Belén Esteban, la princesa del poble
Els anglesos van tenir com a gran icona Diana
Spencer, el seu glamour va omplir la premsa
rosa i la groga durant anys i panys. El conte de
fades inicial, que va culminar amb lespectacular
cerimònia de les noces amb el príncep Carles
lany 1980, seguida ja per milions de persones
arreu del món , va anar degenerant amb el
temps: allunyament sentimental del Príncep
de Gal·les, infidelitats i divorci.
Curiosament, Lady Di va mantenir unes elevades quotes de popularitat entre els súbdits britànics que la consideraven la víctima de tot plegat. I és que els discutibles gustos del Príncep Carles enamorat de la Camila, mentre jugava a ser el marit de la Diana, només van servir per fer créixer el mite de la princesa desventurada i traïda. A més, en qualsevol comparació física entre lapergaminada Camila i la candidesa de la Di , aquesta guanyava per golejada.
Ja divorciada, la seva imatge de treballar per causes humanitàries encara li van fer guanyar més simpatia. I la seva tràgica mort a París un 31 dagost de 1997 al costat del seu company sentimental, en accident de cotxe, perseguida per paparazzis, va ser gairebé la canonització de la Princesa de Gal·les. El seu enterrament també va batre quotes daudiència. I llavors van sorgir les teories conspiratòries que convertien a la difunta en una màrtir de la sinistra Casa Reial Anglesa. Li van dir la princesa del poble.
Espanya, per una vegada ha superat els anglesos en això de batejar princeses.. Sha trencat latàvic complex dinferioritat amb els britànics. Els amargs records històrics del desastre de la Invencible i de Trafalgar o la crua realitat dun Gibraltar no espanyol han quedat superats amb escreix per obra i gràcia de Belén Esteban proclamada en vida, la seva princesa; amb perdó de Doña Letízia, malgrat que aquesta també sha retocat la nàpia. Fins i tot la wikipèdia espanyola dóna més protagonisme a aquest fenomen televisiu que Alan Greespan, qui va ser durant anys el totpoderós governador de la Reserva Federal dels Estats Units.
Lady Di va haver de treballar una miqueta per guanyar-se el favor popular i va haver de morir per pujar als altars de mite mediàtic. La Esteban, seguint la tradició literària de la novel·la picaresca, no ha hagut de suar gaire la cansalada. De la mà del canal televisiu més acreditat en subproductes o telemerda, esdevé una icona per a molts amb el ¿programa? Sálvame. La prova del nou va ser el seu triomf en la darrera edició del Mira quien baila; amb menys traça que un ànec marejat va guanyar a altres concursants amb més mèrit; simplement el poble sobirà la va votar: la princesa del poble.
No cal cercar-li especials mèrits a la damisel·la: ser lexcompanya de limpagable Jesulín de Ubrique i amb una filleta pel mig, lAndresita, ha estat tot el seu gran currículum per gaudir del fervor popular. No ha estat un llenguatge cuidat, ni una mínima capacitat dargumentar o qualsevol altra capacitat o habilitat intel·lectual la que lhan portat a fer-se coneguda i gaudir duna constant presència en els programes del cor o de bragueta. Un llenguatge barroer, cridant i faltant a tort i dret, fent de la ignorància mèrit, combinat de tant en tant amb alguna llàgrima fàcil i la corresponent operació estètica, han bastit la vulgaritat en tot un paradigma de la fama i lèxit.
Malgrat que el gran públic la proclami princesa del poble, un servidor comparteix fil per randa les reflexions de Raúl Tristan en el seu assaig Bajo el Fuego Cruzado: ese icono de la España más cutre y zafia, encumbrada a la fama por una cama y una cornamenta, y que se embolsa más euros por vociferar sandeces en los platós que el más currante de los españolitos por partirse el lomo de sol a sol.
Si la Belén Esteban és la princesa del poble, tenim un alarmant problema sociològic: viure en un país ple depígons de la garruleria.
Curiosament, Lady Di va mantenir unes elevades quotes de popularitat entre els súbdits britànics que la consideraven la víctima de tot plegat. I és que els discutibles gustos del Príncep Carles enamorat de la Camila, mentre jugava a ser el marit de la Diana, només van servir per fer créixer el mite de la princesa desventurada i traïda. A més, en qualsevol comparació física entre lapergaminada Camila i la candidesa de la Di , aquesta guanyava per golejada.
Ja divorciada, la seva imatge de treballar per causes humanitàries encara li van fer guanyar més simpatia. I la seva tràgica mort a París un 31 dagost de 1997 al costat del seu company sentimental, en accident de cotxe, perseguida per paparazzis, va ser gairebé la canonització de la Princesa de Gal·les. El seu enterrament també va batre quotes daudiència. I llavors van sorgir les teories conspiratòries que convertien a la difunta en una màrtir de la sinistra Casa Reial Anglesa. Li van dir la princesa del poble.
Espanya, per una vegada ha superat els anglesos en això de batejar princeses.. Sha trencat latàvic complex dinferioritat amb els britànics. Els amargs records històrics del desastre de la Invencible i de Trafalgar o la crua realitat dun Gibraltar no espanyol han quedat superats amb escreix per obra i gràcia de Belén Esteban proclamada en vida, la seva princesa; amb perdó de Doña Letízia, malgrat que aquesta també sha retocat la nàpia. Fins i tot la wikipèdia espanyola dóna més protagonisme a aquest fenomen televisiu que Alan Greespan, qui va ser durant anys el totpoderós governador de la Reserva Federal dels Estats Units.
Lady Di va haver de treballar una miqueta per guanyar-se el favor popular i va haver de morir per pujar als altars de mite mediàtic. La Esteban, seguint la tradició literària de la novel·la picaresca, no ha hagut de suar gaire la cansalada. De la mà del canal televisiu més acreditat en subproductes o telemerda, esdevé una icona per a molts amb el ¿programa? Sálvame. La prova del nou va ser el seu triomf en la darrera edició del Mira quien baila; amb menys traça que un ànec marejat va guanyar a altres concursants amb més mèrit; simplement el poble sobirà la va votar: la princesa del poble.
No cal cercar-li especials mèrits a la damisel·la: ser lexcompanya de limpagable Jesulín de Ubrique i amb una filleta pel mig, lAndresita, ha estat tot el seu gran currículum per gaudir del fervor popular. No ha estat un llenguatge cuidat, ni una mínima capacitat dargumentar o qualsevol altra capacitat o habilitat intel·lectual la que lhan portat a fer-se coneguda i gaudir duna constant presència en els programes del cor o de bragueta. Un llenguatge barroer, cridant i faltant a tort i dret, fent de la ignorància mèrit, combinat de tant en tant amb alguna llàgrima fàcil i la corresponent operació estètica, han bastit la vulgaritat en tot un paradigma de la fama i lèxit.
Malgrat que el gran públic la proclami princesa del poble, un servidor comparteix fil per randa les reflexions de Raúl Tristan en el seu assaig Bajo el Fuego Cruzado: ese icono de la España más cutre y zafia, encumbrada a la fama por una cama y una cornamenta, y que se embolsa más euros por vociferar sandeces en los platós que el más currante de los españolitos por partirse el lomo de sol a sol.
Si la Belén Esteban és la princesa del poble, tenim un alarmant problema sociològic: viure en un país ple depígons de la garruleria.