Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el mes de maig de 1997

Els arquebisbes que jo he conegut (II)

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Maig de 1997

Succeí el cardenal De Arriba y Castro el Dr. Josep Pont i Gol, que era fill de Bellpuig i, des de feia vint anys, bisbe de Sogorb, primer, i de Sogorb-Castelló, després —una vegada unificada aquesta diòcesi. El nou arquebisbe feu la seva entrada a Tarragona, d’una manera molt més modesta que els seus antecessors, la tarda del 21 de gener del 1971, festa del primer arquebisbe tarragoní que es va conèixer, sant Fructuós.

Cal dir que el Dr. Pont i Gol era una persona d’una humanitat rellevant que traslluïa fins i tot en el tracte. Humil i senzill, no rebutjava de fer-se trobadís amb tothom. Va venir a Cambrils moltes vegades i per diversos motius: visites pastorals, inauguració de les obres del col·legi Vedruna, festes de la Mare de Déu del Camí... També cal remarcar que va ser el primer arquebisbe que va convertir en costum el fet d’administrar cada any el sagrament de la confirmació a la cinquantena de joves de la parròquia de Santa Maria i, amb menys regularitat, també a la de Sant Pere. Per la meva vinculació a moltes de les activitats pastorals, vaig haver de tenir molts contactes amb el Dr. Pont i Gol, de manera que ha estat el prelat tarragoní amb qui més em vaig haver de relacionar.
Aquesta relació es va fer més estreta i continuada quan es va començar a plantejar el possible retorn a casa de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer.

Cal dir que el Dr. Pont i Gol era una persona d’una humanitat rellevant que traslluïa fins i tot en el tracte. Humil i senzill, no rebutjava de fer-se trobadís amb tothom. Va venir a Cambrils moltes vegades i per diversos motius: visites pastorals, inauguració de les obres del col·legi Vedruna, festes de la Mare de Déu del Camí...

El Dr. Pont i Gol era un fervent devot del prelat cambrilenc, de la seva obra i de la seva actuació com a arquebisbe primat de Tarragona i com a president de la conferència de metropolitans de l’Estat espanyol. Pocs mesos després de la seva arribada a la seu tarragonina, va presidir a la nostra vila la solemne missa amb què va commemorar-se el cinquantenari de l’elevació al cardenalat del Dr. Vidal i Barraquer (1921-1971). El Dr. Pont havia enviat telegrames d’adhesió als actes del centenari (1968) quan era bisbe de Sogorb-Castelló, i quan les circumstàncies polítiques van semblar propícies va començar a moure els fils per donar acompliment al desig del nostre cardenal en el sentit que, si moria a l’exili, les seves despulles fossin traslladades a Tarragona per ser sepultades a la seva catedral.

Quan el projecte es va formalitzar, es va formar una doble comissió, una local a Cambrils i una diocesana a Tarragona, que tindria cura de dur a bon terme el propòsit. Ell va ser l’ànima de tot. Per voluntat seva, per designació de les autoritats locals i amb la aquiescència de la família Vidal vaig formar part de les dues com a enllaç. A Cambrils, amb representants d’entitats eclesials, cíviques i culturals del poble i, a Tarragona, amb un devessall de personalitats, amb moltes de les quals, que abans no coneixia, vaig establir un clima de bona i perdurable amistat. Les reunions de la comissió diocesana, sempre presidides pel Dr. Pont i Gol, sovintejaren, i va néixer una estima que ja mai no va trencar-se ni refredar-se. Amb els mateixos plantejaments vaig ser designat per formar part del grup que es traslladaria a Suïssa per acompanyar les despulles del cardenal des de la cartoixa de La Valsainte a Catalunya.

