Culpables i víctimes de la crisi
Lestiu del 2008, Pedro Solbes ens parlava de leve desaceleración de la actividad económica y el President José Luís Rodriguez Zapatero es vantava de la gran solidesa del sistema financer espanyol. No cal ser cap Keynes ni cap Adam Smith per veure la llardosa realitat actual, a desgrat dalguns sopars de duro o cortines de fum que ens vulguin vendre els escolanets del poder. El gran pla E per frenar la bola de neu de latur no va passar de ser un gran bunyol, però el territori va quedar ple de lletrerets ben vistosos.
El maig passat, per evitar que la fallida tècnica de les finances estatals, donde dije digo digo Diego, i en un tres i no res ZP va oblidar les seves promeses i van aparèixer les tisores de Manos Tijeras. La reducció de salaris als funcionaris, mesura populista, inaugurava el rosari de mesures per lluitar contra una crisi que feia poc temps es negava traient pit.
Després de tanta disbauxa pressupostària digna dun rei Mides (on són ara aquells 400 euros que tan alegrement soferien?) resulta que cal incrementar lIVA al 18% i fer-nos passar per ladreçador dendarrerir ledat de jubilació als 67 anys.
Però no acaba aquí el conjunt de mesures de xoc; els salaris a la nevera o rebaixats, però sincrementen les tarifes elèctriques molt per sobre de lIPC. Largument sembla dels Germans Marx: les pobres companyies no guanyen el que el pertocaria. Es veu ara que Endesa és una ONG. Per reblar el clau, els carburants pels núvols, la qual cosa empobreix encara més un maltractat contribuent que ha de fer gasolina sovint i que veu com aquest Estat que lescanya cada cop més sembutxaca en impostos el 66% de limport. I si toca anar a Barcelona, els peatges també shan augmentat, per no perdre el sa costum danar esquilant el ciutadà, amb el vistiplau de les administracions.
Qui està pagant la crisi no és cap dels seus agents causants: banquers sense escrúpols, taurons de les finances, entitats que han estirat més el braç que la màniga, autoritats polítiques que shan fet el desentès i que no han exercit bé la seva tasca de control i regulació.
Francesc Sanuy, un personatge gens sospitós de ser un eixelebrat comunista o llibertari, parla clar i català. Home que va formar part del primer govern de Jordi Pujol i reconegut tertulià de Catalunya Ràdio en els temps dAntoni Basas, afirma sense embuts com les classes treballadores i mitjanes del nostre país són les víctimes propiciatòries dun gran bony financer del qual no han estat pas responsables de res.
Ell blasma amb energia lèpoca de capitalisme de casino que ens ha portat a labisme. Resulta que lany 2007 érem els líders de la Unió Europea en creació de llocs de treball, en construcció dhabitatges; però, ai las, ja lideràvem el dèficit exterior i el nombre de mileuristes. Darrera la virtualitat dun boom econòmic fonamentat en dos pilars tan fràgils com la construcció i el turisme de sol i platja, la realitat era molt menys afalagadora. El salari real dels ciutadans ha baixat un 4% en aquests darrers anys de falsa prosperitat.
Les paraules de Francesc Sanuy ens haurien desperonar a no combregar amb rodes de molí i no acceptar tan passivament els fets consumats.I naturalment, en aquesta llei de la selva simposa la voluntat del més fort o més palanquejat pel poder, i sempre a costa de les mateixes víctimes, és a dir, dels treballadors assalariats. [...] Es tracta dun inadmissible i vergonyós exemple descandalosa prosperitat que, en comptes de repartir la riquesa, lacumula en mans dels rics i en detriment de les classes treballadores (Plats trencats. Banquers, polítics i ciutadans: culpables i víctimes de la crisi econòmica, pàgina 162). Només és una mostra del rosari dafirmacions i denúncies valentes que podem trobar en aquest llibre. Fugint dun llenguatge llagoter, la tesi del llibre de Sanuy resulta escandalosament inapel·lable: el desgavell econòmic ha estat provocat per uns poders financers i empresarials amb pràctiques gansterils i ha estat tolerat per un servilisme indigne dels gestors de la cosa pública. Per tant, és profundament immoral que el treballador en pagui els plats trencats!
