Estampes cambrilenques / Desembre 1991

La collita d'olives d'aquest any (1991) és realment extraordinària. Ho dic pel que jo mateix he pogut observar i també per l'opinió generalitzada de la pagesia. Les oliveres estan vinclades pel pes del fruit. Fins i tot n'estan carregats aquells arbres que, per la circumstància que sigui, fa anys que no són conreats, ni menys esporgats, ni tractats, ni sulfatats; fins i tot oliveres que no saps ben bé si són bordes o bones, penjades per vores de camins i de barrancs, tenen els seus quilos d'olives. Cal donar gràcies a Déu que no tot siguin desoris en el món del pagès. A més, cal reconèixer els avantatges d'uns termes bons, com ho és el de Cambrils on, en produir-se molts i variats conreus, sempre hi ha quelcom amb què el pagès pugui guanyar-se la vida. Els llocs de monocultiu sempre estan molt més exposats que, per diversos motius, l'única collita es malmeti i llavors, per passar l'any, feina rai.

Però no és precisament de les olives del que volia parlar en `l'estampa' d'avui (si bé la contemplació de les oliveres carregades m'ha suggerit la idea), sinó de les premses, aquestes andròmines inventades per l'home per extreure el suc, sigui de les olives o dels raïms, dels quals avui, mercès a les modernes tècniques, se'n treuen els excel•ents olis i vins que enriqueixen les nostres cuines i les nostres taules.

Antigament, cada propietari de terres d'una certa envergadura també tenia les seves pròpies premses d'oli, i també cada un es feia el seu propi vi trepitjant la verema i passant el vi de la cubella als cups, i després al celler

Una premsa, essencialment i com el seu mateix nom indica, és una màquina per a esprémer o comprimir, de forma diferent segons l'ús a què estigui destinada. No cal dir com ha variat històricament el sistema de premsar les olives o el raïm per tal d'extreure'n el seu apreciat suc. Cal aclarir també que a Cambrils hem donat genèricament el nom de premsa indistintament a les de l'oli i a les del vi, quan normalment de les d'oli n'hauríem de dir molins, encara que també en aquests cal distingir-ne diferents classes. No és el mateix un molí fariner que un molí de vent o un molí d'oli.

Els molins, en la seva concepció més primitiva, són quasi tan antics com l'home. Ja en el temps del neolític aquells que rudimentàriament conreaven les terres feien servir dues pedres per espedaçar els grans. Més endavant els grecs i els romans ja feien servir dues pedres planes, i usaven més tard el molí constituït per una part fixa i una altra mòbil en forma de con, sistema que, amb tots els avenços que vulgueu, ha arribat fins a nosaltres. Inicialment els molins només eren emprats per a l'obtenció de farines; els que servirien per a l'obtenció de l'oli vindrien bastant més tard. Quant al funcionament, els molins abans eren moguts per animals de tir, cavalls, muls o bèsties semblants, encara que també molt aviat es féu servir l'aigua com a sistema motriu. De totes maneres, com dèiem, cal distingir premsa i molí perquè són dues coses ben diferents: la primera esprem i el segon mol o aixafa, encara que moltes vegades es complementen en les seves funcions. En el cas de l'oli que ara ens interessa, la missió dels dos estris resta ben diferenciada: les olives són, o eren, mòltes per l'efecte de les grans pedres que les aixafaven fins convertir-les en pasta, pasta que es posava en els clàssics cofins que eren posats a 1a premsa que, tot esprement la pasta, en feia sortir Les premses mecàniques van ser emprades des de molt antic; la premsa hidràulica va ser inventada per l'enginyer anglès Bramah en acabar-se el segle XVIII, concretament l'any 1795.

Els molins d'oli, les premses com diem a Cambrils, tenen una llarguíssima tradició a la nostra vila. Actualment, absolutament tota la producció de raïm i d'olives del terme fa cap a la Cooperativa Agrícola, que és l'única que elabora el vi i l'oli que es produeix a Cambrils. Però antigament cada propietari de terres d'una certa envergadura (els terratinents més grans del poble, que, per altra part, mai no van ser posseïdors d'extensos latifundis, que en la nostra geografia local ni comarcal mai no acostumen a donar-se) també tenia les seves pròpies premses d'oli, i també cada un es feia el seu propi vi trepitjant la verema i passant el vi de la cubella als cups, i després al celler.

En els molins d'oli hom premsava les olives de la pròpia collita, si bé pràcticament tots acceptaven també el fet de moldre les olives de collita aliena que els portaven els pagesos que, per les petites extensions de les finques de les que eren propietaris o arrendataris, no posseïen premsa pròpia; naturalment, eren la gran majoria.

Ja fa anys que aquestes premses han anat desapareixent, però en el record de la gent gran són vives les premses de cal Vidal, cal Carles Roig, cal Martí, ca l'Adelaida Mosquit, cal Favara, cal Balsells, que més tard seria coneguda amb el nom comercial de Cepal, i potser alguna altra que no em ve a la memòria. Moltes vegades les premses no eren a la mateixa casa on habitaven els propietaris, que així evitaven sorolls, olors o altres circumstàncies que podien molestar-los, però eren ubicades en cases, magatzems o baixos de la seva propietat, quasi mai lluny del seu domicili. A més d'aquestes, n'hi havia d'altres fa dotzenes d'anys, desaparegudes i de les quals no es serva memòria directa sinó només per referències.

Una altra circumstància que també cal remarcar és el fet que, quan el poble era més petit, les premses es concentraven més o menys en carrers concrets, i per aquest mateix motiu eren determinants dels topònims dels carrers en què hi havia les diverses premses. Així, tenim referències que al llarg de tot el segle XVII l'actual carrer Castlà era conegut com el carrer de les Premses, o també de les premses del Capuig, ja que aquell carrer formava part del barri o de l'espai urbà conegut amb aquest nom. També de temps antic, especialment el segle passat, fins el 1890, el que són avui els carrers de Sant Josep i de Foix eren coneguts com el raval de les Premses perquè en aquests carrers hi havia les premses de cal Giol i de cal Frare Bru.

Certament, els molins d'oli, les nostres premses, han tingut un fort arrelament a casa nostra, on l'oliver ha estat un símbol relacionat de prop o de lluny amb l'Oleastrum, terra d'oli, i ha entrat de ple en el nostre costumari casolà en forma del popular setrill, o de les clàssiques `rostes' que els pagesos anaven a fer a les premses al capvespre: torraven llesques de pa al foc de remòlta que servia per escalfar l'aigua, xopant-lo bé de l'oli nou de tan característic perfum i regant-lo amb vi negre del porró, que mai no mancava en algun racó de la premsa. Evidentment, aquells eren uns altres temps: els temps dels pobrets i alegrets.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques