Opinió

La veritat crema

Fa poc més d’un any un foc provocat devastava els boscos d’Horta de San Joan, un dels indrets naturals més encisadors de Catalunya, on Picasso va romandre-hi i, en paraules seves, allí va aprendre tot el que sabia. En una fatídica jornada del 21 de juliol, es cremaven més de 1.200 hectàrees. Però, sobretot, la pèrdua de cinc vides humanes convertia aquell incendi en una tragèdia que va colpir la societat catalana.

La mort esgarrifosa de Ramon Espinet, Jaume Arpa, David Duasaigües, Jordi Moré i Pau Costa, sense oblidar Josep Pallàs, amb ferides molt greus amb un 75% del cos cremat, va desvetllar molts interrogants que encara no s’han tancat. Aquells cinc professionals, molt preparats, que pertanyien a un cos d’especialistes de bombers, els GRAF Lleida, van perdre la vida en aquella ratera infernal dels Ports, un terreny abrupte, ple de barrancs i vents canviants.

El paper llardós d’unes autoritats intentant parlar de fatal accident, d’incendi provocat per un llamp, i que l’operatiu d’extinció havia estat impecable, qualificatiu, aquest, de l’inefable conseller Joan Saura, aviat es va anar perfilant de manera vergonyosa. Des d’un bon començament, la gent d’Horta, amb el seu alcalde al capdavant, no combregaven amb l’autocomplaença oficial. Hi havia la sospita que el foc no havia estat fortuït i que la descoordinació de comandaments havia portat aquells abnegats professionals a morir entre les flames. Ràpidament, la implacable maquinària del poder els presentava com a gent desagraïda que anava contra els bombers. La qüestió era guanyar temps i que l’afer s’anés refredant.

Ara bé, davant la magnitud de la tragèdia, les cortines de fum de les autoritats per esquivar probables responsabilitats van esvair-se davant l’acumulació successiva de dades i proves. La confessió per part dels autors de l’incendi, a principis d’any, deixava en ridícul el mateix conseller Baltasar, qui havia declarat a corre-cuita que l’origen del foc era un llamp. La tasca de la jutgessa de Gandesa, endegant un procés judicial per aclarir els fets, reforçava la sospita que no hi havia voluntat real d’aclarir els fets. Les escruixidores trucades de David Duasaigües demanant inútilment auxili (“Estic sol i cremat; fills de puta, veniu-me a buscar!” “Ve algú a buscar-nos o no? Si us plau que vingui algú, si us plau”) deixava al descobert que allò tan impecable era en realitat un esperpèntic descontrol.

Malgrat l’aritmètica política del Tripartit, salvant Joan Saura i el seu equip davant de les peticions de dimissió, la comissió parlamentària de febrer i març ha servit perquè el poble de Catalunya no s’empassi sopars de duro i es continuï exigint l’aclariment dels fets i la resposta a preguntes tan evidents: una motoserra i un pic eren eines suficients per lluitar contra un gran foc? Per què no es van considerar les recomanacions dels veïns d’Horta? Per què no van ser retirats, de seguida, d’aquella ratera mortal quan les flames es van revifar a les dues de la tarda?

Aquestes i altres preguntes també se les fa Dolors Espinet i Gilabert, germana de Ramon. Fa poc ha publicat un llibre on vol homenatjar aquells cinc abnegats professionals que van deixar la pell servint els altres. Són unes pàgines senzilles i alhora contundents, escrites amb les llàgrimes del cor i amb la força i el coratge de voler arribar al fons, perquè considera que la memòria dels cinc GRAF consumits als Ports ho exigeix.

A desgrat que alguns càrrecs semblen incombustibles, aferrats a la cadira, la Dolors els retrata bé en la seva crònica del tràgic incendi d’Horta se Sant Joan, La veritat crema.

Chapeau, Dolors!