Tips del Tripartit
El Tripartit ja és història i els catalans lhan enviat a prendre bon vent i barca nova.
Els diran desagraïts, que no han sabut copsar una gran tasca de govern i que la incapacitat de comunicació fluida amb lopinió pública ha impedit que aquests meravellosos 4 anys de gestió arribessin al cor del votant.
Aquest és el punt de vista duna colla de dirigents que shan vist apartats del poder en un tres i no res. Ja se sap que lautocrítica mai ha estat una virtut gaire practicada per aquests indrets. Repartir les culpes i fer-se la víctima, això sí amb cotxe oficial i tota mena de regalies, sempre ha estat la sortida més fàcil que assumir amb humilitat franciscana que alguna cosa no ha acabat de rutllar. En aquesta manca dexamen de consciència destaca el senyor Carod Rovira, criticant el seus companys per la desfeta estrepitosa dEsquerra Republicana de Catalunya; pel que es veu, ell només estava de figurant en el govern del senyor Montilla.
El desengany pregon de la ciutadania durant aquesta etapa ha trobat el desllorigador de les urnes. I en un sistema democràtic, a la fi parlen els vots, els vots anònims de milers de persones que han vist com les il·lusions dun canvi, després dun quart de segle de governs de CiU, es feien fonedisses en un tres i no res.
El primer Tripartit del senyor Maragall va acabar com la fira de Flix; semblava que els dirigents farien cas de la dita castellana que diu Nunca segundas partes fueron buenas. En aquest cas la primera part de lobra no va passar dun vodevil, no era pas el Quixot.
Doncs bé, lany 2007, el tercet de Saura, Montilla i Carod, ignorant la dita literària, es tornaven a aliar per repartir-se el pastís del poder. La música de govern desquerra, catalanista i ecologista era una simple cantarella per justificar les ganes daferrar-se a la cadira al preu que fos, portant el país cap a una agonia i desprestigi lamentables.
La recent campanya electoral de Pepe Montilla era la clau de volta de lastracanada daquests 7 anys: calia vendre ben orgullós lobra de govern, però res de repetir lartefacte (curiós nom atorgat per Ernest Maragall en un dia inspirat, entre setmanes blanques i ordinadors per als nanos). Tanmateix, aquest artefacte o invent va ser tota una troballa per a una colla destómacs agraïts que maldaven per tenir un sou arregladet, elaborar algun informe ben inútil i ben pagat a preu dor, o col·locar algun parent.
Però la immensa part del país, que no ha gaudit del xollo dun càrrec de confiança, no ha vist pas que la seva vida quotidiana hagi millorat gaire en aquests 7 anys de progressia de cartró pedra.
Han disminuït les llistes quilomètriques als serveis sanitaris catalans? Hem reduït el dèficit fiscal amb lEstat? Són més segurs els carrers de Catalunya? Ha millorat lensenyament o tal volta el fracàs escolar esdevé una xacra? Gaudim dunes millors carreteres o lespoli dels peatges continuarà in aeternum? Ha disminuït el temps de viatge en els trajectes ferroviaris de regionals? Es pot accedir a una residència davis o necessites ser el rei Mides?
Tot plegat, amb la pèssima imatge davant sequeres, incendi dHorta de San Joan i la nevada de lany passat, va acabar reblant el clau duna opinió pública esgotada de patir aquest magnífic artefacte. Amb la cirereta del pastís dun Estatut fet miques pels bons amics del Constitucional.
Arran del naufragi del 29 de novembre, els analistes dels partits podran explicar sopars de duro, però el poble sobirà ja ha parlat: tips del Tripartit!
Els diran desagraïts, que no han sabut copsar una gran tasca de govern i que la incapacitat de comunicació fluida amb lopinió pública ha impedit que aquests meravellosos 4 anys de gestió arribessin al cor del votant.
Aquest és el punt de vista duna colla de dirigents que shan vist apartats del poder en un tres i no res. Ja se sap que lautocrítica mai ha estat una virtut gaire practicada per aquests indrets. Repartir les culpes i fer-se la víctima, això sí amb cotxe oficial i tota mena de regalies, sempre ha estat la sortida més fàcil que assumir amb humilitat franciscana que alguna cosa no ha acabat de rutllar. En aquesta manca dexamen de consciència destaca el senyor Carod Rovira, criticant el seus companys per la desfeta estrepitosa dEsquerra Republicana de Catalunya; pel que es veu, ell només estava de figurant en el govern del senyor Montilla.
El desengany pregon de la ciutadania durant aquesta etapa ha trobat el desllorigador de les urnes. I en un sistema democràtic, a la fi parlen els vots, els vots anònims de milers de persones que han vist com les il·lusions dun canvi, després dun quart de segle de governs de CiU, es feien fonedisses en un tres i no res.
El primer Tripartit del senyor Maragall va acabar com la fira de Flix; semblava que els dirigents farien cas de la dita castellana que diu Nunca segundas partes fueron buenas. En aquest cas la primera part de lobra no va passar dun vodevil, no era pas el Quixot.
Doncs bé, lany 2007, el tercet de Saura, Montilla i Carod, ignorant la dita literària, es tornaven a aliar per repartir-se el pastís del poder. La música de govern desquerra, catalanista i ecologista era una simple cantarella per justificar les ganes daferrar-se a la cadira al preu que fos, portant el país cap a una agonia i desprestigi lamentables.
La recent campanya electoral de Pepe Montilla era la clau de volta de lastracanada daquests 7 anys: calia vendre ben orgullós lobra de govern, però res de repetir lartefacte (curiós nom atorgat per Ernest Maragall en un dia inspirat, entre setmanes blanques i ordinadors per als nanos). Tanmateix, aquest artefacte o invent va ser tota una troballa per a una colla destómacs agraïts que maldaven per tenir un sou arregladet, elaborar algun informe ben inútil i ben pagat a preu dor, o col·locar algun parent.
Però la immensa part del país, que no ha gaudit del xollo dun càrrec de confiança, no ha vist pas que la seva vida quotidiana hagi millorat gaire en aquests 7 anys de progressia de cartró pedra.
Han disminuït les llistes quilomètriques als serveis sanitaris catalans? Hem reduït el dèficit fiscal amb lEstat? Són més segurs els carrers de Catalunya? Ha millorat lensenyament o tal volta el fracàs escolar esdevé una xacra? Gaudim dunes millors carreteres o lespoli dels peatges continuarà in aeternum? Ha disminuït el temps de viatge en els trajectes ferroviaris de regionals? Es pot accedir a una residència davis o necessites ser el rei Mides?
Tot plegat, amb la pèssima imatge davant sequeres, incendi dHorta de San Joan i la nevada de lany passat, va acabar reblant el clau duna opinió pública esgotada de patir aquest magnífic artefacte. Amb la cirereta del pastís dun Estatut fet miques pels bons amics del Constitucional.
Arran del naufragi del 29 de novembre, els analistes dels partits podran explicar sopars de duro, però el poble sobirà ja ha parlat: tips del Tripartit!