Cultura

Documental

«Mareas Ocultas», de la cambrilenca Mònica Cambra, un documental que remou consciències

Mònica Cambra guanya el premi Menció Especial del Jurat al festival FIC-CAT per “Mareas Ocultas”, un curtmetratge per conscienciar sobre la contaminació de plàstic al mar Mediterrani

Per Laura Tarsà

Mònica Cambra va rebre la Menció Especial del Jurat al festival FIC-CAT per “Mareas Ocultas”
Mònica Cambra va rebre la Menció Especial del Jurat al festival FIC-CAT per “Mareas Ocultas” | Cedida

La cambrilenca Mònica Cambra té 23 anys acabats de fer i és comunicadora audiovisual graduada a la Pompeu Fabra. També ha cursat, enguany, un postgrau de muntatge a la mateixa universitat. La seva passió pel cinema, per l’art i per la cultura l’ha portat a dirigir i formar part de peces audiovisuals diverses, però fins a dia d’avui, la més destacada ha sigut “Mareas Ocultas”, un curtmetratge premiat, entre d’altres, pel jurat del FIC-CAT i pel DOCS Barcelona.

«L’embrió de “Mareas Ocultas” és un reportatge fotogràfic que vaig fer a primer de carrera amb l’Alexis Domènech, un pescador cambrilenc que em va deixar pujar a la seva barca i documentar l’ofici base de la cultura de la nostra vila», explica la Mònica, tendrament. Va ser llavors quan va adonar-se de què la problemàtica mediambiental que arrossegava el nostre mar era greu, però encara era més invisible: «la quantitat de plàstic és realment terrorífica, i el problema és que no es veu fins que no t’hi poses a dins. O fins que algú t’ho ensenya». El rum-rum interior, diu, ja li havia començat molt temps enrere, quan la seva gossa, a l’hora de jugar, li portava abans ampolles de plàstic que pals o branques.  
«Quan a tercer vaig tenir l’oportunitat de desenvolupar un guió propi, gràcies a una de les assignatures del primer trimestre, vaig pensar que aquell era el meu moment», i, decidida, afirma que va recórrer la majoria d’ajuntaments i ports de la zona del Camp de Tarragona possibles, fins arribar a l’Ametlla de Mar, on es va trobar el Bernat, un pescador molt preocupat pel tema de la contaminació marítima que va mostrar-se obertament disposat a col·laborar en el seu projecte.  «Tots els temors i totes les coses que nosaltres ens pensàvem que trobaríem es van superar. Esperàvem veure molta brossa, però no tanta», explica, encara indignada, la Mònica.  «Però allò va ser molt revelador: quan vam arribar a port i vam anar a llençar la brossa al plàstic, molts dels altres pescadors es van interessar en què fèiem allà amb les càmeres i l’equip de gravació. Des d’aquell dia, segons ens va explicar el Bernat, altres barques també es van dedicar a recollir plàstic i reciclar-lo. I és per això que crec en el cinema, perquè remou consciències».

En una societat on l’hàbit de consum cada dia canvia i es corromp més, sempre encallant-se entre la facilitat, la rapidesa i l’impacte, la Mònica ho té clar: «en el món de l’art s’ha d’anar amb molt de compte en la manera de dir les coses, perquè no és el què, és el com. Sempre és el com», sentencia. «Estem cansats de la propaganda saturant i de la publicitat que només es dedica a assenyalar les coses mal fetes. Al final tot això l’únic que provoca és l’efecte contrari». La directora de “Mareas Ocultas” està convençuda que el tema de la contaminació marítima és un tema necessari que es comunica malament. «També s’ha de tenir molt en compte que el cinema no és informació. El cinema és, sobretot, emocions. Nosaltres el que volíem era comunicar i deixar que l’espectador prengui la consciència que cregui necessària, perquè aquí no hem vingut ni a apuntar ni a assenyalar ningú».
El projecte de “Mareas Ocultas” és un projecte que no havia pas de sortir de les parets de l’aula: «era un curtmetratge que ens venia molt de gust fer i que creiem que seria trencador. El que no ens pensàvem pas és que acabés creuant fronteres. La resposta del públic i dels acadèmics, doncs, ha estat sincera i seriosa, i això ha permès que el projecte s’hagi anat fent gran progressivament».

