Cultura

Els Manel i com Cambrils ha acabat rendida als seus peus

El grup català s’ha coronat la passada nit del sis d’agost amb prop de 800 persones de públic. Ha sigut el Parc del Pinaret, un cop més, qui ha acollit el sisè concert del Festival Internacional de la Música de Cambrils

Per Laura Tarsà

Els Manel, ahir, a l'escenari del Festival Internacional de Música
Els Manel, ahir, a l'escenari del Festival Internacional de Música | Lluís Rovira i Barenys

Estàvem acostumats a viure a càmera lenta i a pas barrat, però la passada nit Els Manel van aconseguir trencar el suplici. Al voltant d’unes 800 persones van ser partícips d’un retrobament amb la música en català i amb l’enyorat Festival Internacional de la Música, celebrat des de fa gairebé una cinquantena d’anys i cancel·lat l’any passat pels motius sanitaris que tots coneixem. Bé, la història ens la sabem de memòria, així que ens estalviarem parlar de mesures de seguretat –que sí, n’hi havia i eren prou estrictes— i parlarem de l’escalf amb què el públic va rebre des del primer moment el grup barceloní.

Realment els quatre integrants van aconseguit el que feia dos anys que no es veia: persones –assegudes, això sí— que per una durada de gairebé dues hores van desconnectar completament del món –pandèmic? post-pandèmic?— que els envolta. I això està prou bé malgrat les circumstàncies, perquè han construït un espectacle lluminós, amb senzillesa i estalviant-se extravagàncies, amb el que han fet moure des de ben bé la primera cançó els primers caps tímids que no gosen, encara, donar el pas i aixecar el braç –perquè tots sabem que això va així: el primer braç sempre costa d’aixecar, però de seguida el segueix l’altre, i, al final, el mal d’esquena et recorda que portes més de mig concert de peu—. Potser per això des del començament el personal de seguretat ha hagut d’evitar que la gent salti o estar més atent al públic del que era estrictament necessari.

Les llums i l’ambient que creen segueixen la línia d’una amant malalta: feble gairebé sempre, sensible i acompassada, però amb potència i amb un cert “aquí estic” cantat a ple pulmó: ens trobem entre colors càlids, freds de cop, i unes cançons que són de les que ens acompanyen per sempre. Perquè els autors de l’”Ai Dolors” parlen de la vida i de les situacions quotidianes, aquelles que a vegades ens fan sentir la cosa més estranya i insignificant del món, i al final sembla que només calia escoltar-los i veure amb quines ganes la gent els segueix les lletres per entendre que tothom pateix i tothom escolta el so de la vida que batega, que no s’atura, i t’acabes sentint molt menys sol al món. Són un grup format per aquelles cançons i aquelles lletres que ressonen dins l’ànima i fan tremolar el cor. Jo encara no he aconseguit esbrinar de què: si d’emoció, d’empatia o de nostàlgia.

Històries humanes

La banda sencera –formada pel Guillem, l’Arnau, el Martí, i el Roger— ahir a la nit va ser capaç, doncs, d’entrar una miqueta més dins del nostre dia a dia. Amb petites explicacions introductòries, el vocalista principal, el Guillem Gisbert, anuncia les cançons amb certa gràcia. Potser és allà quan te n’adones de què són capaços de fer humans els sentiments més monòtons i la cosa més inexplicable acaba feta música, perquè suposo que saben que no hi ha res que no s’entengui si no és en vers. També cal esmentar que tenen una cosa clara que els ajuda a tocar l’èxit: componen amb la lluita interna de qualsevol, i després ho actuen com si aquí no passés res, com si les 800 persones que els estem escoltant en directe no ens haguéssim sentit identificades. Gisbert, a més, va recordar amb precisió que aquesta era la quarta vegada que actuaven a Cambrils i la tercera en el marc del Festival Internacional de Música.

Han volgut acabar reivindicant sense necessitat de dir-ho clar que la música sempre salva, que la música sempre hi és i que no hi ha motiu per sentir-se sol perquè les cançons expliquen històries humanes; molt meves, molt teves i molt de tots. Ahir a la nit vam passar una bona estona davant del mar i ens han donat la benvinguda gairebé al final, cosa que a moltes ens ha fet quedar fins l’últim moment pensant que ens quedaríem sense sentir El Tema. Si és que som uns malpensats.

Direm que han estat a l’altura de les expectatives i del festival. Suposo que almenys fins que han acabat versionant un dels seus hits –Al Mar!—, que ha confluït en una espècie de versió adaptada al reaggeton que ens ha fet recordar a tots que les discoteques encara segueixen mig tancades. Però sí, companys, sembla que al final ens n’hem sortit.