Estampes cambrilenques / Desembre 1986

Amb una sèrie de tres articles anteriors a aquest hem volgut commemorar a la revista un doble centenari: el de la inauguració del que és avui el Col·legi La Salle i el de l'arribada a la nostra vila de les germanes que, encara avui, i que sigui per molts anys, esmercen el seu temps, els seus esforços i els seus coneixements en l'obra de l'educació de la mainada cambrilenca. Un esbós biogràfic del Dr. Benet Vidal i Gimbernat, el fundador, i un comentari sobre la benedicció de la primera pedra, la construcció de l'edifici, la seva inauguració i la disposició dels espais destinats a cada una de les institucions religioses que allí havien de treballar, tant en la casa com en els patis i horts, han estat els temes desenvolupats en els anterior treballs. Avui culminarem aquest conjunt amb un comentari sobre com i per què van venir a Cambrils les monges Vedrunes, com avui són conegudes les religioses, i quina ha estat la seva trajectòria en el treball educatiu a la nostra vila.

Les germanes Carmelites de la Caritat regentaven a Tarragona un asil d'orfes la seu del qual era a prop de la Catedral, i aquesta circumstància propiciava que fossin conegudes de molts dels membres del Capítol catedralici, que les ajudaven i els tenien moltes consideracions, atesa l'abnegada tasca que desenvolupaven. I entre aquests membres del Capítol hi havia el Dr. Benet Vidal i Gimbernat, canonge mestrescola, que havia exercit de vicari general de l'arquebisbe Fleix i Solans entre el 1865 i el 1868, i que per aquest motiu feia anys que coneixia les Carmelites de la Caritat, possiblement encara en vida de qui avui venerem com a santa Joaquima de Vedruna, que havia mort el 1854.

Les monges van començar les classes el 7 de gener de 1887, coincidint amb l'inici del segon trimestre del curs, després de les vacances de Nadal. Dos anys més tard, el 1889, ens diu una estadística de l'Institut que el col·legi tenia 6 internes, 128 externes, 112 pàrvules i 18 noies a les què es feia classe els diumenges.

Així va ser com el Dr. Benet Vidal, a l'ensems que s'ocupava de la construcció d'aquesta gran obra que era el futur col•legi d'ensenyança, anava pensant en quines ordes, instituts o congregacions encarregaria la missió que s'havia proposat i sembla que, respecte a la congregació femenina, va tenir pocs dubtes: serien les germanes Carmelites de la Caritat, la trajectòria de les quals, a Tarragona i a altres indrets del nostre país, admirava i valorava.

No va ser fàcil la cosa. L'Institut, encara que només feia una seixantena d'anys que era fundat, havia assolit ja un gran prestigi i la presència de les religioses era sol·licitada en nombrosos indrets i per persones influents. Perd els noviciats, tot i veure's beneïts per una gran florida de vocacions, no abastaven per atendre totes les peticions. I així la mare general, Paula Delpuig, successora en el Generalat de santa Joaquima de Vedruna, havia refusat la proposta de dues fundacions a Catalunya: Cornellà i Lleida, i de cinc més a altres indrets d'Espanya.

Però el canonge Vidal tindria molta força de persuasió, o, com es diu vulgarment, es penjaria a les orelles de la superiora de l'asil de Tarragona M. Maria Torres, però el cas és que les gestions amb la M. provincial, Carme Romaguera, o amb la superiora general, M. Paula, van donar un resultat òptim: la fundació de Cambrils va ser acordada i portada a bon terme, de manera que ja a la inauguració del nou edifici, el 16 de desembre de 1886, varen ser-hi presents l'esmentada mare provincial, la secretària M. Margarida Molas, la superiora de Tarragona M. Maria Torres i les religioses que formarien la primera comunitat cambrilenca: la M. M9 Victòria Granés, com a superiora, i les germanes Concepció Petit, Rosa Blay, Maria Grasses i Eulàlia Vallés.

Les monges van començar les classes tres setmanes després, el 7 de gener de 1887, coincidint amb l'inici del segon trimestre del curs, després de les vacances de Nadal. Dos anys més tard, el 1889, ens diu una estadística de l'Institut que el col·legi tenia 6 internes, 128 externes, 112 pàrvules i 18 noies a les què es feia classe els diumenges.

L'ensenyança dels nois va començar una mica més tard. Els PP. de la Sagrada Família, als quals es va encomanar primer aquesta tasca, la van començar el 9 de maig del mateix any 1887, i aquests religiosos van ser presents a Cambrils fins el 15 de juliol de 1895. El 25 d'octubre del mateix any prenien possessió de l'escola masculina els PP. Carmelites, que els succeïren, amb no massa bona sort, ja que només la regentaren uns mesos. Noves gestions a càrrec del Dr. Benet Vidal, ja bastant vellet, i nou i definitiu encàrrec de la tasca educativa dels nois, aquesta vegada amb els germans de les Escoles Cristianes, que el 14 d'agost de 1900 passaven a habitar la totalitat de la casa-collegi, ja que aquesta era una de les condicions posades a la seva vinguda a Cambrils, tota vegada que la intenció dels germans va ser ja de cop la de posar, al costat de l'escola per als nens del poble, un noviciat per a futurs religiosos, fills de Sant Joan Bpta. de la Salle i així han continuat, amb intermitències, fins els nostres dies.

Naturalment, tot això va portar aparellades noves dificultats al benemèrit canonge cambrilenc, que va haver de demanar una altra part del patrimoni de la casa Vidal per arranjar un nou estatge a les germanes Carmelites, amb el corresponent espai per a impartir les classes; així va ser com va començar la residència de les monges al nou edifici del carrer de les Creus, que encara avui ocupen, si bé la casa s'ha hagut d'ampliar en diverses ocasions, la més important de totes no fa pas massa anys, amb noves cessions de terreny donats per la família Vidal-Barraquer, gran valedora de les germanes a Cambrils, a la qual gairebé no resta res de la propietat que tenien al carrer de les Creus, ni en els horts del darrera, en el lloc que avui ocupa el Vedruna.

I és que, amb el creixement de Cambrils, la demografia del poble s'ha centrat molt en la gent jove, i els infants i els joves són, gràcies a Déu, els que més abunden a la vila. I aquelles dues-centes seixanta-quatre alumnes de 1889 s'han convertit en més de vuit-centes aquests darrers anys.

Fins aquí la història, amb tota la seva seriositat i fredor, i també amb tot el seu interès. Però potser seria més important encara, si pogués ésser, calibrar tot el cúmul d'humanitat, d'estima i de sacrifici que s'ha esmerçat a tot el llarg d'aquest segle. Quantes monges, quants germans han passat per aquestes cases, quants milers de nois i noies, quants han traspassat ja a millor vida, quantes amistats, quantes angúnies, quantes dificultats, quantes satisfaccions, quants records... És tot allò que no cap a les estadístiques, però que té una gran càrrega humana que és, evidentment, el que compta, el que val i el que ens esperona a seguir.

Per això, al llarg d'aquest any centenari, potser valdrà molt la pena de seguir amb interès els actes programats perquè, precisament, s'han concebut per remarcar com cal, més potser que el mateix fet històric, aquest caliu humà i aquest solatge d'amistat i d'amor a les persones i a la vila que ha sortit d'aquestes parets tan estimades per la gent de Cambrils.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques