Banderes i banderilles
President de l'Associació Cultural Revista Cambrils
És diumenge a la tarda. El tedi sha apoderat de mi i trec el
cap per la finestra sense cap intenció dobservar res en concret.
Miro ledifici de davant; després, el carrer, i quan abaixo la vista,
veig, una vegada més, la bandera dEspanya amb un toro negre
al centre que fa mesos oneja al balcó del veí del segon.
Ha estat un estiu de banderes. El juliol, la manifestació contra la retallada de lEstatut enmig dun mar de senyeres i estelades; lendemà mateix, la celebració de la victòria dEspanya al mundial de futbol amb una pluja de banderes rojigualdas; domassos amb el blau cambrilenc per la Festa Major, i senyeres novament per la Diada de Catalunya. I lestiu ha acabat també amb banderes. Duna banda, amb la persecució de la benemèrita a les barques de pesca per si portaven o no la bandera espanyola i de quina mida la tenien, i duna altra, les manifestacions amb motiu de la vaga general amb les banderes dels sindicats presidint les concentracions. Les banderes ens serveixen de símbols per a moltes coses. Però què hi fa una bandera dEspanya a la meva façana, quan fa tres mesos de la celebració del mundial i encara falten dues setmanes per a la Hispanidad? Quin triomf? Quina festa? Quina conquesta celebra?
Potser és que ha estat també lestiu on més sha qüestionat la relació entre Espanya i Catalunya. Els partits polítics han hagut de posicionar-se entre apostar per un camí de ruptura o seguir units en lEstat de les autonomies, i els que no ho tenen clar es repengen o bé en lambigüitat, o bé en la idea dun federalisme utòpic que crec que no té sentit, perquè, sincerament: qui de la resta de lEstat es voldrà federar amb Catalunya?
Lúnica realitat federal que conec de prop, de moment, és la meva comunitat de veïns. Metàfores de la vida, limito amb uns veïns francesos i fins fa poc, tenia uns valencians al pis del costat. Cada pis sadministra i sorganitza com vol, tots aportem el nostre capital anual a la comunitat i una vegada a lany, com a mínim, fem una catarsi col·lectiva a lentrada de ledifici. No sé si la bandera del veí seria motiu per protagonitzar un punt de lordre del dia a la propera assemblea. Segurament lamo de la bandera em dirà que cadascú al balcó de casa seva fa el que vol i discutirem sobre fins a quin punt la façana és de tots. Som diversos a la meva comunitat i un entén els diferents motius per penjar una bandera al balcó, però que segons quina bandera estigui penjada durant mesos crec que és més aviat una imposició provocativa, un acte de coerció i més que una bandera és una banderilla clavada amb tota la xuleria torera. Sort que hem abolit les corrides de toros...
Ha estat un estiu de banderes. El juliol, la manifestació contra la retallada de lEstatut enmig dun mar de senyeres i estelades; lendemà mateix, la celebració de la victòria dEspanya al mundial de futbol amb una pluja de banderes rojigualdas; domassos amb el blau cambrilenc per la Festa Major, i senyeres novament per la Diada de Catalunya. I lestiu ha acabat també amb banderes. Duna banda, amb la persecució de la benemèrita a les barques de pesca per si portaven o no la bandera espanyola i de quina mida la tenien, i duna altra, les manifestacions amb motiu de la vaga general amb les banderes dels sindicats presidint les concentracions. Les banderes ens serveixen de símbols per a moltes coses. Però què hi fa una bandera dEspanya a la meva façana, quan fa tres mesos de la celebració del mundial i encara falten dues setmanes per a la Hispanidad? Quin triomf? Quina festa? Quina conquesta celebra?
Potser és que ha estat també lestiu on més sha qüestionat la relació entre Espanya i Catalunya. Els partits polítics han hagut de posicionar-se entre apostar per un camí de ruptura o seguir units en lEstat de les autonomies, i els que no ho tenen clar es repengen o bé en lambigüitat, o bé en la idea dun federalisme utòpic que crec que no té sentit, perquè, sincerament: qui de la resta de lEstat es voldrà federar amb Catalunya?
Lúnica realitat federal que conec de prop, de moment, és la meva comunitat de veïns. Metàfores de la vida, limito amb uns veïns francesos i fins fa poc, tenia uns valencians al pis del costat. Cada pis sadministra i sorganitza com vol, tots aportem el nostre capital anual a la comunitat i una vegada a lany, com a mínim, fem una catarsi col·lectiva a lentrada de ledifici. No sé si la bandera del veí seria motiu per protagonitzar un punt de lordre del dia a la propera assemblea. Segurament lamo de la bandera em dirà que cadascú al balcó de casa seva fa el que vol i discutirem sobre fins a quin punt la façana és de tots. Som diversos a la meva comunitat i un entén els diferents motius per penjar una bandera al balcó, però que segons quina bandera estigui penjada durant mesos crec que és més aviat una imposició provocativa, un acte de coerció i més que una bandera és una banderilla clavada amb tota la xuleria torera. Sort que hem abolit les corrides de toros...