses guerres mundials que havien esclafat el continent, quedava clar que lúnica manera de superar odis atàvics i enfrontaments fratricides era cooperar, en lloc de lluitar en els camps de les Ardenes, Normandia, Montecassino o Verdun.
Els polítics dels anys 50, francesos i alemanys, davant un escenari dantesc de destrucció causat per la follia hitleriana, van tenir la genial intuïció de promoure la via de la cooperació com alternativa a lenfrontament. Una cooperació que havia danar vinculada als valors democràtics i de justícia social; per això Espanya en va quedar fora i perdia un cop més loportunitat dagafar el tren de la modernitat. Més enllà de la retòrica buida dels Nodo, la dictadura franquista era un llast que ens aïllava de la modernitat. LEspanya del Bienvenido Mister Marshall passava a convertir-se en una anomalia política a lEuropa dels anys 60.
Lactual Unió dels 27 estats és deutora daquella llunyana Europa del Tractat de Roma, on la integració comercial i econòmica anava incardinada a uns objectius de construcció duna societat del benestar. Ara, en el context duna crisi global, els ciutadans europeus veuen retallar llurs drets socials. Potser cal un esforç col·lectiu per aprimar lestat del benestar, tot i que en el cas català no partim de les mateixes prestacions que pugui tenir un ciutadà suec, per exemple.
Però, tal com ha esbombat la xarxa social Twitter, aquestes retallades no afecten els eurodiputats dEstrasburg. Els nostres dignes representants de més de 400 milions de treballadors i contribuents han establert que això de lausteritat i destrènyer-se el cinturó no anava pas amb ells. Un ple parlamentari el passat 31 de març va decidir que els 736 europarlamentaris no podien rebaixar-se a volar en classe turista en vols més curts de 4 hores, tal com proposava una esmena dels Verds Europeus. Aquest grup de la Cambra va demostrar almenys més empatia amb les estretors quotidianes de milions de funcionaris i pensionistes que han patit retallades i congelacions salarials. Van presentar una bateria de propostes dausteritat pressupostària amb la finalitat que lestalvi en el Parlament havia de començar pels mateixos membres: no acumular dietes, congelació salarial i de les dietes, deixar de volar en classe business.
La Cambra va aprovar per 402 vots en contra, 56 abstencions i 216 vots a favor que no podien assumir aquests sacrificis, que ells són duna casta especial, com ha argumentat el paradigma de coherència Alejo Vidal Quadras (sí, el mateix personatge que a les tertúlies dIntereconomia sesquinça sempre les vestidures contra el despilfarro de lautonomia catalana). Aquest polític del PP ha justificat, amb tota la barra, des de les pàgines de La Gaceta ‑model de pluralitat i objectivitat més contrastada (sic)‑, que és imprescindible viatjar en primera per anar a Europa a fer les seves tasques amb garanties. Sí, certament unes tasques caríssimes en una institució paròdia de poder legislatiu, un cementiri delefants i cau de polítics amortitzats, que té un pressupost anual de 1.725 milions deuros, amb un increment del 2,3% respecte de lexercici anterior!
Anar a treballar, amb sous mileuristes, després de fer cues quilomètriques a les autopistes o embotits en els vagons dels trens de rodalies està fet per a leuropeet de tercera; ells no, ells vetllen sense defallir per una Europa millor i han danar ben amples per gaudir de tots els privilegis del llurs càrrecs. És que amb 6.000 euros de sou mensual més una quantitat similar per dietes no es poden pagar del seu peculi el canvi de categoria per estirar les cames. Només quatre eurodiputats van estar predisposats a assumir el gran sacrifici de viatjar en classe turista, la resta de la cinquantena de representants dEspanya es van fer lorni; i a lhora de retallar-se el sou, tan sols dos representants catalans, Raül Romeva i Oriol Jonqueras, van tenir la dignitat i la coherència de votar-hi a favor.
Els pares dEuropa, Jean Monnet, Robert Schumann i Konrad Adenauer, van cremar-se les celles per bastir un continent nou de les runes fumejants de la Segona Guerra Mundial; ara, en canvi, enmig de milions de gent sense feina i amb estretors de tota mena, la Unió Europea es veu qüestionada i desprestigiada per una colla de deurovividors.
