Queden catorze estacions
President de l'Associació Cultural Revista Cambrils
Com si dun viacrucis es tractés, queden catorze mesos per a les
properes eleccions municipals. I a mig camí daquest calvari, tindrem
també les eleccions al Parlament. A ritme de corneta i timbal,
se succeiran les estacions processionals de la demagògia, de polítics
entonant el mea culpa perquè no connecten amb la ciutadania i
els lemes superflus i poc creïbles de les campanyes electorals. Jo,
la veritat, a hores dara no sé a qui votar, ni sé, tan sols, si aniré
a votar, i em sap greu pensar així. Però no cal que matabalin
enviant-me propaganda i memòries de lacció de govern, el meu
problema és que em costa molt creure en les maneres actuals de
fer política i mafegeixo a la idea que cal un canvi estructural en el
sistema polític. A més, crec que és urgent, per evitar que lagenda
política vagi, en alguns casos, cada cop més allunyada de lagenda
i les palpitacions ciutadanes.
I en tot aquest conflicte dinteressos, entre romans absolutistes i fariseus recelosos, moltes vegades lacusat i condemnat a mort sempre acaba sent qui ens podria aportar més llum: la premsa. I parlant de foscor, qui si no ha fet visibles les mancances i els problemes dels ciutadans amb lapagada elèctrica provocada per la nevada del passat mes? Precisament els mitjans de comunicació. Als periodistes sels demana honestedat independència és potser un terme excessivament eteri i inassolible, però als polítics sels hauria de demanar que no juguin a ser periodistes. Un càrrec polític de la Generalitat va qualificar, a través del Facebook, la periodista Mònica Terribas de mal follada, en relació a com havia plantejat lentrevista al president José Montilla. Què volia? Que després del caos de la nevada li posés una catifa vermella. És aquest el tipus de periodisme que desitja la classe política, lensabonada i la raspallada en un xoll de baba?
El periodista Xavier Bosch acaba de publicar una novel·la Se sabrà tot que segurament té molt de real i que parla daquest país nostre tan petit en molts sentits. Bosch, segurament amb el rerefons del seu pas efímer per la direcció del diari Avui, ens parla del periodista de carrer, dels editors dels diaris i de les amenaces polítiques. La premsa daquest país necessita de lajut de les institucions, la riquesa i la pluralitat de mitjans de comunicació té el problema dun mercat petit, però aquesta aportació de ladministració no shauria de veure tacada per la coacció dels governants. La llibertat de premsa no es pot acabar on comença la subvenció institucional.
El final del viacrucis ja el sabem, un crucificat, víctima de lintent de portar llum als ciutadans. A banda i banda, dos lladres, a tall dindicador don posen alguns polítics els mitjans de comunicació que no són del seu gust.
I en tot aquest conflicte dinteressos, entre romans absolutistes i fariseus recelosos, moltes vegades lacusat i condemnat a mort sempre acaba sent qui ens podria aportar més llum: la premsa. I parlant de foscor, qui si no ha fet visibles les mancances i els problemes dels ciutadans amb lapagada elèctrica provocada per la nevada del passat mes? Precisament els mitjans de comunicació. Als periodistes sels demana honestedat independència és potser un terme excessivament eteri i inassolible, però als polítics sels hauria de demanar que no juguin a ser periodistes. Un càrrec polític de la Generalitat va qualificar, a través del Facebook, la periodista Mònica Terribas de mal follada, en relació a com havia plantejat lentrevista al president José Montilla. Què volia? Que després del caos de la nevada li posés una catifa vermella. És aquest el tipus de periodisme que desitja la classe política, lensabonada i la raspallada en un xoll de baba?
El periodista Xavier Bosch acaba de publicar una novel·la Se sabrà tot que segurament té molt de real i que parla daquest país nostre tan petit en molts sentits. Bosch, segurament amb el rerefons del seu pas efímer per la direcció del diari Avui, ens parla del periodista de carrer, dels editors dels diaris i de les amenaces polítiques. La premsa daquest país necessita de lajut de les institucions, la riquesa i la pluralitat de mitjans de comunicació té el problema dun mercat petit, però aquesta aportació de ladministració no shauria de veure tacada per la coacció dels governants. La llibertat de premsa no es pot acabar on comença la subvenció institucional.
El final del viacrucis ja el sabem, un crucificat, víctima de lintent de portar llum als ciutadans. A banda i banda, dos lladres, a tall dindicador don posen alguns polítics els mitjans de comunicació que no són del seu gust.