Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el mes de setembre de 2001

L’entorn de l’ermita

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Setembre de 2001

Certament que aquest tema igual podria ser tractat en aquesta secció com en qualsevol altra de la Revista. Només la, diguem-ne, tradició, seguida amb força assiduïtat, de parlar el setembre de la Mare de Déu del Camí fa que, encara que sigui molt indirectament, parli aquest mes d’aquest aspecte del santuari, o sigui de la història, problemes, necessitats i efectes que es relacionen de parets enfora de l’ermita, punts neuràlgics de la visió de la majoria dels cambrilencs.

No sabem com era l’ermita antiga, volem dir la que hi va haver a cavall dels segles XII i XIII, però, lògicament, seria no més que una capelleta amb un espai a l’entorn

Si fullegem la història més antiga o si polsem els records dels veïns ja grans per l’edat, constatarem que els espais a l’entorn del nostre santuari no han sigut mai, ni de bon tros, com són ara. Abans, el terreny no s’amidava com ara al pam quadrat, adinerat potser excessivament, no venia d’un pam, com deien els de La Trinca. Naturalment que la terra de sempre ha tingut un propietari, que l’ha rebuda, comprada o donada. Els antics comtes de casa nostra o els reis de tots els llocs feien donació dels indrets conquerits amb grans espais de terres als seus servidors i als que els ajudaven en les guerres o simplement, com en el cas de Cambrils, a tots aquells que vinguin a repoblar el lloc amb la condició simple d’aixecar-hi una torre i unes cases.

No sabem com era l’ermita antiga, volem dir la que hi va haver a cavall dels segles XII i XIII, però, lògicament, seria no més que una capelleta amb un espai a l’entorn. Després, encara que no coneixem detalls de l’època en què va ser construïda, tenim l’església vella, com deien els cambrilencs del segle xviii, que era l’actual cripta, però que és possible que fos aixecada per sobre el segle xv, com també ho fou amb certesa la torre de defensa aixecada al seu costat. Possiblement d’aquesta època també seria l’habilitació de l’espai de sol ixent com a cementiri, del qual no se’n guardava memòria, almenys que jo sàpiga, i que es va descobrir en fer-se el rebaix total de la plaça que hi havia en aquesta part est del santuari durant el temps de la guerra civil del 1936-1939. Amb els anys, no sabem quants, es va clausurar aquest cementiri, que quedà com a plaça d’accés a l’ermita, amb arbres que ombrejaven, i es va convertir en cementiri l’espai de terreny de la part de ponent, sempre, com l’anterior, a tocar de les parets de l’església, que és ja l’església actual, construïda al llarg del segle xviii. Tampoc d’aquest cementiri en sabem els inicis, però sí la clausura, esdevinguda l’any 1925 quan va inaugurar-se el cementiri actual. Des de la seva clausura fins al definitiu desmantellament van passar quinze anys, ja que aquest es va produir per sobre els anys 1940 o 1941. Desmuntat el cementiri, l’espai es va convertir en una nova plaça que completava l’espai arbrat de tot l’entorn de l’edifici religiós i de la torre, conjunt que serveix amb tota propietat el simbolisme de Cambrils.

El santuari, fins als anys trenta del segle XX, era, encara que molt a prop del nucli urbà de la vila, ubicat en un espai obert voltat de finques agrícoles. Només el carrer que porta el nom de la Mare del Déu del Camí era la via que portava a l’ermita, i encara que hi havia algunes edificacions, entre elles les conegudes i populars de La Cadira i l’hostal, la resta eren encara horts.

L’explosió urbanística actual ha fet que hagin desaparegut amb rapidesa les terres de cultiu i s’hagin obert infinitat de carrers amb la corresponent edificació de blocs d’edificis que ocupen pràcticament tots els espais disponibles fins a arribar a la barrera del barranc de la Mare de Déu del Camí. Això ha fet que en mig de tanta construcció s’hagin hagut de destinar terrenys a àmbits verds que espongessin el carregat nucli urbà. S’ha enjardinat tota la franja que va des del carrer del Dr. Ferran fins al barranc, en la part baixa de la qual fa anys que s’havia plantat una pineda, avui força frondosa, que dona ombra i alegria a la vista.

Desmuntat el cementiri, l’espai es va convertir en una nova plaça que completava l’espai arbrat de tot l’entorn de l’edifici religiós i de la torre, conjunt que serveix amb tota propietat el simbolisme de Cambrils

També l’entorn més immediat de l’ermita ha estat objecte d’eixamplament, ja que en urbanitzar-se el que és avui el carrer d’Antoni Gaudí es va deixar el terreny de la part de l’ermita, i es convertí aquest en espai públic que eixampla força la part oest del santuari, que, a més, va ser enjardinat amb gust, dotant-lo també d’elements de mobiliari, com són bancs i papereres.

Encara avui, a l’entorn, hi ha dos projectes que col·laboraran en la dignificació de l’espai. Un és d’execució immediata, com és la remodelació del carrer de la Mare de Déu del Camí en la seva totalitat, projecte ja definitivament aprovat per l’Ajuntament i que té un pressupost de més de seixanta milions de pessetes, i l’altre a més llarg termini, com és l’enderrocament de la casa Saní, de manera que restaria lliure tot l’espai comprès entre el carrer de Balmes i les parets del santuari. D’aquesta manera l’ermita restaria enmig d’una gran extensió de parc i jardins, cosa que embelliria extraordinàriament la zona.

Però, com en totes les coses d’aquest món, hi ha sempre els vessants positius i negatius, també de tot el que hem exposat, evidentment de signe efectiu, hi ha el seu costat contradictori, amb aspectes més o menys fàcilment solucionables i d’altres per als quals es requereix més política o diplomàcia o mesures correctores. En els solucionables ja s’hi ha començat a treballar recentment. Són, per exemple, les baranes de ferro al costat de les escales de la façana principal, que ajudaran les persones grans o amb dificultats a pujar-les amb més facilitat. També hi ha el projecte, ja estudiat però sense data d’execució immediata, de construir una rampa a l’escala lateral per afavorir la pujada a l’església de persones amb invalidesa o que necessiten cadires de rodes. És possible que es faci enguany mateix. També per a l’any 2002 està prevista l’execució de la reconstitució, fent-lo nou pràcticament, de l’esgrafiat de la façana principal i la restauració del rosetó, molt bonic, però que necessita un arranjament que l’asseguri.

Entre la part negativa cal esmentar que aquests espais tan bonics no són respectats com caldria. Una mica amagats com són, especialment els de la part oest, serveixen massa vegades pel que no haurien de servir mai: veïns o no solen portar expressament els seus gossos perquè allí facin les seves deposicions i allí també solen reunir-se, aprofitant la nit i el tènue enllumenat, grups de joves o no tant per planejar les seves malifetes, mantenir relacions sexuals i fins i tot drogar-se. De tot se’n tenen proves. Ja sabem que és difícil posar-hi remei. Hi hauria d’haver una continuada vigilància i això ja es veu que és pràcticament impossible. Potser una altra panacea seria el tancament del recinte a les nits. L’ermità podria obrir el recinte de dia i tancar-lo a la posta del sol. D’això en tenim precedents a l’ermita de la Misericòrdia, de Reus, que patia els mateixos problemes i a casa nostra el mateix Ajuntament ha tancat totalment el Parc del Pescador i a mitges ho ha fet amb el futur Parc del Pinaret, amb el propòsit clar de cercar-lo del tot el dia que el parc es completi en la seva configuració definitiva. No es mereixen les places de l’ermita el mateix tracte?

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article