No és qüestió aquí, perquè no és l’ocasió ni la finalitat d’aquest escrit, d’explicar els detalls dels preparatius ni del retorn de les despulles del cardenal. Només dos punts. Per a mi va ser un viatge inoblidable i carregat de les més sentides emocions i vaig agrair-lo a l’arquebisbe i a la família Vidal-Barraquer, que em van proporcionar el goig de participar en el desenvolupament d’un fet certament històric. A més, també al Dr. Pont i Gol i a la família del purpurat cal agrair el gest que les despulles del cardenal vinguessin primer a Cambrils abans que a Tarragona, la qual cosa era difícil d’assolir davant la forta oposició de determinades personalitats polítiques de Tarragona.

També, personalment, em cal mostrar el meu reconeixement al Dr. Pont i Gol per dignar-se a escriure el pròleg del meu llibre La Mare de Déu del Camí i el seu santuari que certament va dignificar, i molt, l’edició.

Va presentar la seva renúncia a la seu metropolitana, per motius d’edat, l’any 1982 i es va retirar a les terres de l’Urgell i el Solsonès, que l’havien vist néixer. Va morir el 5 d’octubre del 1995 i va ser enterrat a la catedral de Tarragona, a la cripta de Sant Fructuós, al costat de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer, com sempre havia desitjat.

El va succeir, el juny de l’any següent (1983), el Dr. Ramon Torrella i Cascante, fill d’Olesa de Montserrat, que va ser consagrat bisbe auxiliar de Barcelona l’any 1968 però que va ser cridat a Roma, dos anys després, per Pau VI. Allí va romandre dotze anys ocupant diversos alts càrrecs de la cúria romana, especialment en el camp ecumènic i al servei de diferents dicasteris. Finalment el Dr. Torrella, el 1983, va ser nomenat arquebisbe metropolità i primat de Tarragona. El prelat, de vocació tardana perquè abans havia cursat la carrera civil d’enginyeria tèxtil, és un home d’una gran cultura, dots diplomàtiques, d’una extraordinària humanitat, senzill i cordial, dialogant i amb un bon sentit de l’humor, però és especialment un home d’Església de cap a peus. Se’l recordarà per un fet històric, per haver convocat i presidit el Concili Provincial Tarraconense, de llarga tradició a l’Església catalana però que feia 238 anys que no s’havia convocat. Havia nascut el 1923 i cantat la primera missa el 1953.

L’arquebisbe Torrella ha vingut amb assiduïtat a Cambrils per molt diversos motius pastorals i perquè va seguir el costum establert pel seu antecessor d’administrar el sagrament de la confirmació amb regularitat cada any.
Personalment i per causa de la meva vinculació a les tasques de la parròquia he tingut ocasió de tractar-lo molt fins a establir, d’alguna manera i salvant la respectuosa distància, una bona amistat. Potser hi ajudava el fet de ser d’una mateixa «quinta», per tant tenim la mateixa edat, i força hores de conversa sempre agradosa.

És sens dubte un dels grans arquebisbes de l’Església Primada de Tarragona de l’època moderna. Potser una mica just de salut i amb molt de cansament, va presentar la renúncia del càrrec l’agost del 1996 i va ser-li acceptada per Joan Pau II, que el va nomenar administrador apostòlic fins que el va succeir, el 13 d’abril d’enguany, el nou arquebisbe monsenyor Lluís Martínez Sistach.

El nou metropolità és barceloní de naixement, va estudiar la carrera al seminari de la Ciutat Comtal, va ser ordenat prevere el 1961 i bisbe el 1987, com a auxiliar del cardenal Jubany. El maig del 1991 Joan Pau II el va nomenar bisbe de Tortosa i, el 1997, arquebisbe metropolità i primat de Tarragona.
Amb el Dr. Martínez Sistach la veritat és que hem coincidit en alguns actes a Tarragona o a Barcelona i el conec, però només de vista, ja que fins al moment present no he tingut ocasió de parlar-hi. Per primera vegada tinc un arquebisbe que és catorze anys més jove que jo i això només passa quan un comença a ser gran.

Que Déu ens el conservi molts anys!

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article