Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el maig de 2001

Els canyars

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Maig de 2001

Reconec que és un tema una mica estrany. Parlar, avui, de les canyes i dels canyars sembla que no entri en el pla de la temàtica general de les «estampes» que, ordinàriament, tracten d’històries i costums. Però alguna cosa hi ha d’això, segons intentarem d’esbossar. Les canyes són, segons la definició científica, una tija buida amb un septe a cada nus, que serveix de punt d’inserció de les fulles. A més de la canya comuna, de la qual parlarem especialment, hi ha diversos tipus de canya, les més conegudes de les quals són l’americana, la dolça o de sucre i la d’índies, que és més aviat una planta ornamental. Tots aquests tipus de canya els podem veure a casa nostra, però les tres darreres només esporàdicament en jardins i closos.

On hi ha moltes canyes s’esdevé un canyar. Les canyes es reprodueixen per les arrels i ocupen bones extensions si els terrenys són òptims i l’home no els posa entrebancs. Naturalment que els canyars no ocupen espais de conreu i més aviat els veurem en marges, vores de camins o a les ribes de barrancs, rius i rieres. Acostumen a ser molt resistents a les secades, però prefereixen ser a llocs humits. En el primer cas acostumen a criar-se’n petites d’estatura, però si el terreny és bo i humit s’arriben a fer d’una alçada considerable, entre 3 i 6 metres.

En la construcció de les cases d’abans, amb les canyes es feia el cel ras que, com ara, era un sostre de superfície plana i llisa. El tramat de canyes es posava entre els cairats i les teules

Bé, i les canyes per a què serveixen? O potser seria millor preguntar-nos per a què servien? Perquè és indubtable que aquesta planta gramínia en els nostres dies ha perdut molt del protagonisme que va tenir en temps passats, de manera que avui no té cap de les utilitats per les quals abans servia; pràcticament no s’usa per a res. Però perquè resti constància per a les noves generacions que ja no n’han percebut el seu aprofitament, anirem fent un repàs de tots aquells usos que donaven a la canya un cert prestigi. Ho farem per ordre d’importància segons el nostre criteri.

En la construcció de les cases d’abans, amb les canyes es feia el cel ras que, com ara, era un sostre de superfície plana i llisa. El tramat de canyes es posava entre els cairats i les teules. Ara el cel ras es fa amb obra i guix.

Els canyissos eren un teixit o reixat fet amb canyes, normalment partides, que servien per fer ombra o per fer separacions entre finques. També els canyissos es feien servir, una mica aixecats del terra, per assecar certes fruites com figues, raïms, préssecs, i d’altres que posteriorment eren convenientment envasades per a la venda al públic o per al consum domèstic, especialment a l’hivern. En aquest aspecte dels canyissos és on de vegades encara avui podem veure la utilitat de les canyes.

D’aquesta faisó que en podríem dir industrial, encara que potser caldria més titllar-la d’artesanal, cal remarcar com les canyes, convenientment treballades, servien per fer cistells i paneres. Abans, en la vida dels pobles, no hi mancava mai l’ofici del cisteller, que era l’artesà que amb la seva traça feia tots els derivats de la cistelleria. Ja deia l’adagi que «qui fa un cove fa un cistell», i era veritat: cistells, paneres, coves i altres estris de tota mida i de tota mena. Cal advertir, però, que quasi mai es feien amb canyes soles sinó que es combinava la canya i el vímet, ja que aquest és molt més fort i amb aquestes es feien les parts de l’estri que havien d’oferir més resistència a l’hora de ser usat.

Atès que avui aquest tipus de cistelleria, diríem d’anar per casa o pel tros, ja no es fa com abans, encara darrerament hom pot veure un bon home que en fa i en ven en el mercat ambulant dels dimecres. La cistelleria actualment és més aviat ornamental i objecte de regal que no pas d’ús habitual. Per això ja no es fan amb canya, que és un material més tosc i ordinari. Des d’aquesta mateixa perspectiva de l’ús industrial de les canyes cal particularitzar els mànecs d’escombra que, com tantes altres coses, també han caigut en desús perquè les escombres i els mànecs es fan normalment amb materials sintètics.

Un altre aspecte de per a què servien les canyes era el de clavar-les a terra al costat de bajoqueres i tomaqueres a fi de facilitar que s’enramessin i no toquessin els fruits el terra. Es tracta de plantes específicament d’enramar o almenys així eren abans, ja que tant els treballs com els productes agrícoles estan canviant cada vegada més. Des d’aquesta perspectiva agrària també es feien o es fan servir les canyes per batre, com es diu per costum, o fer caure les ametlles i especialment les garrofes de l’arbre respectiu. Tant les unes com les altres en part cauen soles, sobretot si fa vent, però moltes resten fixades fortament a l’arbre i han de caure a cops de canya. Els ametllers no acostumen a ser arbres gaire grans o grossos, però sí que ho són els garrofers amb grans volums i alçada, per això per batre les garrofes es trien les canyes més altes i fortes per poder fer millor aquesta feina.

Seixanta, setanta o més anys enrere els canyars que hi havia a la façana marítima entre la sorra i les terres de conreu servien per vestir-se i desvestir-se discretament abans o en sortir de l’aigua

Ara ja en un pla més infantil i còmic hem de fer esment que amb canyes es construïen en el meu temps d’infant tota una sèrie d’andròmines que servien en un moment donat per divertir-se. Posem per exemple les pipes que s’omplien amb llemenosa i servien, el 5 de gener, per anar a esperar els Reis Mags o també els canuts per fer els quals es pelava un tros de canya respectant-li el tel i en un cap del qual es deixava una espècie de broquet per on, bufant, sortia una mena de música monòtona que res tenia a veure amb el pentagrama convencional. També en aquest mateix sentit d’entreteniment cal fer esment dels canuts que, fets amb la part superior de les canyes, quan aquestes ja no tenen nusos, servien per expulsar amb una certa força els pinyols dels lledons, un fruit dolcet quan és madur, de color marró, rodó i petit de mida que anava molt bé per desenvolupar guerres infantils i per al lluïment dels tiradors més experts.

Sobre els canyars ens resta encara un comentari, potser anecdòtic als ulls de la gent d’avui, però que feien un servei inestimable a infinitat de persones durant els mesos d’estiu en els quals abellia banyar-se a la mar. Seixanta, setanta o més anys enrere els canyars que hi havia a la façana marítima entre la sorra i les terres de conreu servien per vestir-se i desvestir-se discretament abans o en sortir de l’aigua. En els anys que jo evoco a ningú ni li era permès d’anar, com ara, ensenyant-ho quasi tot pels carrers. Per això anaven molt bé els canyars que, a Cambrils, s’estenien des del Regueral fins a la riera de Riudoms, a més d’algun altre indret de la costa.

I és que abans els canyars i les canyes feien el seu servei, encara que ara no en fem cap cas.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article