Ilerdam videas
Aquest estiu he tingut ocasió de conèixer la flamant
Estació del Camp de Tarragona, a prop de
la Secuita, inaugurada amb molt de rebombori
mediàtic el 19 de desembre de 2006. Un viatge
a Bilbao mha permès constatar que, més enllà
dels sopars de duro venuts a la ciutadania de les
comarques de Tarragona, la realitat és un insult al
potencial usuari daquests serveis.
Per endavant, posar en servei aquella faraònica obra ha significat que lentranyable i popular estació ferroviària de Reus perdés tota una sèrie de pràctiques connexions ferroviàries cap a Madrid i el nord dEspanya. Voler anar a la Corunya, Vigo, Lleó, Bilbao, Burgos, ha deixat de ser possible des de lemblemàtic edifici de capdamunt del passeig de Sunyer. Ha esllanguit en els seus serveis i ha esdevingut un equipament de tercera divisió que faria aixecar de la tomba aquells patricis actius del segle XIX que van aconseguir que Reus tingués un nom propi en el mapa ferroviari espanyol.
Ja podem cantar les excel·lències de lEstació del Camp: andanes, sanitaris, pàrquing, espais diversos, realment un luxe per als sentits; això sí, sense considerar la morterada deuros que shi han destinat. Però lusuari va mogut per un sentit pràctic i resulta que agafar un tren a Reus era molt més econòmic i senzill. Deixar-hi el cotxe implica un exercici de masoquisme inacceptable en aquests temps destretors, perquè et claven uns preus astronòmics que et fan enyorar lhumil pàrquing municipal de la Pastoreta, que no està pas gaire lluny de lestació urbana i garantia un curt passeig sota lombra dels plataners. És cert que el client no està obligat a emprar aquest servei, però, ai las!, lalternativa a un atracament a mà armada és deixar el cotxe de qualsevol manera en aquell erm i emprendre una llarga excursió fins arribar a les instal·lacions; amb la incertesa que, al tornar dun viatge plaent amb lAVE, hom tingui la desagradable sorpresa de no trobar lutilitari, cosa bastant probable en un país on els amics de cotxes aliens són força actius.
Amb tot, la mostra més gran de menyspreu absolut als 400.000 habitants del Camp de Tarragona és la delirant ubicació de lEstació del Camp en terra de ningú. Potser els responsables de linvent volien emular aquelles remotes estacions del Llunyà Oest, perquè enmig del no res sorgeix, com un bolet, la magna arquitectura dADIF. Sense desmerèixer els encants del paisatge agrari de la Secuita i Perafort, oliveres, ametllers i garrofers, per quins set sous no es va fer una nova estació a Tarragona o Reus? No; els soferts ciutadans de la segona àrea metropolitana de Catalunya hem de fer senyals de pista i rotonda rere rotonda per accedir a uns equipaments tan magnífics que manquen de qualsevol connexió ferroviària convencional, directa i ràpida,amb la vila de Prim i del Maginet Pelacanyes.
Si la raó de fons daquest esperpèntic enclavament era evitar una picabaralla entre ambdues capitals, només palesaria que ens governen quatre polítics de via estreta i que el gran invent del Consorci del Camp és més inútil que la locomotora que decora la rotonda propera a lestació, que almenys decora.
La prova del nou, que tot plegat fa ferum duna galàctica incompetència o improvisació, va ser comprovar com la durada del trajecte entre Montbrió del Camp i la meravellosa estació, un total de 34 quilòmetres és superior als 30 minuts que empra un Alvia per portar-te fins a Lleida. I és que a la Terra Ferma te trobes una magnífica estació al cor de la capital del Segrià, amb connexions de línia convencional a més de la LAV. Simplement, sha remodelat i modernitzat lestació de tota la vida i ara és Lleida-Pirineus.
Els romans van conquerir Hispània i van convertir Tàrraco en una esplèndida ciutat ben comunicada amb la resta de lImperi. Consideraven Lleida un lloc inhòspit, tan boirós i fred a lhivern com asfixiant a lestiu. Quan desitjaven el pitjor per a algú, una maledicció llatina era definitiva: Ilerdam videas (tant de bo vegis Lleida). Si ara tornessin i contemplessin com els hereus dIndíbil gaudeixen duna magnífica estació ben integrada en el teixit urbà, aquella terrible imprecació seria només una lloança entusiasmada.
