Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el mes de setembre de 2002

La carretera de Montbrió (I)

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Setembre de 2002

Els darrers anys la carretera que des de Cambrils ens porta a Montbrió, oficialment «Carretera de Cambrils a la general d’Alcolea del Pinar, per Montbrió, Riudecanyes i Duesaigües», ha estat objecte de converses, protestes i comentaris de tota classe, especialment per la seva estretor en res d’acord amb la intensitat del trànsit que genera i amb el volum dels camions que hi passen, molts dels quals hi han bolcat en els darrers anys quan s’han trobat amb un vehicle de cara i sense lloc per apartar-se. A més, a uns centenars de metres de la vila i de ­l’N-340, hi ha la sortida 37 de l’autopista i el cementiri de la població, per acabar-ho d’adobar.

Darrerament, i encara que d’una forma parcial, s’ha volgut arranjar una mica la qüestió eixamplant aquesta carretera en el tram més proper a Cambrils, concretament per salvar la mobilitat dels tres llocs més conflictius: el polígon industrial de Belianes, el cementiri i la sortida de l’autopista. Una gran rotonda i l’eixamplament de la carretera fins a l’enllaç amb l’N-340 formen el que s’ha definit com el primer tram, al qual hauran de seguir els que menaran fins a la veïna població de Montbrió, amb una altra rotonda a la cruïlla del Parc Samà.

Volem conèixer com es va gestar i construir la primera carretera que va substituir l’antic camí veïnal de Cambrils a Montbrió i a l’Arxiu de la Diputació de Tarragona hem trobat la documentació que ens ha permès de seguir els inicis del projecte i algunes de les curiositats que va generar en diversos aspectes

Això ha esperonat el nostre desig de conèixer com es va gestar i construir la primera carretera que va substituir l’antic camí veïnal de Cambrils a Montbrió. A l’Arxiu de la Diputació hem trobat la documentació que ens ha permès de seguir els inicis del projecte i algunes de les curiositats que, als ulls d’avui, va generar en diversos aspectes. Com passa sempre en aquestes obres d’una certa envergadura, des del primer intent de pensar en la necessitat o conveniència de l’actuació fins a la seva execució passen anys i panys, i la d’aquesta carretera no va ser pas cap excepció.

Sembla que el projecte inicial va ser redactat per la Direcció de camins veïnals de la corporació provincial el mes de març de 1863, però potser es va encabir en el calaix dels oblits fins al setembre del 1869, sense cap tipus d’aprovació per part de la Diputació, ens del qual depenia la carretera objecte del propòsit de construcció. Per un acord de la Diputació en sessió celebrada el 28 de maig de 1870, un nou director-cap de camins provincials i veïnals de la corporació provincial es va fer càrrec de fer un nou informe perquè, en cas necessari, propiciés les modificacions pertinents.

La conclusió del dictamen emès el 8 de juny, després d’examinats cadascun de per si els diferents documents de què es composava el projecte, expressa que aquest patia d’uns defectes tan grans que no admetia modificacions parcials, sinó que precisava el fet radical d’estudiar de nou el projecte fent omissió de les dades consignades en el que era objecte del nou informe. En la sessió del 4 de gener del 1871 la Diputació va acordar, de conformitat amb l’anterior dictamen, d’ordenar que es procedís en el temps més breu possible a la rectificació dels treballs facultatius del projecte, ratificant aquest mateix acord en la sessió del 25 del mateix mes, afegint-hi la condició del més urgent compliment.

Un cop començades les operacions, l’enginyer es va dedicar a la formació del nou projecte amb l’assiduïtat que li permetien les altres atencions del servei, deixant acabats els documents originals de planells, cubicacions i pressupostos a mitjan 1871. En aquells moments, però, es covava en les altes instàncies la idea de la realització d’un nou pla general de carreteres provincials i veïnals que, en combinació amb les de l’Estat i els ferrocarrils existents, completés la xarxa de comunicacions de la província, amb la previsió que a la via de Cambrils a Montbrió podia tocar-li d’entrar en un ordre de categoria superior al que fins llavors venia classificada i consegüentment pogués correspondre-li una major llargada de la que en principi tenia assenyalada, i es va creure prudent de suspendre les còpies i la presentació del projecte subjectant-lo a l’aprovació de l’ens provincial fins a la resolució del disseny de l’abans esmentat pla de carreteres.

Aquest va ser aprovat dins el mateix any 1871 i es va refondre la via de Cambrils a Montbrió amb la que figura en el pla, amb la denominació de «Carretera provincial de segon ordre de Cambrils a la general d’Alcolea del Pinar per Montbrió, Botarell, Riudecanyes, Duesaigües i l’Argentera». La nova classificació en què entrava el tros de Cambrils a Montbrió exigia la reforma dels dissenys dels perfils transversals, secció del camí i obra de fàbrica i els de cubicacions i pressupostos, ja que la carretera havia de tenir mig metre més d’amplada, que és el que correspon a les carreteres provincials de segon ordre sobre l’amplada assignada per a les veïnals. En realitat no es van reformar el disseny ni el plec de condicions. Sí, però, que es va redactar un nou pressupost per als cinquanta centímetres addicionals sumant el formulat primerament comptant el vial a l’amplada de sis metres amb l’addicional afegit. El mateix enginyer redactor del projecte, en la memòria de presentació, remarcava que:

El tros de carretera de Cambrils a Montbrió afavoreix l’exportació dels productes agrícoles d’una important comarca posant en comunicació ràpida amb la mar i la línia ferroviària de València a Tarragona, a més dels cinc pobles els termes dels quals creua la carretera: Mont-roig, Colldejou i Pratdip que conflueixen a Montbrió i a més una bona part dels que pertanyen a la comarca del Priorat i alguns de l’esquerra de l’Alt Ebre que avui dia es veuen obligats a dirigir-se a Tarragona amb una volta d’uns setze quilòmetres, amb un resultat de més del doble d’aquesta ja prou excessiva distància dels productes que s’exporten en direcció a València.

L’autor del projecte fa notar, entre altres coses, «que el terreny no ofereix pràcticament cap accident que obligui a desviar-se de la direcció recta». No obstant, sempre hi ha el famós però. Per raons d’economia s’adopten algunes corbes per compensar els moviments de terra, esquivar camins, evitar la divisió de finques i l’elevat cost de les expropiacions. També es tracta, quan és possible fer-ho, d’aprofitar el camí vell i d’eludir les lleres dels barrancs i sèquies.
Un apartat curiós de la memòria d’aquest projecte és quan diu que «el traçat arrenca de la part alta de Cambrils, a l’extrem del carrer de les Creus en la seva part superior i desemboca per la part sud a la plaça de la Presó (actualment del Marquès de Marianao), punt de la travessia de la carretera de Castelló». Recordem que en aquell temps l’actual N-340 creuava la vila pels carrers de l’Hospital i de la Mare de Déu del Camí. Evidentment aquest apartat del projecte no es va realitzar, ja que l’entroncament de les dues carreteres es va fer per on s’ajunten actualment.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article