“La nostra generació serà de col·lectius, de dones i de lluites amagades que cada cop més s’hauran d’ensenyar al món”

La Mònica és tota coratge i empenta. I no necessita que ningú li digui que la realitat, de vegades, és molt més lletja del que les il·lusions juvenils prometen. L’esforç i el sacrifici només l’entén qui sap que es necessiten mans i mirades compromeses per fer d’aquest món un món millor. I és que els artistes són així: per damunt de tot tenen una voluntat constructiva de canviar el món amb les –sempre escasses— eines que es tenen a mà. «El model referent de la joventut actual és un model compromès i allunyat de l’elit. Ha canviat molt durant aquests últims anys i, en aquest aspecte, és molt més fàcil reivindicar aquesta necessitat de tenir un mirall on reflectir-nos», comenta la Mònica, entusiasmada. «Una cosa que crec que m’ha ensenyat aquest documental i que, al meu parer, és important a destacar, és que no es necessiten grans infraestructures i esforços per explicar històries», destaca. També té claríssim que «la nostra generació serà de col·lectius, de dones i de lluites amagades que cada cop més s’hauran d’ensenyar al món». La voluntat, per tant, és trencadora, i els allibera dels marges i les normes que, més que marcar, limiten. I això ho defensa posant al centre la necessitat de parlar des de més punts de vista: «si no hi hagués opcions de mostrar altres col·lectius no estaríem comunicant bé», perquè entén que la vida va molt més enllà del que es ven, o del que es compra. I és veritat que hi ha històries molt amagades que no interessen, però que s’haurien d’escoltar. I ella mateixa es reafirma: «crec que la lluita comença aquí, en saber distingir quin és el missatge que aporta i quin és el missatge que complementa».

Que la joventut té molt mal encarat el futur no és cosa estranya. Entre una pandèmia mundial i unes perspectives laborals més que incertes, les inquietuds reprimides cada cop pesen més en una generació que sap que s’ha de lluitar el doble per poder aconseguir el mínim. Dins d’aquest context, la Mònica s’encara a afegir un altre problema: «com a persona jove ho tinc complicat, però com a dona jove i dedicada a la indústria artística encara ho tinc més. El món de l’art és majoritàriament masculí, però soc de les que creu que no podem quedar-nos de braços creuats. Jo, per exemple, no em puc identificar amb Tarantino, però, en canvi, m’identifico perfectament amb la Clara Simón, que duu a terme un cinema sensible i emocional, més humil i més allunyat de les grans indústries», s’explica.  La lluita és reivindicativa i necessària, i així ho clama: «No podem seguir normalitzant el treball precari, perquè no ens fan un favor. Si la nostra feina no ens dóna per viure, acabarem deixant-la i buscant el camí fàcil. Però això serà perquè ens han obligat. La nostra vocació segueix intacta, però la motivació cada cop minva més».

"Un sol radiant", el nou projecte

El projecte gran que té entre mans és “Un sol radiant”, el Treball de Fi de Grau que, juntament amb sis companyes més, van encarar a principis del curs de la pandèmia. «La veritat és que la COVID ens va ajudar molt en el sentit de parar i de saber trobar què buscàvem», expressa, contundent. «Vam tenir temps d’escriure la pel·lícula i de preparar-la a foc lent, i sempre amb el suport i l’empenta dels tutors. Això ha fet que ara estiguem encarant un projecte gran totalment convençudes què sortirà bé».
Ara mateix, l’equip d’“Un sol radiant” està preparant-se pel rodatge, que comença aquest proper mes de juliol i serà pels voltants del Baix Camp. És un llargmetratge dedicat i treballat exclusivament per portar-lo al cinema i que compta una gran força potencial que l’empeny per darrere. L’equip humà és jove, incansable i talentós. Ara, als lectors, només ens queda esperar que s’estreni a la gran pantalla.

D’entre totes aquestes coses, la més destacable és que la Mònica és una professional brillant. Però ho és perquè sap que aquí no es triomfa aixafant els altres, ni passant per sobre de ningú. És brillant perquè posa al centre les persones –i ho fa amb una sensibilitat extraordinària— i perquè és conscient de què, tal com deia el famosíssim i estimadíssim Quino, «aquí, si no fos per tots, ningú seria res».

Una imatge del documental de Mònica Cambra