Tanmateix, resulta inquietant imaginar amb quina mena dimproperis ens obsequiarien ara els romans, tot contemplant el despropòsit daquesta pretensiosa estació, una monumental presa de pèl per a la ciutadania de les comarques del Camp.
Per endavant, posar en servei aquella faraònica obra ha significat que lentranyable i popular estació ferroviària de Reus perdés tota una sèrie de pràctiques connexions ferroviàries cap a Madrid i el nord dEspanya. Voler anar a la Corunya, Vigo, Lleó, Bilbao, Burgos, ha deixat de ser possible des de lemblemàtic edifici de capdamunt del passeig de Sunyer. Ha esllanguit en els seus serveis i ha esdevingut un equipament de tercera divisió que faria aixecar de la tomba aquells patricis actius del segle XIX que van aconseguir que Reus tingués un nom propi en el mapa ferroviari espanyol.
Ja podem cantar les excel·lències de lEstació del Camp: andanes, sanitaris, pàrquing, espais diversos, realment un luxe per als sentits; això sí, sense considerar la morterada deuros que shi han destinat. Però lusuari va mogut per un sentit pràctic i resulta que agafar un tren a Reus era molt més econòmic i senzill. Deixar-hi el cotxe implica un exercici de masoquisme inacceptable en aquests temps destretors, perquè et claven uns preus astronòmics que et fan enyorar lhumil pàrquing municipal de la Pastoreta, que no està pas gaire lluny de lestació urbana i garantia un curt passeig sota lombra dels plataners. És cert que el client no està obligat a emprar aquest servei, però, ai las!, lalternativa a un atracament a mà armada és deixar el cotxe de qualsevol manera en aquell erm i emprendre una llarga excursió fins arribar a les instal·lacions; amb la incertesa que, al tornar dun viatge plaent amb lAVE, hom tingui la desagradable sorpresa de no trobar lutilitari, cosa bastant probable en un país on els amics de cotxes aliens són força actius.
Amb tot, la mostra més gran de menyspreu absolut als 400.000 habitants del Camp de Tarragona és la delirant ubicació de lEstació del Camp en terra de ningú. Potser els responsables de linvent volien emular aquelles remotes estacions del Llunyà Oest, perquè enmig del no res sorgeix, com un bolet, la magna arquitectura dADIF. Sense desmerèixer els encants del paisatge agrari de la Secuita i Perafort, oliveres, ametllers i garrofers, per quins set sous no es va fer una nova estació a Tarragona o Reus? No; els soferts ciutadans de la segona àrea metropolitana de Catalunya hem de fer senyals de pista i rotonda rere rotonda per accedir a uns equipaments tan magnífics que manquen de qualsevol connexió ferroviària convencional, directa i ràpida,amb la vila de Prim i del Maginet Pelacanyes.
Si la raó de fons daquest esperpèntic enclavament era evitar una picabaralla entre ambdues capitals, només palesaria que ens governen quatre polítics de via estreta i que el gran invent del Consorci del Camp és més inútil que la locomotora que decora la rotonda propera a lestació, que almenys decora.
La prova del nou, que tot plegat fa ferum duna galàctica incompetència o improvisació, va ser comprovar com la durada del trajecte entre Montbrió del Camp i la meravellosa estació, un total de 34 quilòmetres és superior als 30 minuts que empra un Alvia per portar-te fins a Lleida. I és que a la Terra Ferma te trobes una magnífica estació al cor de la capital del Segrià, amb connexions de línia convencional a més de la LAV. Simplement, sha remodelat i modernitzat lestació de tota la vida i ara és Lleida-Pirineus.
Els romans van conquerir Hispània i van convertir Tàrraco en una esplèndida ciutat ben comunicada amb la resta de lImperi. Consideraven Lleida un lloc inhòspit, tan boirós i fred a lhivern com asfixiant a lestiu. Quan desitjaven el pitjor per a algú, una maledicció llatina era definitiva: Ilerdam videas (tant de bo vegis Lleida). Si ara tornessin i contemplessin com els hereus dIndíbil gaudeixen duna magnífica estació ben integrada en el teixit urbà, aquella terrible imprecació seria només una lloança entusiasmada.
Tanmateix, resulta inquietant imaginar amb quina mena dimproperis ens obsequiarien ara els romans, tot contemplant el despropòsit daquesta pretensiosa estació, una monumental presa de pèl per a la ciutadania de les comarques del Camp.