Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el febrer de 1998

La darrera carlinada (II)

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Febrer 1998

El mes passat fèiem una exposició bastant generalitzada del que va ser la darrera guerra carlista a les nostres comarques. Cambrils val a dir que era —ho ha estat sempre— un poble eminentment liberal. De manera que els carlistes eren una excepció. Tal era així que una família que segons es veu tenia aquestes idees era coneguda de renom, precisament, com a cals carlistes.

Aquesta mateixa condició de població liberal va fer que a la nostra vila es formessin cossos de milícies voluntàries que es mobilitzaven tan aviat com corrien veus que els carlins preparaven alguna acció contra el poble. En l’aspecte de la defensa de les poblacions, cal també remarcar la diferència entre els pobles emmurallats i els que no tenien cap mena de fortificació, així com també entre els pobles i les ciutats. Els primers eren molt més segurs. Especialment a les nits, barraven les portes d’entrada al poble i la gent, comptant que a les muralles hi havia torns de guàrdia, estava tranquil·la.

Cambrils val a dir que era —ho ha estat sempre— un poble eminentment liberal. De manera que els carlistes eren una excepció. Tal era així que una família que segons es veu tenia aquestes idees era coneguda de renom, precisament, com a cals carlistes

Aquest era el cas de Cambrils. Les poblacions obertes, quasi sempre pobles molt petits, totes tenien algun lloc on encabir els pocs o molts habitants i allí resguardar-se dels atacs. Moltes vegades aquests llocs eren les esglésies, els campanars o alguna casa amb possibilitats d’aguantar les escomeses. No cal dir que els llocs més segurs eren les ciutats més o menys grans en les quals quasi sempre hi havia guarnició de soldats del govern. Això va produir el fet que moltes famílies deixessin els pobles i es refugiessin a les ciutats, d’una manera especial quan els pobles no tenien suficient seguretat. Per exemple, de la Selva del Camp, el gener del 1874, havien fugit una vintena de famílies, amb més de 130 persones.

Aquest any 1874 va començar molt virulent a la nostra comarca. Ja el 2 de gener i molt a prop de Cambrils, una partida de carlins va tenir una forta topada amb el batalló de caçadors de Reus. La nit del 13 al 14 de juliol el capellà de Prades, Ramon Treserra, al capdavant d’una partida de carlins i a pesar de les fortificacions, va entrar a Cambrils, va prendre les armes dels milicians que guardaven el poble, va cremar el registre civil i va enderrocar una part de la muralla. Una setmana més tard, el dia 20, era a Ulldemolins, d’on va marxar cap a Prades amb cinc carros plens d’armes de les que havien pres als milicians de Cambrils.

Apuntàvem també el mes passat les trifulgues de què es valien els carlins per treure diners amb els quals sufragar els importants dispendis que ocasionaven el manteniment de les partides d’homes i el tràfic d’armes. Les principals eren, sens dubte, les que ells en deien contribucions o tributs extraordinaris de guerra, que cobraven als veïns dels pobles on entraven i especialment als que els constaven d’idees liberals. També els recaptaven aturant els carros dels traginers o les diligències als camins per fer-los arriar els diners que portaven. Però una de les mamelles financeres d’on més suc van saber treure va ser de les companyies ferroviàries, a les quals extorquien amb contínues amenaces en tot el ventall d’aspectes, que anaven des d’aixecar les vies, fer parar els trens, cremar les estacions i segrestar persones fins a tallar els fils telegràfics.

Durant el trienni 1872-1874 les malifetes carlines a les comunicacions ferroviàries van ser constants i especialment centrades en els segrestos de personal, crema de les estacions i destrucció de les línies telegràfiques

Aquest fenomen va arribar a ser habitual i va fer avorrir els directors, als quals, per altra banda, no els tocava altre remei que claudicar. Tot i treure molts diners de les companyies, les línies ferroviàries mai no estaven segures del tot. La via, entre València i Tarragona, era de construcció recent (1865). Ja ens podem imaginar les seves condicions i com anaven els trens en aquella època, però, com fos, els trens circulaven i a més dels viatgers i les mercaderies també servien al govern per transportar les tropes. Aquest fet exasperava els carlins. Per això les companyies ferroviàries eren mal vistes i les collaven de valent.

Durant el trienni 1872-1874 les malifetes carlines a les comunicacions ferroviàries van ser constants i especialment centrades en els segrestos de personal, crema de les estacions i destrucció de les línies telegràfiques, la qual cosa evidentment extorquia la normal comunicació entre les estacions i originava molts i perllongats retards als combois.

Aquestes exaccions els eren força profitoses i per això les feien. L’estiu del 1872 van demanar 70.000 pessetes, una veritable fortuna en aquell temps, a la companyia del ferrocarril a canvi de no dificultar el moviment de trens. En una de les incursions a les nostres comarques, el 30 de juny de 1872, van decidir ocupar Reus i per deixar incomunicada la capital del Baix Camp van destruir el telègraf de l’estació de l’Hospitalet de l’Infant, van aturar el tren que venia de València i van obligar el maquinista que els portés a Salou. Però, en ser a Cambrils, van tallar els fils del telègraf i es van emportar el cap de l’estació, el telegrafista i l’aparell amb el qual treballava. A Salou van repetir l’operació i van aixecar la via abans d’arribar a Tarragona. Les poblacions afectades per aquests excessos van ser moltes i en quasi totes les comarques tarragonines per on passaven les línies ferroviàries.

Per tal d’intentar apaivagar aquestes angoixants situacions, cada poble va organitzar, dins les seves possibilitats, la milícia nacional, que juntament amb les forces de l’exèrcit, van lluitar intensament per frenar les escomeses de les partides carlines sense mai, però, aconseguir-ho del tot. Entre unes coses i les altres, els pobles, com ja apuntàvem, s’anaven empobrint perquè tothom i per tots els mitjans intentaven de treure de les exhaustes butxaques del veïnat els diners necessaris per aguantar la guerra.

La Diputació ajudava però no fabricava diners i aquests havien de sortir d’un lloc o altre. No cal dir que la protecció de pobles i ciutats costava cara i l’ens provincial lliurava les pessetes a la milícia dels pobles. A Cambrils, per exemple, es van atorgar 4.642 pessetes. Però això també assecava les arques de la Diputació, que en acabar la guerra, el 1876, va haver d’obrir un crèdit de 21.975 pessetes per pagar les obres de fortificació realitzades en diferents llocs i el manteniment de les milícies en el curs dels anys 1873-1876, que va arribar a un cost de 539.242 pessetes.

Per sort la guerra es va acabar i el país es va anar normalitzant, de manera que el 1876, a Cambrils, es va poder fer la Fira de l’Ascensió, que la guerra havia obligat a suspendre.

Les guerres mai no són bones i menys les que per idees enfronten la gent del país, amb tot de seqüeles d’odis, venjances i enemistats que a vegades duren generacions. D’això en van ser una deplorable mostra les guerres carlines.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article