Emilio Sanchis ha construït una trentena de maquetes de tren i col·lecciona un centener d'objectes relacionats amb el món ferroviari.

Descendent de ferroviaris i fill de Castelló, va començar a treballar amb trens l’any 1958 com a aprenent en uns tallers de la ciutat de València. Després es va traslladar a Barcelona on va realitzar el servei militar a l’Agrupación y Mobilización de Prácticas de Ferrocarriles. Quatre anys després es va llicenciar i va entrar a treballar a l’estació de Sants amb el càrrec provisional de factor autoritzat. Passat un any va aconseguir una plaça a Tarragona. També va exercir com a cap de circulació a les estacions d’Altafulla, Torredembarra, Salou i l’Ametlla de Mar. A Cambrils, va conèixer la seva dona, s’hi va casar i va tindre dues filles. Des d’aleshores resideix a la nostra població. El seu últim destí va ser l’Hospitalet de l’Infant i sent allà va optar per la jubilació anticipada després de treballar-hi set anys. L’Emilio Sanchis recorda amb nostàlgia els trens de vapor i els automotors alimentats per gasoil. Aleshores s’utilitzaven renoms per identificar els models de tren, com per exemple el “matagallines”, un tren de gasoil que provocava grans mortaldats en els hortets que els caps d’estació i els guardaagulles tenien vora la via. També ens explica l’anècdota d’un tren de vapor que va entrar a l’estació del passeig de Gràcia de Barcelona sense parar la caldera, amb la qual cosa es va omplir de fum i sutge tota l’estació. Un dels motius de la seva jubilació anticipada va ser l’avorriment. Renfe va deixar de prestar el servei d’enviament de paquets i la feina del cap d’estació es va limitar a vendre bitllets i a fer la indicació de “tren dispuesto” amb una paleta de senyals. Els ordinadors van passar a fer moltes de les taques manuals i la professió de l’Emilio ja no tenia gaire cosa a veure amb els seus primers anys de ferroviari.

Emilio Sanchis a les oficines de l’estació de Cambrils l’any 1966. A la foto apareix fent una entrada al llibre de registre de peticions de via. A la paret podem veure el telèfon de comunicació amb les estacions de Salou i Mont-roig, i el telèfon del cap de comandament de l’estació de Tarragona. Al darrere, la canonada de l’estufa de carbó que donava caliu a l’estació.

L’estació de Cambrils als anys 60

L’Emilio Sanchis recorda l’estació de Cambrils dels anys 60. Aleshores hi havia dos guardaagulles: Francisco Navarro i José Monreal. Aquests s’encarregaven de fer els ajustos a les vies per permetre el pas dels trens en contra direcció. Actualment aquest procés és automàtic. El capatàs, Ramon Cassadó, vivia en una caseta contígua a l’estació que no fa pas gaire va anar a terra. Com a ferroviari ha viscut molts anècdotes, algunes de bones, d’altres de dolentes. Encara recorda les aglomeracions que es vivien a l’estació de Sants de Barcelona. El cap d’estació animava amb una bóta de vi l’operari que havia de donar la sortida als trens. La situació era un autèntic caos, amb passatgers que entraven per les finestres i portes de vagons que no tancaven per la quantitat de gent allí concentrada. Fins i tot de vegades el nerviosisme dels passatgers feia que algun maquinista sortís malparat d’aquella situació. També a Sants, una manada de toros es va escapar d’un vagó de mercaderies, els animals van empaitar els passatgers de l’estació i van arribar fins al passeig de Gràcia. L’Emilio recorda especialment el desembre de 1962; aquell dia volia viatjar en segona, però el tren anava molt ple i finalment va fer cap a tercera. El seu tren va topar amb un mercaderies quan entrava a Barcelona i hi van haver 27 morts en el vagó en què inicialment volia viatjar. En 42 anys ha viscut un cúmul de situacions com suïcidis, viatgers electrocutats a la catenària, col·lisions entre trens, tempestes, apagades de llum... situacions que segons l’Emilio s’havien de superar per poder tirar endavant.

