Molta gent sap que mai no m’ha agradat de parlar de la dissortada Guerra Civil de tan mal record per a moltes famílies del nostre poble i també, més extensament, del nostre país. Avui (1996), però, després de seixanta anys i encara que la gent envelleixi més, són moltes més les persones traspassades que les presents que van viure l’etapa bèl·lica que va durar dos anys i mig llargs. També aquí cal afegir-hi aquells que per ser molt petits no en tenen cap record.

El juliol del 1936 jo tenia tretze anys ben complerts i quan la guerra va acabar el mes d’abril del 1939 n’acabava de sumar setze. Una edat fins a un cert punt privilegiada perquè era suficient per recordar molts fets d’aquells anys, especialment aquells que d’alguna manera vaig viure, i en canvi vaig poder escapar-me de la participació directa en la contesa, com van haver-ho de fer nois només dos o tres anys més grans que jo, bastants dels quals —amb alguns d’ells havíem estat condeixebles al col·legi— van trobar-hi la mort.

Aquest treball només vol ser un cant a la pau i expressar el desig que el nostre poble, el nostre país, ja mai hagi de viure unes circumstàncies i uns fets brutals que res tenen a veure amb el que ha de ser el sentit de la tolerància i de la comprensió entre els estrats socials i les idees polítiques. Uns i altres tenen uns valors positius que cal respectar i que poden i han de ser valorats encara que hi hagi discrepàncies que han de resoldre’s sempre per la via del diàleg i mai per la de la violència. Espanya i Catalunya, històricament, han viscut, a més del que estem comentant, altres estralls potser no tan generalitzats com aquest però no menys violents i monstruosos com, per exemple, les guerres carlines, en les quals les salvatjades, indignes d’un poble civilitzat, també van estar a l’ordre del dia.

El juliol del 1936 jo tenia tretze anys ben complerts i quan la guerra va acabar el mes d’abril del 1939 n’acabava de sumar setze. Una edat fins a un cert punt privilegiada perquè era suficient per recordar molts fets d’aquells anys, especialment aquells que d’alguna manera vaig viure, i en canvi vaig poder escapar-me de la participació directa en la contesa, com van haver-ho de fer nois només dos o tres anys més grans que jo

Potser els fets que van originar la Guerra Civil, en un principi, no van ser pensats perquè aquesta es produís, sinó més aviat com una revolta militar a tall de cop d’estat que s’encaminaria cap a una dictadura com la de Primo de Rivera de l’any 1923. La gènesi va ser un enverinament general de tota l’estructura social que feia anys que es patia. La proclamació de la República, que va caure molt bé en general a tota la classe popular, no agradà mai a amplis sectors de les classes dominants acostumades a tractar les classes «baixes» amb prepotència, i les reaccions sindicals, els militars descontents amb el nou sistema, els anarquistes, la manca de diàleg polític, el fort moviment anticlerical, les mateixes postures d’una part de l’Església massa compromesa en afers no del tot evangèlics, l’atur i les vagues, són tota una sèrie de factors desestabilitzants que van acabar en el dissortat 18 de juliol, que precisament no va ser un acabament sinó l’inici d’un període de dol que, d’alguna manera, va esquitxar tothom.

Aquí la persecució indiscriminada del clergat, sacerdots i religiosos, gent dretana, empresaris i professionals, centenars i centenars dels quals van pagar amb la seva vida les culpes d’ells, si les tenien, i les dels altres, sense, ni cal dir-ho, que res d’això es pugui justificar ni en el fons ni en la forma. Immensos tresors artístics i immensurable quantitat d’importants fons bibliogràfics i documentals van ser presa de la fúria iconoclasta i es van perdre per sempre, mentre centenars d’edificis, joies arquitectòniques molts d’ells, eren incendiats i convertits en ruïnes.

I allà, a la zona contrària, va passar el mateix. Els odis i les venjances van cobrar-se milers de víctimes, treballadors, dirigents sindicals, artistes i professionals, amb la mateixa ferotgia dels d’aquí. Tot això, en la part més virulenta, va durar tota la resta del 1936, sense que, tot i apaivagant-se, arribés a desaparèixer d’una manera definitiva ni un cop acabada la guerra. Aquesta va durar quasi tres anys amb tots els estralls imaginables. Lluites al front, lluites a la rereguarda, bombardeigs, fam, misèria, presons, persones ferides i incapacitades, llars destruïdes, cases ensorrades, l’economia enfonsada i especialment centenars de milers de morts, víctimes d’uns fets que la immensa majoria no havia volgut i dels quals n’eren del tot innocents.

Centrant-nos en Cambrils i tota vegada que aquest treball de cap manera pot ser, com és obvi, exhaustiu, hem de consignar que incontrolats de Reus, que van ser els que van instigar i executar la pràctica totalitat dels desgavells dels primers mesos, van treure de casa tres veïns que van ser occits a una cuneta, i altres cambrilencs van ser agafats i morts en altres indrets del país, especialment a Barcelona. Ja més en el pla de la guerra que de la revolta, cal fer esment dels bombardeigs de l’aviació «nacional» sobre la vila, el primer dels quals va ser el 19 de juliol del 1937 amb el resultat de dos morts: Joan Cros Carrillo i Pilar Domingo Vidal, que era una nena, i diversos ferits. Altres bombardeigs es van esdevenir el 9 de desembre i ja l’any 1938 es van incrementar força, dels quals es recorden els del 2 de febrer, 22 de març i 24 de juny amb la mort de dos veïns: Joan Matas Rofes i Àngel Pascual Escoda. El 30 i 31 de juliol, 4, 14, 15 i 16 d’agost, 2 i 9 de setembre, 8 d’octubre i 5 de novembre, amb la mort de la veïna Trinitat Escribà. I 20 de desembre, amb el resultat final de vuit morts, a més d’aquells que hem ressenyat, i molts ferits i força cases ensorrades.

El curs de la guerra es va pagar amb quaranta-cinc cambrilencs, joves entre els 18 i 36 anys, morts en els diferents fronts de combat, d’alguns dels quals mai no s’ha pogut certificar la defunció perquè es devien enterrar anònimament i en grup, i només van poder ser qualificats com a desapareguts. Josep Bertran i Cuders en el seu llibre Cambrils, dictadura i república (1923-1939) dona el llistat dels noms i detalls d’on van morir, tot i que segurament les llistes no són completes exhaustivament.

La guerra es va acabar el primer d’abril del 1939, però després va venir la repressió del règim de Franco, que va originar encara alguns morts més de gent desafecta i amb actuacions més o menys destacades al costat dels que ells en deien “rojos” i que van ser afusellats. En total les víctimes mortals de la contesa, entre els immolats per la violència al començament i l’acabament, els caiguts als fronts de guerra i els destrossats per les bombes caigudes al poble, segurament s’allargarien cap al centenar. A tot això cal afegir allò que és impossible de quantificar: la por, l’angoixa, les penúries, la fam, el sofriment, la inseguretat, les presons i l’exili, i la desfeta moral i econòmica de moltes famílies que van haver de començar pel número u.

Seixanta anys del començament d’una guerra que mai no s’hauria d’haver produït si en lloc de tant d’egoisme i tant d’odi hi hagués hagut voluntat de diàleg i d’entesa. Déu vulgui que mai per mai ni nosaltres ni els nostres descendents hagin de tornar a viure un drama sagnant com el que testifiquem els qui el vam sofrir en la nostra pell.