Els polítics dels anys 50, francesos i alemanys, davant un escenari dantesc de destrucció causat per la follia hitleriana, van tenir la genial intuïció de promoure la via de la cooperació com alternativa a lenfrontament. Una cooperació que havia danar vinculada als valors democràtics i de justícia social; per això Espanya en va quedar fora i perdia un cop més loportunitat dagafar el tren de la modernitat. Més enllà de la retòrica buida dels Nodo, la dictadura franquista era un llast que ens aïllava de la modernitat. LEspanya del Bienvenido Mister Marshall passava a convertir-se en una anomalia política a lEuropa dels anys 60.
Lactual Unió dels 27 estats és deutora daquella llunyana Europa del Tractat de Roma, on la integració comercial i econòmica anava incardinada a uns objectius de construcció duna societat del benestar. Ara, en el context duna crisi global, els ciutadans europeus veuen retallar llurs drets socials. Potser cal un esforç col·lectiu per aprimar lestat del benestar, tot i que en el cas català no partim de les mateixes prestacions que pugui tenir un ciutadà suec, per exemple.
Però, tal com ha esbombat la xarxa social Twitter, aquestes retallades no afecten els eurodiputats dEstrasburg. Els nostres dignes representants de més de 400 milions de treballadors i contribuents han establert que això de lausteritat i destrènyer-se el cinturó no anava pas amb ells. Un ple parlamentari el passat 31 de març va decidir que els 736 europarlamentaris no podien rebaixar-se a volar en classe turista en vols més curts de 4 hores, tal com proposava una esmena dels Verds Europeus. Aquest grup de la Cambra va demostrar almenys més empatia amb les estretors quotidianes de milions de funcionaris i pensionistes que han patit retallades i congelacions salarials. Van presentar una bateria de propostes dausteritat pressupostària amb la finalitat que lestalvi en el Parlament havia de començar pels mateixos membres: no acumular dietes, congelació salarial i de les dietes, deixar de volar en classe business.
La Cambra va aprovar per 402 vots en contra, 56 abstencions i 216 vots a favor que no podien assumir aquests sacrificis, que ells són duna casta especial, com ha argumentat el paradigma de coherència Alejo Vidal Quadras (sí, el mateix personatge que a les tertúlies dIntereconomia sesquinça sempre les vestidures contra el despilfarro de lautonomia catalana). Aquest polític del PP ha justificat, amb tota la barra, des de les pàgines de La Gaceta ‑model de pluralitat i objectivitat més contrastada (sic)‑, que és imprescindible viatjar en primera per anar a Europa a fer les seves tasques amb garanties. Sí, certament unes tasques caríssimes en una institució paròdia de poder legislatiu, un cementiri delefants i cau de polítics amortitzats, que té un pressupost anual de 1.725 milions deuros, amb un increment del 2,3% respecte de lexercici anterior!
Anar a treballar, amb sous mileuristes, després de fer cues quilomètriques a les autopistes o embotits en els vagons dels trens de rodalies està fet per a leuropeet de tercera; ells no, ells vetllen sense defallir per una Europa millor i han danar ben amples per gaudir de tots els privilegis del llurs càrrecs. És que amb 6.000 euros de sou mensual més una quantitat similar per dietes no es poden pagar del seu peculi el canvi de categoria per estirar les cames. Només quatre eurodiputats van estar predisposats a assumir el gran sacrifici de viatjar en classe turista, la resta de la cinquantena de representants dEspanya es van fer lorni; i a lhora de retallar-se el sou, tan sols dos representants catalans, Raül Romeva i Oriol Jonqueras, van tenir la dignitat i la coherència de votar-hi a favor.
Els pares dEuropa, Jean Monnet, Robert Schumann i Konrad Adenauer, van cremar-se les celles per bastir un continent nou de les runes fumejants de la Segona Guerra Mundial; ara, en canvi, enmig de milions de gent sense feina i amb estretors de tota mena, la Unió Europea es veu qüestionada i desprestigiada per una colla de deurovividors.