Opinió

Salvem Dalt la Vila

Aquesta frase ens podria resultar familiar, però ha estat l’emblema amb què una campanya ciutadana generada a la ciutat de Badalona ha posat fre a un projecte de transformació urbanística d’un dels barris antics de la ciutat. És sorprenent com el barri conegut com a Dalt la Vila ha mantingut fins avui en dia la imatge pròpia d’un poble tradicional amb els carrers i cases originals. Un autèntic miracle en una ciutat com Badalona, que ha experimentat un creixement demogràfic demolidor durant el segle xx. No deixa de ser sorprenent com també l’antic barri de la platja ha sabut mantenir la imatge personal d’un barri d’aquestes característiques. Façanes que mantenen l’encant de les cases de fa un segle, les vivendes pròpies de la burgesia benestant de l’època, però també edificacions ben senzilles i modestes que han sabut mantenir-se inalterables amb el pas temps. I tot això en una ciutat que ha viscut en primer terme l’especulació pròpia d’un municipi veí de Barcelona. Talment sembla com un miracle. Aquests elements són els que donen personalitat a un municipi, els que donen arrels i particularitzen la ciutat respecte a la monotonia urbanística imperant. Aquestes podrien ser les percepcions que ens en podem endur amb una simple passejada per aquests indrets de Badalona que evidencien una cura especial a l’hora d’urbanitzar la ciutat. A l’altre extrem hi trobem les massives urbanitzacions sense ordre ni concert que en tants municipis es van impulsar amb el boom del turisme i l’arribada de la immigració de 1960 i que també trobem en altres indrets de Badalona.  Si ho comparem amb el nostre municipi, observem que l’impacte del turisme va transformar la línia litoral, tot i que per sort no es va copiar el model de Salou o de Mont-roig del Camp. La nostra Vila ha mantingut certs trets tradicionals, però s’han permès actuacions totalment desencertades, fins i tot produïdes per ens públics com el cas de la instal·lació dels bombers a la muralla o l’enderrocament de l’edifici modernista de la CEPAL.
La democratització dels ajuntaments va comportar en molts consistoris el canvi de tècnics i en conseqüència un canvi de mentalitats a l’hora d’urbanitzar. Se suposa que amb aquest canvi es va acabar l’opacitat en la gestió urbanística i es va tendir cap a la transparència i una major efectivitat. Però una de les coses que em sobten és que actualment estigui permès que un arquitecte municipal pugui treballar com a tal en dos municipis, fins i tot veïns. I és que si observem la llista d’arquitectes municipals que hi ha a les nostres comarques, hi ressalta una curiosa endogàmia que podria fer pensar que hi ha una inexistència de professionals. Amb la sortida a la llum de casos d’irregularitats urbanístiques en nombrosos consistoris, s’estan posant damunt de la taula mesures per tal d’exercir un major control municipal tant a dins dels ajuntaments com des d’òrgans superiors. Crec que una de les reformes que s’haurien d’aplicar per al bon funcionament i transparència municipal seria evitar casos de simultaneïtat de càrrecs d’aquests tipus. Malauradament s’ha evidenciat massa vegades com en l’urbanisme municipal existeixen massa temptacions per fer ús d’informació privilegiada amb interessos immobiliaris.