L’art de construir maquetes de tren

La compra d’un magatzem i la possibilitat de gaudir de temps lliure el van portar al món del col·leccionisme. Fanalets, quinquers o indicadors d’agulles són alguns dels objectes que conformen aquest petit museu sobre el món del ferrocarril. Un rètol de fusta amb el títol de “Jefe de estación” presideix la sala juntament amb la gorra del cap d’estació, les banderes i els cornetins que durant un temps es van fer servir per donar indicacions als maquinistes. Al marge del col-leccionisme, l’Emilio Sanchís també construeix maquetes de trens. Aquesta afició li va sorgir per casualitat a partir d’unes làmines que reproduïen trens antics. El procés de construcció d’una maqueta és lent i laboriós. Comença donant forma de caldera; les xapes de zinc són la matèria primera, però també utilitza altres objectes en funció de les necessitats, per exemple el tub d’un aerosol pot servir per improvisar perfectament una caldera de tren. El muntatge d’una maqueta pot suposar una setmana de feina en funció de les ganes i la inspiració que es tingui en aquell moment. L’Emilio es declara autodidacta; va començar fent-se les peces de plom ell mateix amb motlles de guix, però aquest procés era massa laboriós si tenim en compte que una maqueta pot estar formada per més de quaranta peces diferents. Per a les unions utilitza la tècnica de soldadura amb estany, molt delicada perquè a l’aplicar la calor es pot desfer part de la feina avançada en soldadures anteriors. En general no es tracta de trens fets a escala; segons l’Emilio, la rèplica més exacta que ha construït és la de la Centenària, tren que va realitzar el primer trajecte de la península, de Barcelona a Mataró, el 28 d’octubre de 1848. En total conformen la col·lecció una trentena de màquines de tren complementades amb maquetes que reprodueixen canvis d’agulla, dipòsits d’aigua i vagons de càrrega per al carbó i mercaderies. Desgraciadament, els problemes de salut han forçat l’Emilio a abandonar aquesta activitat; el metge li ha recomanat aficions menys sedentàries.

Una col·lecció excepcional sobre el món del ferrocarril

L’Emilio Sanchis ha exposat diversos cops les seves maquetes a les festes de Sant Antoni. Tot i no pertànyer a cap agrupació ferroviària, manté bona amistat amb diversos maquetistes de la província. El col·leccionisme d’objectes antics del món del ferrocarril li va arribar una mica tard. Els fanals i les olieres sovint quedaven oblidats a les estacions sense que ningú els prestés atenció, la manca d’un espai per guardar aquestes peces li va fer perdre bones oportunitats. Com a objectes remarcables trobem un fanal antic que s’utilitzava per donar indicacions als trens de vapor. Mitjançant uns vidres de color muntats sobre un marc rotatori el fanal emetia llum verda per donar la sortida al tren, vermella per aturar-lo i blanca per il·luminar el cap d’estació o donar altres indicacions al maquinista. Penjat en una paret descansa el llum de petroli que il·luminava, a les nits, els passatgers de l’estació de les Borges. Alineades en un prestatge hi trobem una col-lecció d’olieres utilitzades antigament per alimentar els fanals d’oli o engreixinar les bieles dels trens de vapor. Molts dels objectes arriben al segle d’antiguitat com per exemple un clau per subjectar travesses pertanyent a la Compañía del Norte, empresa de ferrocarrils anterior a Renfe.

Objectes curiosos són una col·lecció de claus angleses de mida gegant, una cartera de cuir per a les recaptacions, pics especials per moure la grava, petards d’alerta, pesos per a la facturació de mercaderies, tampons, màquines d’imprimir bitllets, candaus i un fanal especial que permetia al maquinista saber si el tren viatjava amb tots els vagons o n’havia perdut algun pel camí.