Llucià Navarro ha treballat mig any en el projecte de les pintures de l’església de Santa Maria
	Llucià Navarro fent els darrers retocs a la pintura mural del presbiteri de l’església parroquial de Santa Maria

El proper 19 d’octubre seran inaugurades oficialment les noves pintures del presbiteri de l’església parroquial de Santa Maria. Llucià Navarro ha treballat en aquest projecte mig any, quatre mesos de preparació prèvia al seu estudi i dos mesos sobre les parets de l’altar. La Revista ha entrevistat el pintor per conèixer de primera mà detalls d’aquesta obra i del seu autor.

La seva vinculació amb Cambrils ve de molt abans que dibuixés les pintures murals a l’església parroquial, podria explicar-nos com va conèixer la nostra població. Durant els anys quaranta estudiava a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, allí vaig conèixer la Maria Pilar, la meva dona, aleshores érem companys d’estudi. La seva mare era cambrilenca i el seu avi havia estat metge de Cambrils. Ens vam enamorar i mentre festejàvem vaig començar a baixar durant els estius. Després ens vam casar i mentre vam tenir la mainada petita vam continuar venint. Residíem a Villa Irene, una casa que es trobava davant el Sindicat, paret amb paret amb cal Bassedas. Però la casa es va fer una mica petita per als quatre germans i va ser quan vaig llogar una casa als Pirineus, a Molló, i vam deixar de venir tant sovint.

Com li arriba la proposta
de dibuixar aquesta obra mural?
En el transcurs d’un dinar amb els meus cunyats, a Molló, el germà de la meva dona em va comentar que s’havia trobat amb el Tomàs Bassedas i li havia comentat que mossèn Raventós volia posar-se d’acord amb mi per fer les pintures al presbiteri de l’església. Ràpidament em vaig posar en contacte amb ell i vaig baixar a Cambrils per conèixer les seves intencions.

Què ha representat per vostè fer aquestes pintures a Cambrils?
Per mi ha suposat una il·lusió tremenda. Sincerament i sense falses modèsties he gaudit molt dibuixant-la. Penso que és una obra una mica tocada per la mà de l’esperit que queda en si molt lligada. Han estat dos mesos molt durs de feina, ja no sóc cap criatura, però quan fas una cosa amb tanta il·lusió no t’adones de l’esforç que hi poses. Només en el moment de plegar era quan notava que les cames em feien figa. Malgrat això, he aguantat aquests dos llargs mesos de pujar i baixar bastides treballant de dilluns a divendres i descansat els caps de setmana a Premià de Mar. Estic molt content d’haver fet aquesta obra a Cambrils.

Quin és el secret de continuar pintant obres d’aquesta extensió amb 80 anys a l’esquena?
La il·lusió i un mínim de facultats. Jo mateix ara em sorprenc de pensar que pugui tenir 80 anys. No em pensava que una persona amb aquesta edat podria fer una cosa així, però he resistit i si he tingut una mica de baixada ha estat quan ja havia acabat l’obra. Potser quan l’esperit s’ha donat una mica per satisfet el meu cos ha dit “iep! que aquí estic jo”. Val a dir que m’ha anat molt bé l’ajuda rebuda dels meus fills Francesc i Mireia, professors de dibuix i pintura a l’Escola de Belles Arts de Premià i Ribes de Fresser.

Un dels primers passos abans de començar a dibuixar era plantejar la temàtica de l’obra. Com es va portar endavant aquesta fase del projecte?
Com que el temple on s’havia de fer l’obra mural és dedicat a santa Maria, vaig agafar l’evangeli per buscar els punts clau on la Verge apareix en la vida de Jesús. Després de llegir-lo atentament i reflexionar durant alguns dies, vaig pensar que podria recollir escenes com l’anunciació, la visita de la Verge a la seva cosina santa Elisabet, el naixement de Jesús, la presentació al temple, les noces de Canà, la pentecosta, la predicació i finalment l’ascensió. La Verge Maria és una mare que no deixa mai Jesús i sempre li fa costat.

