Endeutats fins al coll
La demarcació de Tarragona té el trist títol de tenir el deute municipal per habitant més alt de Catalunya i una de les xifres més elevades a nivell de lEstat espanyol. Lexcessiva dependència del totxo ha convertit les finances municipals de moltes poblacions en un autèntic galimaties de difícil solució amb les entitats creditícies com a úniques beneficiàries. Com no podia ser duna altra manera, Cambrils no sescapa daquesta febre i els seus efectes. La veritat és que saber el deute real del municipi encara resulta complicat per a la ciutadania. En els darrers mesos les xifres que han fet públiques els partits de loposició semblaven més aviat una subhasta, anaven pujant a mida que se sabien més dades. Però la darrera xifra aportada pels regidors del PP que situen el deute en 60 milions deuros són esgarrifoses. Laprovació de pòlisses in extremis condicionant la convocatòria dun ple són una prova prou evident que la situació econòmica a la casa gran és més que seriosa.
Malauradament el panorama de les arques municipals de Cambrils no és massa diferent del que passa a altres municipis que han despertat del somni de la bombolla immobiliària i shan adonat que els temps de quan lhoritzó estava farcit de grues ja no tornaran. I sha dentendre així, perquè no és una crisi temporal sinó dun tipus de model, el de lendeutament. Hem embogit creient que el millor que podíem fer era comprar una torradora a crèdit de la targeta o teníem la inexcusable necessitat de pagar una tele a terminis durant cinc anys. Aquesta és la mentalitat econòmica que han fet totes les administracions, sigui quina sigui. Despeses amb unes previsions a curt termini (a quatre anys) i amb uns interessos a pagar a molt llarg termini. Tot molt intel·ligent. Els Estats Units van fer front al crack del 29 endeutant-se realitzant una fortíssima inversió pública en infraestructures, model que imitaria occident per superar la crisi de 1973. Aleshores tots els governs europeus (de dretes i desquerres) van acceptar promoure lendeutament públic a tots els nivells. Però una de les diferències amb lAmèrica de 1930 és lenorme deute familiar dEspanya, on les famílies han de pagar per unes vivendes que han perdut valor i a més han de suportar una de les taxes datur més elevades de la UE. Però si bé els números vermells de lactual Ajuntament responen a un context, els ciutadans tenim dret a saber els números exactes. Tal i com estan prometent alguns partits, el nou equip de govern (sigui del color que sigui) hauria de realitzar una auditoria municipal i presentar els comptes clars. Només amb mesures així es pot començar a invertir lenorme allunyament que actualment hi ha entre els polítics i la ciutadania. Posats a esperar, desitjaria que la propera legislatura no siniciï amb el ja habitual augment de sous dels càrrecs municipals. Amb les elevades xifres datur local i la difícil situació que viuen moltes famílies a Cambrils, resultaria un autèntic escarni.
Malauradament el panorama de les arques municipals de Cambrils no és massa diferent del que passa a altres municipis que han despertat del somni de la bombolla immobiliària i shan adonat que els temps de quan lhoritzó estava farcit de grues ja no tornaran. I sha dentendre així, perquè no és una crisi temporal sinó dun tipus de model, el de lendeutament. Hem embogit creient que el millor que podíem fer era comprar una torradora a crèdit de la targeta o teníem la inexcusable necessitat de pagar una tele a terminis durant cinc anys. Aquesta és la mentalitat econòmica que han fet totes les administracions, sigui quina sigui. Despeses amb unes previsions a curt termini (a quatre anys) i amb uns interessos a pagar a molt llarg termini. Tot molt intel·ligent. Els Estats Units van fer front al crack del 29 endeutant-se realitzant una fortíssima inversió pública en infraestructures, model que imitaria occident per superar la crisi de 1973. Aleshores tots els governs europeus (de dretes i desquerres) van acceptar promoure lendeutament públic a tots els nivells. Però una de les diferències amb lAmèrica de 1930 és lenorme deute familiar dEspanya, on les famílies han de pagar per unes vivendes que han perdut valor i a més han de suportar una de les taxes datur més elevades de la UE. Però si bé els números vermells de lactual Ajuntament responen a un context, els ciutadans tenim dret a saber els números exactes. Tal i com estan prometent alguns partits, el nou equip de govern (sigui del color que sigui) hauria de realitzar una auditoria municipal i presentar els comptes clars. Només amb mesures així es pot començar a invertir lenorme allunyament que actualment hi ha entre els polítics i la ciutadania. Posats a esperar, desitjaria que la propera legislatura no siniciï amb el ja habitual augment de sous dels càrrecs municipals. Amb les elevades xifres datur local i la difícil situació que viuen moltes famílies a Cambrils, resultaria un autèntic escarni.