Els voltors encara empastifen l11-M
El dijous 11 de març de 2004, Espanya es trasbalsava fins al moll de los davant latemptat més sagnant de la seva història. Una colla de bombes en trens de Madrid i rodalies semportava 192 vides i el govern del PP, desnortat per la tragèdia, malbaratava en poques hores la seva credibilitat. Lintent barroer de penjar la llufa de la matança a lorganització terrorista ETA per no patir un previsible càstig electoral va passar als annals de la manipulació informativa. Només cal recordar les patètiques rodes de premsa de limpagable Acebes, tot un monument a la desvergonyia, una paròdia del Paco Martínez Soria: dos líneas de investigación i bla, bla, bla. En lloc de consolar les víctimes, en lloc de donar la cara, calia fer jocs de mans perquè el votant no relacionés lacció terrorista amb la guerra de lIraq.
Aquell govern va creure de manera ingènua que es podria allargar la bola fins més enllà del 14 de març. Hi tenien la mà trencada des del Prestige i les armes de destrucció massiva del Saddam Hussein. Però les noves tecnologies no entenen de majories absolutes i la veritat es va obrir pas la mateixa vesprada del dijous. Les redaccions europees parlaven de terrorisme islamista: una cèl·lula dAl-Qaida era la responsable de la matança de lestació dAtocha. El sinistre lligam entre la monstruosa acció daquells fanàtics i el suport entusiàstic dAznar a la invasió de lIraq esdevenia una realitat davant els ulls duna opinió pública que estava convocada a les urnes tres dies després.
Aquella població que shavia manifestat massivament mesos enrere contra una guerra injusta i il·legal va enviar el PP als escons de loposició i el president Aznar, que somniava acomiadar-se per la porta gran, va haver de sortir amb la cua entre cames.
Però la memòria és un valor fràgil i la dreta mediàtica no va pair la desfeta electoral del PP. El Mundo, paradigma de periodisme ètic i independent, al costat dels seus acòlits de la caverna madrilenya,elaboraven una teoria de la conspiració tan delirant com la malaltissa closca dels terroristes: una criminal conxorxa que només cercava expulsar del poder el Partit Popular, al preu que fos.
Durant gairebé un any, es van despatxar a gust amb preteses exclusives i motxilles incloses, per sembrar lombra de la sospita sobre la responsabilitat de l11-M. De res van servir la llarga investigació judicial, un judici i les sentències de lAudiència Nacional i del Tribunal Suprem on es descartava qualsevol implicació dETA i es demostrava de manera fefaent que els autors daquell holocaust eren una cèl·lula islamista que operava a Madrid.
En qualsevol país de tradició democràtica, el senyor Pedro Jota Ramírez i el seu estol de manipuladors, fabuladors i mentiders shaguessin fos i no dirigirien ni el full parroquial, però som on som. Han passat 7 anys daquells fets brutals, però ells continuen esgargamellant en els mitjans habituals: ¡Que las víctimas del 11-M quieren saber la verdad!.Els deixebles del doctor Joseph Goebbels continuen embrutant aquest noble mot només per llur obsessió febril contra el PSOE de Zapatero, que va tenir la gosadia de guanyar les eleccions de 2004 i 2008.
Només en aquest context de lluita sense quarter contra un govern, tot el criticable que hom vulgui, però govern legítim, es pot entendre com una colla de voltors encara empastifi el record i la memòria daquells 191 ciutadans innocents.
Aquell govern va creure de manera ingènua que es podria allargar la bola fins més enllà del 14 de març. Hi tenien la mà trencada des del Prestige i les armes de destrucció massiva del Saddam Hussein. Però les noves tecnologies no entenen de majories absolutes i la veritat es va obrir pas la mateixa vesprada del dijous. Les redaccions europees parlaven de terrorisme islamista: una cèl·lula dAl-Qaida era la responsable de la matança de lestació dAtocha. El sinistre lligam entre la monstruosa acció daquells fanàtics i el suport entusiàstic dAznar a la invasió de lIraq esdevenia una realitat davant els ulls duna opinió pública que estava convocada a les urnes tres dies després.
Aquella població que shavia manifestat massivament mesos enrere contra una guerra injusta i il·legal va enviar el PP als escons de loposició i el president Aznar, que somniava acomiadar-se per la porta gran, va haver de sortir amb la cua entre cames.
Però la memòria és un valor fràgil i la dreta mediàtica no va pair la desfeta electoral del PP. El Mundo, paradigma de periodisme ètic i independent, al costat dels seus acòlits de la caverna madrilenya,elaboraven una teoria de la conspiració tan delirant com la malaltissa closca dels terroristes: una criminal conxorxa que només cercava expulsar del poder el Partit Popular, al preu que fos.
Durant gairebé un any, es van despatxar a gust amb preteses exclusives i motxilles incloses, per sembrar lombra de la sospita sobre la responsabilitat de l11-M. De res van servir la llarga investigació judicial, un judici i les sentències de lAudiència Nacional i del Tribunal Suprem on es descartava qualsevol implicació dETA i es demostrava de manera fefaent que els autors daquell holocaust eren una cèl·lula islamista que operava a Madrid.
En qualsevol país de tradició democràtica, el senyor Pedro Jota Ramírez i el seu estol de manipuladors, fabuladors i mentiders shaguessin fos i no dirigirien ni el full parroquial, però som on som. Han passat 7 anys daquells fets brutals, però ells continuen esgargamellant en els mitjans habituals: ¡Que las víctimas del 11-M quieren saber la verdad!.Els deixebles del doctor Joseph Goebbels continuen embrutant aquest noble mot només per llur obsessió febril contra el PSOE de Zapatero, que va tenir la gosadia de guanyar les eleccions de 2004 i 2008.
Només en aquest context de lluita sense quarter contra un govern, tot el criticable que hom vulgui, però govern legítim, es pot entendre com una colla de voltors encara empastifi el record i la memòria daquells 191 ciutadans innocents.