El passat 18 de desembre el Parlament de Catalunya aprovava la Llei 16/2020, de la desaparició forçada de menors a Catalunya, una nova llei que representa un abans i un després en la manera de recuperar la memòria històrica del nostre país i que suposa un refugi per les víctimes i una voluntat d'acompanyar. La doctora Neus Roig, presidenta de l’Observatori Acadèmic de la URV, és una de les seves propulsores. Ha sigut ella qui, amb la seva tesi doctoral, ha investigat els casos de tràfic de menors en l’àmbit estatal. Aquí, al Camp de Tarragona, sumen un total de 21 denúncies –totes elles arxivades– i 9 casos de desaparicions de menors. A partir d’arxius hospitalaris, documentació judicial i entrevistes amb els principals afectats ha aconseguit el que des del principi havia sigut el seu objectiu: posar nom al problema i atrevir-se a plantar-li cara.

El tràfic de menors ha representat una de les trames més esgarrifoses –i desconegudes– de la història contemporània espanyola. Aquesta pràctica té els seus inicis l’any 1938, quan el psicòleg feixista Juan Antonio Vallejo-Nágera arriba al país –en plena Guerra Civil– per apropiar-se d’una pràctica molt recurrent de l’Alemanya Nazi: traficar amb els nadons de les famílies no-afins al règim per represaliar i obtenir beneficis econòmics. Aquesta pràctica, segons explica l’antropòloga en el seu llibre i resum de tesi "No llores que vas a ser feliz", deixa al descobert com les institucions i els estaments públics van organitzar-se per actuar en contra de famílies ideològicament contràries al franquisme. D’aquesta manera, els nens eren usurpats de les seves mares en el moment del naixement; a elles els hi deien que el nen havia mort «per causes naturals» i no les deixaven veure el suposat cadàver de la criatura. Metges, llevadores, monges i personal sanitari –i també polític– eren còmplices i els principals artífexs d’aquesta pràctica.

Neus Roig, presidenta de l'Observatori Acadèmic de la URV: «No es pot permetre que encara avui en dia hi hagi una sola persona que es mira al mirall i no sigui capaç de reconèixer-se ni de saber a qui s’assembla»

«L’Observatori mai ha buscat venjança, només retrobament familiar; que tota persona afectada pugui tenir els mitjans per poder buscar i trobar la persona que ha perdut», apunta, fermament, la Neus. «Des de l’Observatori la considerem una llei molt important i molt innovadora, que permetrà obrir portes que sempre han estat tancades», afegeix. El tràfic de menors ha sigut durant molts anys un problema endèmic que ha suposat patiment i injustícia per moltes famílies. Aquesta pràctica comença a dur-se a terme a les presons franquistes, seguint amb la predisposició de control i repressió a les dones que no estaven lligades ideològicament al règim. El doctor Vallejo-Nágera afirmava que fins als 3 anys els nadons no comencen a tenir records, i, per tant, suposava una feina molt fàcil desconstruir i construir-los de nou la seva identitat. Els nens eren usurpats de famílies trencades –o no– per la guerra i rebien una educació cristiana de la mà de famílies benestants i afiliades al feixisme.  Sota l’empara d’unes quantes lleis que ho permetien –com ara la Llei del 1940, per exemple, que assegura que l’Estat té dret a retirar la custòdia i destruir la documentació del registre civil i posar les criatures a la voluntat de les institucions del règim–, la usurpació de menors va tornar-se molt recurrent, fins al punt de convertir-se en un negoci. Les mares, per tant, no tenien cap dret sobre el nounat: la llei dictaminava que si la criatura no superava les primeres vint-i-quatre hores de vida, havia de ser enterrada en una fossa comuna.

Ara, mares destrossades i fills perduts per fi tenen un ens on refugiar-se: «Gràcies a aquesta llei es podrà accedir al registre civil, als arxius eclesiàstics, als de la diputació... el que es tracta és de buscar aquestes persones», afegeix la Neus, «perquè no es pot permetre que encara avui en dia hi hagi una sola persona que es mira al mirall i no sigui capaç de reconèixer-se ni de saber a qui s’assembla».

L’oficina d’atenció a les víctimes: una porta oberta a la llibertat

La Raquel Sans és diputada d’ERC al Parlament de Catalunya per Tarragona. Durant la presentació de la llei a la ciutat, ha volgut aplaudir la voluntat política i el compromís de les forces parlamentàries per aconseguir aprovar per unanimitat una llei que comença a canviar el rumb de la memòria històrica del nostre país: «és una llei molt exigent que comptarà amb una oficina específica on s’atendrà, s’informarà i s’aconsellarà la víctima. La seva prioritat és la reparació i l’acompanyament del dolor». En aquest sentit, doncs, la creació de l’oficina de suport a la víctima marcarà un abans i un després per les víctimes; tant per les que ja han denunciat –només a Catalunya són 500 persones– com per les que encara no han pogut fer mai el pas. Creuen fermament que aquesta llei obrirà les portes a poder tancar ferides, a donar l’empenta que moltes mares, fills i famílies senceres necessiten per posar nom al seu problema.

Per la seva banda, la Sílvia Climent, lletrada de l’Observatori, explica que «els advocats de l’Observatori hem participat en la redacció de la llei, treballant colze a colze amb els partits polítics». Segons la lletrada, «el que necessitàvem, sobretot, era mitjans; aquesta llei representa l’ajuda que se’ns ha negat durant molt de temps i l’empenta que necessitàvem per seguir duent a terme la nostra labor». La Sílvia, convençuda, recalca que  «la voluntat de l’oficina d’atenció ha de ser arribar on no pot arribar la víctima», i en aquest mateix sentit, reafirma la necessitat de què la llei «doni suport, sobretot, en la investigació i el seguiment dels casos denunciats i arxivats». Només així es podrà avançar.

Divulgació, acompanyament, lluita, reparació democràtica i memòria històrica. Aquestes serien les paraules principals que representa l’Observatori. Ara, amb aquesta llei, s’aspira a obrir camí a la història. Una història escrita en majúscules, per fer palès que encara hi ha coses que se’ns escapen de les mans. Les víctimes demanen responsabilitat d’Estat i necessiten una mà amiga que les ajudi a creuar el camí del desemparament. Deixar de patir, a vegades, és tan senzill com trobar la veritat