Estampes cambrilenques / Març 1993

Enguany (1993) la nostra "Revista Cambrils" compleix quaranta anys de vida. L'esdeveniment no s'escaurà fins el mes de setembre, però atesa la celebració a les darreries d'aquest mes de març de l'assemblea general de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal, que ha designat com a marc la nostra vila precisament per donar suport a aquest quarantè aniversari, m'ha fet avançar un comentari a aquesta commemoració tan important per a nosaltres, més tenint en compte que el setembre serà hora de glossar aniversaris també molt notables, uns per al record i uns altres de fort impacte vivencial en l'aspecte de la vida cultural cambrilenca.

Els fills i els veïns del poble que em coneixen prou saben com he viscut d'intensament la gestació, el naixement i el desenvolupament de la revista fins avui. Amb una col·laboració constant, amb un esforç continuat i amb unes responsabilitats unes vegades més minses i unes altres més fortes i profundes, he anat seguint sempre de prop, frec a frec, les vivències no sempre suaus d'un historial complex i amb forta càrrega de dificultats, però tampoc, val a dir-ho, no exempta d'hores de joia i satisfacció, especialment en els moments en què s'han assolit fites difícils d'aconseguir o llistons alts en els objectius proposats. Per tot això no pot estranyar ningú que aquesta efemèride de la revista, que ha de ser motiu de joia per a tot el poble, ho sigui també per a mi d'una manera ben especial. Perdoneu aquesta desacostumada referència personal en una 'estampa' que només intenta donar rellevància a una realitat cultural, "Revista Cambrils", que cada dia que passa té més transcendència per a la vida present i futura de la vila; però la forta càrrega emocional, en el meu cas, quan es tracta de la revista és lògica i inequívoca.

La revista, fruit en un principi de les inquietuds culturals de la recent nascuda Associació d'Antics Alumnes La Salle, que va formar-se també en començar el mateix 1953, va ser ideada per un grup de lletraferits que, per un costat, van voler dotar la vila d'un mitjà de comunicació, amb l'objectiu d'informar i també, per un altre costat, i encara que fos modestament, de formar una moral ciutadana, un esperit cívic en el tractament veïnal i un creixement de l'afecte pel poble i per les seves coses. Cal adonar-se a més, i això és un fet important, que Cambrils mai en la seva història havia comptat amb una publicació periòdica de cap classe... Per tant, l'experiència era totalment nova i els mitjans més aviat escassos; però la fe en l'empresa i les ganes de tirar-la endavant van vèncer obstacles i van superar les dificultats.

Perdoneu aquesta desacostumada referència personal en una 'estampa' que només intenta donar rellevància a una realitat cultural, "Revista Cambrils", que cada dia que passa té més transcendència per a la vida present i futura de la vila; però la forta càrrega emocional, en el meu cas, quan es tracta de la revista és lògica i inequívoca.

Després d'uns mesos de preparatius la "Revista Cambrils" va veure la llum per primera vegada el setembre de 1953. Bilingüe, sense publicitat, impresa tota a un sola tinta, menys l'encapçalament que era a dues, amb una foto a la portada i amb molt poques a l'interior, ja que en aquell temps les reproduccions gràfiques eren cares i s'havien de preparar uns clixés molt complicats. Les pàgines, durant una bona colla d'anys, van ser només dotze. No hi figurava el nom del director, ni tampoc el llistat del cos de redacció, ni els dels col·laboradors més o menys esporàdics, ni el preu.

Això sí, ateses les lleis de premsa d'aquells moments, les galerades havien de ser sotmeses a la censura abans de la seva publicació. Aquests mateix fet va fer que els censors s'adonessin aviat que es publicaven articles en català i de seguida va venir el cop de sabre de la prohibició. Només durant els set primers mesos de la revista escrits en la nostra llengua van poder veure llum.

Lluís Recasens i Colom va ser el primer director de la revista i ell mateix en va fer la presentació del que va ser el primer editorial del número 1, tot indicant els objectius, els ideals i les perspectives que de cara al poble oferia el periòdic, i el perquè del nom escollit. Cal dir que la recerca del propi nom de la revista no va estar exempta de dificultats per les diverses opinions, però a la fi va imposar-se la dels que asseguraven que els objectius i característiques de la publicació restarien perfectament reflectits amb el nom entranyable de "Cambrils". Així, doncs, aquesta va ser l'opció guanyadora i acceptada pràcticament per unanimitat.

