Monopoly
El Monopoly encara és un dels jocs que avui en dia porten els Reis Mags dOrient a moltes llars. Es tracta despecular al màxim per tal de poder quedar-se les propietats i arruïnar el contrincant. Una mala jornada tirant els daus la pot tenir tothom. No és real, és un joc, quan sacaba es desa a la capsa i prou. Nicolas Sarkozy va anunciar que amb la crisi mundial shavia de refundar el capitalisme. Tothom ho vam entendre com una altra de les seves fanfarronades. I, sí que sha refundat, però no com ho crèiem. Sha passat de la no intervenció de lEstat en economia, a la socialització de les pèrdues. Si hi ha un banc, que durant el boom immobiliari va estirar més el braç que la màniga amb els crèdits i hipoteques, no passa res! El papa Estat intervé amb els diners de tothom i sha acabat el problema. Durant els anys de creixement a Europa es va fer seguidisme de la banca dels Estats Units: baixes els tipus dinterès i ofereixes hipoteques a qualsevol, encara que després hi hagi de destinar gairebé tot el seu sou. Guanyes menys diners però enredes més gent, que es pensen que pagaran el mateix tota la vida. Però i quan no poden pagar? A lEstat espanyol això sha reflectit amb complexos residencials de tota condició, que trobaven fàcil finançament en els bancs fins al dia que es va aturar la fal·lera compradora, fenomen que sha copsat clarament a Cambrils. Els creditors no es mamaven el dit, eren ben conscients del risc que hi havia.
El govern del PSOE es va permetre el luxe daprovar un multimilionari crèdit als bancs sense ni posar-ho a votació al Congrés i amb els sindicats mirant cap a una altra banda. Però aquí no sacaba tot, perquè la immensa bondat del capitalisme permet que, mentre el contribuent paga religiosament els impostos directes, indirectes i la mare que els va parir, hi ha uns senyors que tenen els mitjans per enviar els seus fons als nombrosos paradisos fiscals. A Europa shan donat rescats de bancs i empreses de creditors, amb titulars que tenien comptes en aquests bancs, que sen foten de conceptes com la coresponsabilitat fiscal o de la necessitat duns serveis públics de qualitat. Mentrestant al sofert contribuent hipotecat li provoca un mal de ventre comprovar la revisió periòdica de la seva quota que fa referència a indicadors cuinats pels bancs. Els mateixos que actualment manen la política econòmica europea i que estant fomentant les retallades socials, per tal de poder ser competitius. No resulta agradable copsar com els brokers de la city de Londres tenen més poder que no pas els representants polítics. Les borses actuen com si fossin taulers de Monopoly, on segueix prevalent linterès del guany sense cap consideració per les economies dels països. Si el poder polític no posa eines de control al capital financer, tornarem a caure en lerror de lendeutament crònic i lenorme risc que comporta la dependència del sistema especulatiu. Si per mi fos, la casella de la presó del Monopoly hauria de ser tan gran com una plaça de braus. Almenys, tindria una funció més útil.
El govern del PSOE es va permetre el luxe daprovar un multimilionari crèdit als bancs sense ni posar-ho a votació al Congrés i amb els sindicats mirant cap a una altra banda. Però aquí no sacaba tot, perquè la immensa bondat del capitalisme permet que, mentre el contribuent paga religiosament els impostos directes, indirectes i la mare que els va parir, hi ha uns senyors que tenen els mitjans per enviar els seus fons als nombrosos paradisos fiscals. A Europa shan donat rescats de bancs i empreses de creditors, amb titulars que tenien comptes en aquests bancs, que sen foten de conceptes com la coresponsabilitat fiscal o de la necessitat duns serveis públics de qualitat. Mentrestant al sofert contribuent hipotecat li provoca un mal de ventre comprovar la revisió periòdica de la seva quota que fa referència a indicadors cuinats pels bancs. Els mateixos que actualment manen la política econòmica europea i que estant fomentant les retallades socials, per tal de poder ser competitius. No resulta agradable copsar com els brokers de la city de Londres tenen més poder que no pas els representants polítics. Les borses actuen com si fossin taulers de Monopoly, on segueix prevalent linterès del guany sense cap consideració per les economies dels països. Si el poder polític no posa eines de control al capital financer, tornarem a caure en lerror de lendeutament crònic i lenorme risc que comporta la dependència del sistema especulatiu. Si per mi fos, la casella de la presó del Monopoly hauria de ser tan gran com una plaça de braus. Almenys, tindria una funció més útil.