El Sàhara, assignatura pendent de Zapatero
Ja fa massa temps que el nostre president té menys credibilitat que les hipoteques sub-prime. La bona imatge daquell polític, que es va configurar com un contrapunt a la fatxenderia barroera de José María Aznar, sha anat esvaint duna manera implacable i patètica.
Molt omplir-se la boca amb artefactes curiosos com lAliança de Civilitzacions davant lONU, en el marc anual duna Assemblea General, un escenari ideal per fer uns quants titulars cridaners i poca cosa més. Hom recorda que en els anys 70 del segle xx, allí es va adquirir el solemne compromís dajudar al desenvolupament dels països mes pobres amb el 0,7% del PIB, Espanya inclosa. Han passat més de 30 anys i aquelles promeses són paper mullat. Això sí, van ser substituïts amb el pompós nom dObjectius de Desenvolupament del Mil·lenni i Zapatero, ràpid en marcar-se farols, va esbombar lincrement de lajut al desenvolupament; prometre no fa pobre.
Podríem fer un glossari de totes les boles i aixecades de camisa que el senyor Rodríguez Zapatero ha protagonitzat a lexterior i a casa. Molt fum, molt foc dencenalls, molt fer-se el gran estadista de cara la galeria, però dobres, de fets, res de res. Ni en política interior, ni en política exterior, on el seu crèdit és ínfim, per moltes passejades que faci la senyora Chacón amb els seus modelets de Madelman per les terres afganes. Per cert, lexèrcit espanyol resulta gaudir de la curiosa metamorfosi de ser una amable ONG en un país clivellat per la guerra i la inseguretat.
Tanmateix, molt més a prop de Madrid que les remotes muntanyes de Kabul hi ha els sorrals del Sàhara Occidental. Però aquí, ni la cabra de la Legió hi farà estada!
Els darrers esdeveniments dAl-Aaiun palesen què podem esperar de la diplomàcia de ZP; allí la brutalitat marroquina i la desídia del govern espanyol contrasten amb la indignació dorganitzacions i gent de la societat civil que ha donat la cara per una gent que van ser ciutadans espanyols fins a lany 1975.
Fa més dun quart de segle que els sahrauís, reduïts a un dels llocs més inhòspits de la terra, els camps de refugiats de Tindouf, esperen la justícia de lONU i no pas lalmoina de lajut internacional, cada cop més escàs Lesclat de protesta de la capital del Sàhara només és la mostra fefaent duna injustícia històrica, duna vergonya que hauria dinterpel·lar el nostre govern.
Però, ai las! una cosa és fer-se el progre de cartró pedra davant Benet XVI i no assistir a la cerimònia de la Sagrada Família i laltra és tossir sobre del despòtic i corrupte règim de Mohamed VI, fill daquell maquiavèl·lic Hassan II, rei lloat i acaronat per la hipocresia dOccident. Un monarca que ha acumulat una gran fortuna en un país on la gent ha de marxar a corre-cuita per guanyar-se les garrofes a laltre costat de lestret de Gibraltar.
Els recents episodis de la capital de lexcolònia espanyola, on les forces docupació han carregat contra un campament de natius cansats de suportar anys i panys el jou marroquí, provocant un nombre indeterminat de víctimes, ha tornat a ser la prova del nou que el líder del PSOE prefereix xiular. Cap condemna valenta, un simple lament i plis plas cartipàs!
Un cop més, contrastant amb el galdós paperot de lEstat espanyol, milers de persones es manifestaven a Madrid el dia 15 reclamant la llibertat i la independència del Sàhara: Marroc culpable, España responsable.
Ara bé, la diplomàcia dels interessos és incompatible amb la diplomàcia del dret internacional. Els sahrauís esperen fa 35 anys un referèndum dautodeterminació propiciat per les Nacions Unides que el Marroc torpedina contínuament.
A Zapatero, a part de començar a aprendre anglès, no li anirien malament un parell de lliçons sobre els últim decennis de la història del Sàhara Occidental, en lloc de perdre el cul per fer-se fotos amb lObama. Potser encara estaria a temps daprovar en una convocatòria extraordinària i rescabalar als milers de ciutadans daquesta exprovíncia espanyola dels patiments soferts per la denigrant descolonització que va fer el darrer govern franquista i que cap govern posterior ha esmenat pas.