Una vegada mossèn Raventós va acceptar la seva proposta, quins van ser els següents passos?
Primer vaig dibuixar el projecte a escala 1:10, a partir d’aquest esbós vaig fer els dibuixos a mida natural sobre paper, d’aquesta manera em plantejo tota la problemàtica d’una composició amb el dibuix dels personatges, les mans, els caps i la vestimenta. S’ha d’evitar que les pintures siguin cromos enganxats a la paret, han de ser un conjunt que expliqui suficientment l’evangeli. En aquest sentit, crec que ens n’hem sortit bastant bé. Mentre pintava, molta gent va desfilar per l’església i els flaixos de les càmeres no paraven. Molts estrangers s’acostaven interessats pel meu treball, jo amb molt de gust baixava de la bastida i parlava amb ells amb la meva mica d’anglès i francès. Suposo que eren gent de fe i que per tant llegien perfectament el que jo havia escrit dibuixant.
Fets els dibuixos a mida real, embruto amb mangra la part de darrere del paper i l’aplico sobre la paret on va el dibuix, seguidament ressegueixo el dibuix amb un llapis dur calcant-lo sobre la paret. A partir d’aquest moment, només em resta aplicar el color. El mural és una tècnica que no permet improvisar, l’has d’haver paït i construït molt serenament i tenint sempre en compte sobretot el seu destí.

Quina tècnica pictòrica ha utilitzat en la pintura d’aquests murals?
La pintura mural per excel·lència és el fresc. En aquest cas jo volia fer frescos seguint la mateixa tècnica que s’utilitzava en el Renaixement a Itàlia, però el presbiteri pateix unes humitats que malgrat haver estat eliminades recentment no em van assegurar que no poguessin ressorgir. Em sabia greu que el fresc es veiés afectat per aquest problema, perquè si sóc viu puc intentar refer-lo, però si ja no hi sóc no sé qui ho podria arreglar. Tant jo com el meu fill vam començar a buscar una solució preguntant a tècnics especialitzats. Finalment vam optar per un procediment de pintat alemany. Es tracta d’unes pintures especials prou poroses com perquè si apareix la humitat, aquesta traspuï i s’evapori. Per primera vegada a la meva vida he pintat amb aquest procediment, no m’havia trobat mai amb aquest problema i estic content perquè el procediment m’ha respost. Val a dir, però, que tenia una pega tremenda, el color amb el temps baixava d’intensitat. Al començament va ser una sorpresa bastant forta, però un cop vaig haver-ho vist sempre pintava sota aquest condicionant. Crec que el resultat final és bastant harmònic i malgrat un cert to atenuat, el conjunt queda força entonat.

El mural és una tècnica que des de sempre m’ha agrada molt. Vaig fer el meu primer mural quan encara estava estudiant a l’Escola de Belles Arts. Va ser a l’església de Betlem de Barcelona, a la capella de la Immaculada. He viatjat sovint a Itàlia, perquè és el bressol del fresc, sempre m’he identificat molt amb les obres de Miquel Àngel, però jo pinto a la meva manera i per a la meva gent.

Quin manteniment necessiten aquest tipus de pintures?
Cap, no s’ha de fer res extraordinari. Com ja sabeu aquest agost hem patit unes calors ben fortes, quan m’enfilava bastida amunt, a dalt feia tres vegades més calor que arran de presbiteri, tot i així la pintura ha funcionat i els qui hi treballàvem ho hem pogut aguantar.

Com va afectar a la seva obra l’existència d’una imatge de la Verge a l’altar?
El mossèn em deia que l’ambient del poble era de més aviat no tocar el conjunt existent a l’altar, però jo he viscut en aquest poble i vaig prendre’m la llibertat de dir-li al mossèn que des de la seva construcció la gent anomenava “banyera” a la fornícula on es trobava incrustada la imatge de la Verge. Penso que eliminar aquesta estructura va ser una gran sort perquè em va permetre incardinar completament l’escultura a la pintura. Eliminant el forat i els oripells daurats ha quedat tot molt més net i endreçat. La imatge de Maria queda presidenta de la pintura d’una manera molt digna, i a més la seva restauració n’ha atenuat unes brillantors gratuïtes de la faldilla.

Un altre aspecte que em preocupava era la llum, no volia que la imatge fos la principal protagonista. Per això veureu com una cascada de llum baixa del sostre passant pel darrere de la imatge de Maria, es tracta de Déu. La intenció és que la llum deixi en una mica de penombra la cara de Maria, donant-li així certa preferència.
Com definiria el seu estil pictòric?

Tinc una forta component del classicisme, si dibuixo una mà m’agrada que sigui una mà, ara bé sempre pensant en els nostres temps. Una pintura meva mai es confondrà amb una pintura del segle XIV ni menys del XII i segurament tampoc del XXII. Crec que estic representant bastant la nostra generació, almenys ho pretenc.