La diada del 9 de desembre / Desembre de 1973

Acaba de passar la nostra Festa Major de la Puríssima, amb una programació que, en general, el poble ha acollit amb gust i amb una autèntica demostració de la força cultural que té Cambrils i que hem de saber aprofitar i enriquir encara més.

Mes avui vull parlar concretament del segon dia de la nostra Festa Major, del seu origen, de la seva significació i també... de la seva defensa, ja que no podem oblidar que, si bé aquest any ha estat diumenge, amb la consegüent paralització laboral total, els anys en què el dia 9 és un jorn de treball ordinari la festa es veu minvada a causa que moltes empreses són de fora, i les coses del poble els diuen poca cosa.

Començant pel principi, convé fer endarrere uns centenars d'anys, fins allí on es troben els pares Agustins, regents de l'església de la Mare de Déu de Gràcia. Els frares de l'esmentada orde religiosa romangueren a Cambrils per espai de més de tres segles, en el seu convent, la cimentació del qual es pot veure encara avui al bell mig de la riera, entre el carrer i el raval de Gràcia. La seva influència fou molt notable en la història cambrilenca i, durant la lluita contra les forces del comte-duc l'Olivares, varen resistir heroicament fins que el convent fou pres i abatut, i morts molts religiosos de faisó violenta. I aquí, precisament, començà la decadència d'aquesta santa casa que sempre ha estat considerada com la primera parròquia que tingué Cambrils.

Doncs bé, l'historiador Narcís Feliu de la Peña, citant l'autoritat de Massot (Anales de Cataluña, edic. 1709, pàg. 234), ens conta que en l'església de la Mare de Déu de Gràcia, de l'esmentat convent de pares Agustins, es feien obres, i que el 22 de gener de l'any 1615, removent una grossa pedra de l'altar major, trobaren una escriptura de l'any 1365 que donava fe de la consagració de l'esmentada església; i, entre altres relíquies, trobaren uns corporals nous i blancs dintre dels quals hi havia una hòstia blanca com els mateixos corporals, malgrat que havien passat molts centenars d'anys d'ençà que hi fou reservada. Per tal que fos manifestada la divina meravella, els religiosos suplicaren a l'arquebisbe de Tarragona, Joan de Moncada (1612-1622), que l'autentiqués.

La devoció eucarística dels cambrilencs, ja d'antic molt arrelada, prengué nova empenta a partir d'aquest fet prodigiós. A l'església de Gràcia es va instaurar l'oració de les 40 hores (adoració diürna del Santíssim Sagrament), implantada a Tarragona pel cardenal Gaspar de Cervantes el 1572, i els pares Agustins saberen donar tanta solemnitat i fervor al culte eucarístic que el papa Florentí Urbà VIII (Maffeo Barberini, 1623-1644) concedí indulgències a aquells que, havent confessat i combregat, acudien a la visita de les 40 hores a aquesta església.

D'aquest mateix fet neix la dedicació del segon dia de la nostra Festa Major. Ja es comprèn que no totes les coses vindrien en quinze dies, sinó que s'anirien desenvolupant gradualment. No oblidem que estem en el segle de santa Margarida Maria d'Alacoque (1647-1690) i de la manifestació del Cor de Jesús a Paray-le-Monial i, a Cambrils, de la consagració del temple parroquial de Santa Maria. La diada, doncs, fou dedicada al Cor Eucarístic de Jesús i va ser-li concedit el privilegi, bastant excepcional, de poder celebrar-se la missa solemne votiva i amb exposició del Santíssim Sagrament, així com el de la processó Eucarística de la tarda, tot exactament igual que en la diada del Corpus.

La festa, per tant, s'ha vingut celebrant durant uns tres-cents cinquanta anys. Avui, després de les disposicions del Concili Vaticà II, s'han suprimit, crec que amb raó, les misses amb exposició del Santíssim. Mes en el nostre cas queden la missa votiva, encara que sense exposició, i la processó, que ens recorden aquell fet històric i prodigiós, que representen una venerabilíssima tradició secular i que han de servir per fomentar la devoció eucarística, malauradament ja prou sacsejada en els nostres temps.

Afegim-hi una altra consideració d'ordre pràctic, sentimental i humà. Les poblacions una mica grans, com és ja la nostra, i sobretot quan, com a Cambrils, el creixement demogràfic és degut majorment a la immigració de gent forana (i que ningú entengui que tinc de mal ull a les persones immigrades; considero que si ells han trobat a la nostra vila pa i benestar, també hi han aportat l'esforç del seu treball, sense el qual Cambrils no seria el que ara és), corren el perill de la desintegració dels usos, costums, tradicions i fins i tot de la nostra manera de ser, i tot això quasi sense adonar-nos-en. I avui a Cambrils comencem a patir d'aquest mal. I no és que en tinguin la culpa els de fora. Què saben ells si en aquest poble és festa el 9 de desembre o el 8 de setembre, poso per cas! Som nosaltres qui tenim l'obligació, i el dret al mateix temps, de defensar el patrimoni cultural i tradicional que ens deixaren els nostres avantpassats. Les nostres danses, els nostres cants, tot allò que forma part del nostre ésser com a individus i com a poble, tenim la sagrada obligació de conservar-ho, respectant la manera de fer dels nouvinguts, sí, però a la vegada exigint un respecte a tot aquest cúmul de coses que són com l'ànima del poble. Donem exemple fent-les lluir primer nosaltres. Les festes locals estiuenques en poblacions com la nostra s'han perdut del tot, esventades pel neguit que exigeix l'atenció al turisme. Almenys sapiguem conservar les de la resta de l'any!