Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils l'abril de 2003

Els estralls de les guerres

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Abril 2003

Els estralls de les guerres Mai de la vida cap guerra no ha estat bona. Mai de la vida cap guerra no ha estat suficientment justificada. Tot el curs de la història de la humanitat és ple de lluites de tota classe i amb tota mena de noms. Guerres de conquesta, de religió, de defensa, de pervivència i de tot el que vulgueu, però amb un únic i secret objectiu: sotmetre l’altre, imposar el meu criteri, manar més o menys despòticament, engrandir el propi país, cobejances sense límit o qualsevol altre motiu difícilment encaixat dins l’ètica i la racionalitat.

Escric això quan només fa poques setmanes que ha començat una nova guerra, la dels Estats Units envaint l’Iraq, contra la qual milions de persones de tot el planeta han protestat amb el crit unànime de «No a la guerra», encara que com que en aquest món «no hi ha pitjor sord que el que no vol oir», els bel·licistes mandataris, sense fer cas de ningú, han optat per tirar endavant la lluita armada, de la qual segurament el dictador iraquià en sortirà indemne mentre centenars de persones, homes, dones i infants, en sofriran les conseqüències d’una manera tràgica.

Suposo que tothom comprendrà que la meva intenció a l’escriure aquest text no és parlar precisament de la guerra de l’Iraq. Però sí que voldria parlar, com diu l’encapçalament, dels estralls que provoquen les guerres, qualsevol de les quals, de les moltes que ha sofert el nostre país i tots els països del món, han contribuït a la mort i sofriments de milers i milers de persones. Podria parlar inacabablement de la que vam patir a casa nostra l’any 1936 i successius, però he preferit anar una mica més enrere perquè d’aquesta, encara que hagin passat quasi setanta anys, hi ha massa gent que en manté records directament o indirecta, i no sempre bons. He escollit uns episodis de la guerra de la Independència, força il·lustratius pel que fa als desastres que tota lluita armada comporta. A més, aquests fets van passar molt a prop de casa nostra, durant el setge de Tarragona, l’any 1811 i els següents, després de la conquesta de la ciutat.

En una anterior ocasió, ja força llunyana (el juliol de 1954, al número 11 de la primera època de Revista Cambrils), vaig escriure una «estampa» sobre alguns fets ocorreguts a Cambrils i voltants en el curs de la guerra contra la invasió napoleònica. Ara, però, només vull parlar del patiment del poble en ocasió de l’ocupació de Tarragona propiciat per les exigències dels uns i dels altres per satisfer les necessitats creades per la lluita en els seus diferents vessants. Les guerres tenen com el pitjor dels balanços el nombre dels morts, dels ferits, dels esguerrats i dels orfes, però també comporten la ruïna dels pobles que s’hi veuen involucrats. És d’això del que intentarem donar-ne una idea, seguint les indicacions que ens dona l’historiador tarragoní Josep M. Recasens en el seu llibre L’administració Suchet a les comarques tarragonines i més concretament en el capítol que titula «El sofriment del poble».

És allí on se’ns conta el deplorable estat econòmic en què es trobava tothom i certament que la primera víctima de tanta calamitat era el poble pla que contínuament i obligada havia d’atendre per un costat allò que reclamaven els francesos i per l’altre el que exigien els membres de la Junta Superior del Principat, que era, com si diguéssim, els que tenien cura de les forces de resistència del país contra els invasors. Vegem-ne alguns detalls prou aclaridors. Davant la manca de diners, els capitulars de la Seu de Tarragona havien pregat l’intendent especial de l’exèrcit francès de l’Aragó, Víctor d’Arlincourt, que obligués els ajuntaments d’Alcover, Vilallonga, Centcelles, la Selva, la Pineda, Vilafortuny, Cambrils, Vinyols i Riudoms a recaptar els delmes dels respectius termes i passar el producte a disposició del govern. Cal dir que en aquell temps nuclis com Centcelles, la Pineda i Vilafortuny eren municipis independents.

No solament Tarragona i Girona, Saragossa i Madrid, ciutats que van patir cruentament setges i combats en la lluita contra els francesos, sinó també pobles i ciutats de l’entorn van sofrir el turment de les imposicions, confinaments, violacions i una pobresa extrema, fruit de requises, confiscacions i impostos dels uns i dels altres

Diu Recasens que «mentre d’Arlincourt exigia a diversos ajuntaments el lliurament immediat de tots els diners que tinguessin a l’abast —26 de gener del 1812—, el corregidor Franquet acaparava les existències de garrofes, palla i ordi dels pobles del Baix Camp per tal de proveir uns esquadrons de cavalleria arribats a Reus —28 de gener—; mentre Bertoletti requisava provisions per a les tropes dels generals Raylle i Musnier, que estaven de pas —30 de gener—, d’Arlincourt insistia a demanar més llits i roba per als hospitals —31 de gener—; mentre un coronel francès sol·licitava bagatges a Vila-seca, Riudoms, Montbrió, Botarell, Castellvell, Almoster i la Selva —15 de febrer—, d’Arlincourt reclamava 24.000 duros i 2.000 parells de sabates a Reus. I així tots els mesos de l’any 1812. Donen la pauta del sacrifici que la població hagué de fer per mantenir l’exèrcit d’ocupació aquestes xifres concretes: entre el 3 de maig del 1811 i el 20 de febrer del 1812, la vila de Reus li subministrà articles per valor d’1.346.760 pessetes. En mig de les partides lliurades, en trobem de tan considerables com 640.000 racions d’arròs —21.000 kg—, 110.000 racions de pa —4.500 kg—, 40.000 racions de bacallà —4.800 kg—, 6.570 parells de sabates, 20.000 botelles de vi i 1.200 canes de tela». La darrera gran requisa de pertrets de boca realitzada al Corregiment, l’ordenà el mateix Suchet el 17 de juliol del 1813, abans d’iniciar la retirada definitiva i consistí en 367 càrregues de vi, 100.000 racions de pa o farina, 1.111 bens, 2.092 quarteres d’ordi, 54 quintars de bacallà, 2.475 quartans d’oli i a més 220 mules i 25 carros».

Un historiador tan reconegut com Ferran Soldevila va arribar a dir que «caldria retrocedir fins al segle IX per trobar a la història de Catalunya un moment de misèria semblant al de 1812 i que governants i soldats enemics, governants propis i propis exèrcits, tots van contribuir a la tasca devastadora». No solament Tarragona i Girona, Saragossa i Madrid, ciutats que van patir cruentament setges i combats en la lluita contra els francesos, sinó també pobles i ciutats de l’entorn van sofrir el turment de les imposicions, confinaments, violacions i una pobresa extrema, fruit de requises, confiscacions i impostos dels uns i dels altres. Entre tots van assolar el país i sense cap mena de dubte el poble pla va ser el que va pagar el preu més alt d’aquesta guerra.

I de les d’abans i de després. Les guerres només porten dol, desolació i misèria i la poca roba és la que més paga. Ahir, avui i sempre. És per això que hem escrit aquestes lletres, com un crit d’alerta contra aquells que, quasi sempre per interessos foscos i disfressats de ves a saber què, no dubten a llençar uns homes contra uns altres només que amb perspectives de mort o penúria. Per això, com milions de persones de tot el món, clamem un ben fort crit de «No a la guerra».

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article