Molt omplir-se la boca amb artefactes curiosos com lAliança de Civilitzacions davant lONU, en el marc anual duna Assemblea General, un escenari ideal per fer uns quants titulars cridaners i poca cosa més. Hom recorda que en els anys 70 del segle xx, allí es va adquirir el solemne compromís dajudar al desenvolupament dels països mes pobres amb el 0,7% del PIB, Espanya inclosa. Han passat més de 30 anys i aquelles promeses són paper mullat. Això sí, van ser substituïts amb el pompós nom dObjectius de Desenvolupament del Mil·lenni i Zapatero, ràpid en marcar-se farols, va esbombar lincrement de lajut al desenvolupament; prometre no fa pobre.
Podríem fer un glossari de totes les boles i aixecades de camisa que el senyor Rodríguez Zapatero ha protagonitzat a lexterior i a casa. Molt fum, molt foc dencenalls, molt fer-se el gran estadista de cara la galeria, però dobres, de fets, res de res. Ni en política interior, ni en política exterior, on el seu crèdit és ínfim, per moltes passejades que faci la senyora Chacón amb els seus modelets de Madelman per les terres afganes. Per cert, lexèrcit espanyol resulta gaudir de la curiosa metamorfosi de ser una amable ONG en un país clivellat per la guerra i la inseguretat.
Tanmateix, molt més a prop de Madrid que les remotes muntanyes de Kabul hi ha els sorrals del Sàhara Occidental. Però aquí, ni la cabra de la Legió hi farà estada!
Els darrers esdeveniments dAl-Aaiun palesen què podem esperar de la diplomàcia de ZP; allí la brutalitat marroquina i la desídia del govern espanyol contrasten amb la indignació dorganitzacions i gent de la societat civil que ha donat la cara per una gent que van ser ciutadans espanyols fins a lany 1975.
Fa més dun quart de segle que els sahrauís, reduïts a un dels llocs més inhòspits de la terra, els camps de refugiats de Tindouf, esperen la justícia de lONU i no pas lalmoina de lajut internacional, cada cop més escàs Lesclat de protesta de la capital del Sàhara només és la mostra fefaent duna injustícia històrica, duna vergonya que hauria dinterpel·lar el nostre govern.
Però, ai las! una cosa és fer-se el progre de cartró pedra davant Benet XVI i no assistir a la cerimònia de la Sagrada Família i laltra és tossir sobre del despòtic i corrupte règim de Mohamed VI, fill daquell maquiavèl·lic Hassan II, rei lloat i acaronat per la hipocresia dOccident. Un monarca que ha acumulat una gran fortuna en un país on la gent ha de marxar a corre-cuita per guanyar-se les garrofes a laltre costat de lestret de Gibraltar.
Els recents episodis de la capital de lexcolònia espanyola, on les forces docupació han carregat contra un campament de natius cansats de suportar anys i panys el jou marroquí, provocant un nombre indeterminat de víctimes, ha tornat a ser la prova del nou que el líder del PSOE prefereix xiular. Cap condemna valenta, un simple lament i plis plas cartipàs!
Un cop més, contrastant amb el galdós paperot de lEstat espanyol, milers de persones es manifestaven a Madrid el dia 15 reclamant la llibertat i la independència del Sàhara: Marroc culpable, España responsable.
Ara bé, la diplomàcia dels interessos és incompatible amb la diplomàcia del dret internacional. Els sahrauís esperen fa 35 anys un referèndum dautodeterminació propiciat per les Nacions Unides que el Marroc torpedina contínuament.
A Zapatero, a part de començar a aprendre anglès, no li anirien malament un parell de lliçons sobre els últim decennis de la història del Sàhara Occidental, en lloc de perdre el cul per fer-se fotos amb lObama. Potser encara estaria a temps daprovar en una convocatòria extraordinària i rescabalar als milers de ciutadans daquesta exprovíncia espanyola dels patiments soferts per la denigrant descolonització que va fer el darrer govern franquista i que cap govern posterior ha esmenat pas.