El maig passat, per evitar que la fallida tècnica de les finances estatals, donde dije digo digo Diego, i en un tres i no res ZP va oblidar les seves promeses i van aparèixer les tisores de Manos Tijeras. La reducció de salaris als funcionaris, mesura populista, inaugurava el rosari de mesures per lluitar contra una crisi que feia poc temps es negava traient pit.
Després de tanta disbauxa pressupostària digna dun rei Mides (on són ara aquells 400 euros que tan alegrement soferien?) resulta que cal incrementar lIVA al 18% i fer-nos passar per ladreçador dendarrerir ledat de jubilació als 67 anys.
Però no acaba aquí el conjunt de mesures de xoc; els salaris a la nevera o rebaixats, però sincrementen les tarifes elèctriques molt per sobre de lIPC. Largument sembla dels Germans Marx: les pobres companyies no guanyen el que el pertocaria. Es veu ara que Endesa és una ONG. Per reblar el clau, els carburants pels núvols, la qual cosa empobreix encara més un maltractat contribuent que ha de fer gasolina sovint i que veu com aquest Estat que lescanya cada cop més sembutxaca en impostos el 66% de limport. I si toca anar a Barcelona, els peatges també shan augmentat, per no perdre el sa costum danar esquilant el ciutadà, amb el vistiplau de les administracions.
Qui està pagant la crisi no és cap dels seus agents causants: banquers sense escrúpols, taurons de les finances, entitats que han estirat més el braç que la màniga, autoritats polítiques que shan fet el desentès i que no han exercit bé la seva tasca de control i regulació.
Francesc Sanuy, un personatge gens sospitós de ser un eixelebrat comunista o llibertari, parla clar i català. Home que va formar part del primer govern de Jordi Pujol i reconegut tertulià de Catalunya Ràdio en els temps dAntoni Basas, afirma sense embuts com les classes treballadores i mitjanes del nostre país són les víctimes propiciatòries dun gran bony financer del qual no han estat pas responsables de res.
Ell blasma amb energia lèpoca de capitalisme de casino que ens ha portat a labisme. Resulta que lany 2007 érem els líders de la Unió Europea en creació de llocs de treball, en construcció dhabitatges; però, ai las, ja lideràvem el dèficit exterior i el nombre de mileuristes. Darrera la virtualitat dun boom econòmic fonamentat en dos pilars tan fràgils com la construcció i el turisme de sol i platja, la realitat era molt menys afalagadora. El salari real dels ciutadans ha baixat un 4% en aquests darrers anys de falsa prosperitat.
Les paraules de Francesc Sanuy ens haurien desperonar a no combregar amb rodes de molí i no acceptar tan passivament els fets consumats.I naturalment, en aquesta llei de la selva simposa la voluntat del més fort o més palanquejat pel poder, i sempre a costa de les mateixes víctimes, és a dir, dels treballadors assalariats. [...] Es tracta dun inadmissible i vergonyós exemple descandalosa prosperitat que, en comptes de repartir la riquesa, lacumula en mans dels rics i en detriment de les classes treballadores (Plats trencats. Banquers, polítics i ciutadans: culpables i víctimes de la crisi econòmica, pàgina 162). Només és una mostra del rosari dafirmacions i denúncies valentes que podem trobar en aquest llibre. Fugint dun llenguatge llagoter, la tesi del llibre de Sanuy resulta escandalosament inapel·lable: el desgavell econòmic ha estat provocat per uns poders financers i empresarials amb pràctiques gansterils i ha estat tolerat per un servilisme indigne dels gestors de la cosa pública. Per tant, és profundament immoral que el treballador en pagui els plats trencats!