Empatx de banderes
No sé si mai shavia vist
tanta ostentació de banderes
a Cambrils com les
darreres setmanes. El fet que el Barça guanyés la lliga
espanyola de futbol ha anat acompanyat duna explosió
dalegria ciutadana que sha manifestat, sobretot, amb
la penjada de banderes i altres símbols del barcelonisme
futbolístic als balcons, terrats i altres indrets. Penso que
es tracta dun revulsiu efímer a lèpoca de crisi incisiva
que estem travessant, no només econòmica, sinó, a més,
política, identitària i, fins i tot, ideològica. Les senyeres
catalanes, tant la quadribarrada oficial com lestelada,
també han onejat en abundància en aquests dies de
Barça. També durant la diada de Sant Jordi, en què la
senyera catalana esdevé un símbol inequívoc de festa
ciutadana, potser ja no tan reivindicatiu com succeïa als
anys setanta en què era un símbol de protesta. A més,
per Sant Joan, la festa que comparteixen les tres regions
històriques de cultura catalana, la gran senyera municipal
ha estat penjada al balcó de la Casa de la Vila, una
iniciativa força recent, tot i que no seguida per la resta
de la població.
Encara més, aquests dies la nostra localitat sha vist envaïda de banderes de diversos països amb motiu del torneig mundial de futbol que se celebra a Sud-Àfrica. Hem vist banderes espanyoles, argentines i brasileres, que corresponen sens dubte a tres països en què el futbol té un seguiment molt important. En canvi, no nhem vist cap del Marroc, la comunitat estrangera més nombrosa aquí (cal considerar e l component dorigen amazic, que tindria presumptament poca tirada per la bandera marroquina). Tampoc daltres nacions prou presents entre nosaltres. Es tractaria dun comportament similar al daquells catalans mesurats (comedidos) que eviten penjar la senyera durant certes diades festives per no molestar alguns veïns massa sensibles? O, simplement, són persones poc interessades pel futbol o, si més no, reticents a lostentació de símbols nacionals? Tot plegat, deu tenir alguna cosa a veure amb el simbolisme inherent de les banderes. En efecte, aquests trossos de tela pintats no són altra cosa que símbols didentitat que van començar a adquirir rellevància social a partir del segle XIX, lèpoca de lexpansió territorial dels grans estats militars europeus i, després, amb la independència dels països colonials i la segregació dels creats ad hoc. Ara bé, cada comunitat té una relació diferent amb la seva bandera oficial, la qual representa significats distints i desperta emocions més o menys intenses. A França, la bandera és un símbol històric i representa un sistema polític àmpliament estès, bastió dels principis de llibertat i igualtat. Aquests conceptes també estan molt assumits als Estats Units, on la barres i estrelles és universalment sentida i omnipresent: lhonoren i en castiguen els actes dultratge (flag desecration, en diuen). En canvi, la bandera alemanya sexhibeix amb discreció, com passa també amb la belga i la russa. En general, lús de la bandera es reparteix entre lobligació institucional i el patriotisme militar, segons unes normes que en regulen lús, i lespontaneïtat ciutadana, que se lapropia en manifestacions de reafirmació o reivindicació.
Però les relacions emocionals amb les banderes poden canviar ràpidament amb el temps. Les crisis didentitat (com a la Unió Europea), la violència dels conflictes interculturals (com l11-S de Nova York) o les polítiques de reafirmació nacionalista (serien els casos de Rússia o Espanya) colpegen les emocions col·lectives dels ciutadans i generen noves relacions afectives amb les banderes i altres símbols. Actualment, per exemple, leuroescepticisme provoca que la hissada de la bandera europea durant el Dia dEuropa (el 9 de maig) passi de forma desapercebuda, encara que el nostre alcalde hi dediqui un moment de la seva agenda. De moment, però, la lluita simbòlica de les banderes no ha arribat a làmbit estrictament local, però cada vegada són més nombrosos els domassos cambrilencs (dun blau Pantone núm. 72 amb lescut al mig) durant les festes majors, mentre que al territori fronterer amb Vinyols i els Arcs es comença a veure alguna bandera apaïsada i tricolor, corresponent a aquesta localitat (vegeu-la, per exemple, a la porta del local municipal del barri del Molí dAvall). Mentrestant, aquest estiu onejaran quatre banderes blaves a les platges cambrilenques. I que durin!
Encara més, aquests dies la nostra localitat sha vist envaïda de banderes de diversos països amb motiu del torneig mundial de futbol que se celebra a Sud-Àfrica. Hem vist banderes espanyoles, argentines i brasileres, que corresponen sens dubte a tres països en què el futbol té un seguiment molt important. En canvi, no nhem vist cap del Marroc, la comunitat estrangera més nombrosa aquí (cal considerar e l component dorigen amazic, que tindria presumptament poca tirada per la bandera marroquina). Tampoc daltres nacions prou presents entre nosaltres. Es tractaria dun comportament similar al daquells catalans mesurats (comedidos) que eviten penjar la senyera durant certes diades festives per no molestar alguns veïns massa sensibles? O, simplement, són persones poc interessades pel futbol o, si més no, reticents a lostentació de símbols nacionals? Tot plegat, deu tenir alguna cosa a veure amb el simbolisme inherent de les banderes. En efecte, aquests trossos de tela pintats no són altra cosa que símbols didentitat que van començar a adquirir rellevància social a partir del segle XIX, lèpoca de lexpansió territorial dels grans estats militars europeus i, després, amb la independència dels països colonials i la segregació dels creats ad hoc. Ara bé, cada comunitat té una relació diferent amb la seva bandera oficial, la qual representa significats distints i desperta emocions més o menys intenses. A França, la bandera és un símbol històric i representa un sistema polític àmpliament estès, bastió dels principis de llibertat i igualtat. Aquests conceptes també estan molt assumits als Estats Units, on la barres i estrelles és universalment sentida i omnipresent: lhonoren i en castiguen els actes dultratge (flag desecration, en diuen). En canvi, la bandera alemanya sexhibeix amb discreció, com passa també amb la belga i la russa. En general, lús de la bandera es reparteix entre lobligació institucional i el patriotisme militar, segons unes normes que en regulen lús, i lespontaneïtat ciutadana, que se lapropia en manifestacions de reafirmació o reivindicació.
Però les relacions emocionals amb les banderes poden canviar ràpidament amb el temps. Les crisis didentitat (com a la Unió Europea), la violència dels conflictes interculturals (com l11-S de Nova York) o les polítiques de reafirmació nacionalista (serien els casos de Rússia o Espanya) colpegen les emocions col·lectives dels ciutadans i generen noves relacions afectives amb les banderes i altres símbols. Actualment, per exemple, leuroescepticisme provoca que la hissada de la bandera europea durant el Dia dEuropa (el 9 de maig) passi de forma desapercebuda, encara que el nostre alcalde hi dediqui un moment de la seva agenda. De moment, però, la lluita simbòlica de les banderes no ha arribat a làmbit estrictament local, però cada vegada són més nombrosos els domassos cambrilencs (dun blau Pantone núm. 72 amb lescut al mig) durant les festes majors, mentre que al territori fronterer amb Vinyols i els Arcs es comença a veure alguna bandera apaïsada i tricolor, corresponent a aquesta localitat (vegeu-la, per exemple, a la porta del local municipal del barri del Molí dAvall). Mentrestant, aquest estiu onejaran quatre banderes blaves a les platges cambrilenques. I que durin!