El primer cos de redacció va ser força reduït: el propi Lluís Recasens, el seu germà Josep M., Ramon Ortiga, Josep M. Vallès, Ramon Mauri, Emili Teixell, Narcís Simó, els tres darrers ja dissortadament traspassats, i jo mateix. Com a col·laboradors ens enviaven els seus treballs específics Ramon Vidal-Barraquer, sobre temes agraris, i el germà Felip, que més tard va deixar Cambrils perquè va ser nomenat visitador provincial del Districte de La Salle-Madrid, si la memòria no ens falla, que tractava temes educatius i de formació. També, esporàdicament, hi escrivia Mn. Antoni Parera, que en aquell temps era el rector de Santa Maria. A partir de 1957, van començar a incorporar-se com a redactors Joan Serra i Dalmau, Ramir Fornés i Mateu, Alejandro Mesa i Sobriel i Josep M. Vidal i Mas, i un petit nombre de joves escolars, Esteve Solana, Antoni Ortoneda i Josep M. Siuró, que es lligaria molt a la revista fins a assumir-ne anys més tard la direcció i posteriorment l'administració.

Les seccions més regulars durant els primers anys eren editorial, crònica informativa d'actualitat, pàgines d'història (les actuals 'estampes cambrilenques'), estadística, literatura, meteorologia, curiositats, informació municipal i esports.

La revista va començar a editar-se a la impremta de Suc. de Torres i Virgili, en aquell temps, al carrer de Sant Francesc, de Tarragona, però el 1957 ja s'editava a la impremta Cambrils. Aquells primers anys la subscripció anual valia 33 pessetes i el desembre de 1954, amb motiu del número extra editat per commemorar el centenari de la definició dogmàtica de la Immaculada Concepció de Santa Maria, es van veure els primers anuncis a la publicació: eren quatre pàgines de publicitat per setze de text. Però només va ser una experiència esporàdica, tota vegada que ja no es tornarien a veure anuncis fins el 1957, en què ja anirien apareixent d'una manera continuada.

Tot això va anar rutllant sense interrupcions ni desequilibris durant uns deu anys. En començar la dècada dels seixanta, les pàgines van passar de 12 a 16, senyal inequívoc que el poble generava informació, però... no tot eren flors i violes. Hi havia més feina, bon senyal, però qui la feia era, pràcticament, la mateixa gent que l'havia començat i, si bé hi havia hagut alguna incorporació com per exemple Pere Cassadó, també és veritat que alguns dels iniciadors ho havien anat deixant i l'empresa començava a patir dificultats en el vessant humà i també, tot s'ha de dir, en l'ordre econòmic. Com dèiem, la revista havia incrementat les seves pàgines, però durant molt de temps només va tenir una pàgina de publicitat, la contraportada, i això era del tot insuficient.

La revista va deixar de sortir durant tot l'any 1964. Es va intentar de fer un esforç i amb el nou any 1965 "Revista Cambrils" va tornar a veure la llum, però amb les mateixes condicions: setze pàgines i només una de publicitat. Els mals, doncs, subsistien i per això d'aquesta, diguem-ne, segona època només en van sortir quatre números; la revista tancava portes el maig de 1965.

La revista va començar a editar-se a la impremta de Suc. de Torres i Virgili, en aquell temps, al carrer de Sant Francesc, de Tarragona, però el 1957 ja s'editava a la impremta Cambrils. Aquells primers anys la subscripció anual valia 33 pessetes i el desembre de 1954, amb motiu del número extra editat per commemorar el centenari de la definició dogmàtica de la Immaculada Concepció de Santa Maria, es van veure els primers anuncis a la publicació

La gent del poble la trobava a faltar i molts dels iniciadors l'enyoràvem. Converses, estudis de viabilitat, càlculs econòmics, compromisos de col·laboració... de tot i molt hi va haver, però van haver de passar sis anys perquè la revista es tornés a posar en marxa. I va ser el maig de 1971 que una revista renovada, ben estructurada, amb una bona base econòmica i una més gran il·lusió va tornar a sortir al carrer, aquesta vegada definitivament i amb vint pàgines que aviat es convertirien en vint-i-quatre. La direcció, en mans de l'inoblidable Emili Teixell, un dels homes clau de la renovació i renaixement de la publicació.

La resta és ja història molt recent. Vint-i-tres anys sense interrupcions de cap classe i un continuat millorament. Avui, el 1993, l'any del quarantè aniversari, la revista té 48 pàgines, està profusament il·lustrada, amb portada a color i moltes ganes de viure. "Revista Cambrils" és avui una de les millors de Catalunya dins la seva categoria. Lloat sigui Déu!

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques