Opinió

El Sàhara, assignatura pendent de Zapatero

Ja fa massa temps que el nostre president té menys credibilitat que les hipoteques sub-prime. La bona imatge d’aquell polític, que es va configurar com un contrapunt a la fatxenderia barroera de José María Aznar, s’ha anat esvaint d’una manera implacable i patètica.
Molt omplir-se la boca amb artefactes curiosos com l’Aliança de Civilitzacions davant l’ONU, en el marc anual d’una Assemblea General, un escenari ideal per fer uns quants titulars cridaners i poca cosa més. Hom recorda que en els anys 70 del segle xx, allí es va adquirir el solemne compromís d’ajudar al desenvolupament dels països mes pobres amb el 0,7% del PIB, Espanya inclosa. Han passat més de 30 anys i aquelles promeses són paper mullat. Això sí, van ser substituïts amb el pompós nom d’Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni i Zapatero, ràpid en marcar-se “farols”, va esbombar l’increment de l’ajut al desenvolupament; prometre no fa pobre.
Podríem fer un glossari de totes les boles i aixecades de camisa que el senyor Rodríguez Zapatero ha protagonitzat a l’exterior i a casa. Molt fum, molt foc d’encenalls, molt fer-se el gran estadista de cara la galeria, però d’obres, de fets, res de res. Ni en política interior, ni en política exterior, on el seu crèdit és ínfim, per moltes passejades que faci la senyora Chacón amb els seus modelets de Madelman per les terres afganes. Per cert, l’exèrcit espanyol resulta gaudir de la curiosa metamorfosi de ser una amable ONG en un país clivellat per la guerra i la inseguretat.
Tanmateix, molt més a prop de Madrid que les remotes muntanyes de Kabul hi ha els sorrals del Sàhara Occidental. Però aquí, ni la cabra de la Legió hi farà estada!
Els darrers esdeveniments d’Al-Aaiun palesen què podem esperar de la diplomàcia de ZP; allí la brutalitat marroquina i la desídia del govern espanyol contrasten amb la indignació d’organitzacions i gent de la societat civil que ha donat la cara per una gent que van ser ciutadans espanyols fins a l’any 1975.
Fa més d’un quart de segle que els sahrauís, reduïts a un dels llocs més inhòspits de la terra, els camps de refugiats de Tindouf, esperen la justícia de l’ONU i no pas l’almoina de l’ajut internacional, cada cop més escàs L’esclat de protesta de la capital del Sàhara només és la mostra fefaent d’una injustícia històrica, d’una vergonya que hauria d’interpel·lar el nostre govern.
Però, ai las! una cosa és fer-se el progre de cartró pedra davant Benet XVI i no assistir a la cerimònia de la Sagrada Família i l’altra és tossir sobre del despòtic i corrupte règim de Mohamed VI, fill d’aquell maquiavèl·lic Hassan II, rei lloat i acaronat per la hipocresia d’Occident. Un monarca que ha acumulat una gran fortuna en un país on la gent ha de marxar a corre-cuita per guanyar-se les garrofes a l’altre costat de l’estret de Gibraltar.
Els recents episodis de la capital de l’excolònia espanyola, on les forces d’ocupació han carregat contra un campament de natius cansats de suportar anys i panys el jou marroquí, provocant un nombre indeterminat de víctimes, ha tornat a ser la prova del nou que el líder del PSOE prefereix xiular. Cap condemna valenta, un simple lament i plis plas cartipàs!
Un cop més, contrastant amb el galdós paperot de l’Estat espanyol, milers de persones es manifestaven a Madrid el dia 15 reclamant la llibertat i la independència del Sàhara: “Marroc culpable, España responsable”.
Ara bé, la diplomàcia dels interessos és incompatible amb la diplomàcia del dret internacional. Els sahrauís esperen fa 35 anys un referèndum d’autodeterminació propiciat per les Nacions Unides que el Marroc torpedina contínuament.
A Zapatero, a part de començar a aprendre anglès, no li anirien malament un parell de lliçons sobre els últim decennis de la història del Sàhara Occidental, en lloc de perdre el cul per fer-se fotos amb l’Obama. Potser encara estaria a temps d’aprovar en una convocatòria extraordinària i rescabalar als milers de ciutadans d’aquesta exprovíncia espanyola dels patiments soferts per la denigrant descolonització que va fer el darrer govern franquista i que cap govern posterior ha esmenat pas.