Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el juny de 1999

L'indument femení

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

L'indument femení
L'indument femení

Estampes cambrilenques / Juny 1999

Fa dos mesos que aquí mateix fèiem un estudi, no exhaustiu, és clar, de l’indument dels homes i de les variacions que en el vestit masculí s’han produït en les darreres dècades, fa entre cinquanta i setanta anys, aproximadament.

Avui toca fer-ho sobre l’indument femení, perquè no hi pot haver pas discriminacions per raó de sexe, i menys avui que els col·lectius feministes estan molt sensibilitzats.

Naturalment que les dones en el vestir acostumen a ser primmirades i normalment es deleixen per vestir al dia i seguir les modes, potser fins a l’exageració, perquè només cal que ens referim als passis de models que tot sovint ens serveixen a la televisió o els que ens mostren les revistes del cor. Per cert, que hi ha models que jo dubto molt que algú s’atreveixi a posar-se.

Com en el cas de l’indument masculí, tampoc és la nostra intenció d’anar més lluny del que podem recordar nosaltres mateixos, els que ja som grans, o els nostres pares o els nostres avis. No es tracta, doncs, de parlar de túniques ni mirinyacs, sinó dels vestits que correntment portaven les nostres àvies en començar el segle i en els anys successius. Com en el cas dels homes, també en l’indument de les dones hi ha un abans i un després de la guerra civil de 1936, sense que tampoc se’n pugui fer una delimitació exacta i puntual. També, en aquest cas, cal parlar del vestuari de festa i del de diari i tanmateix cal diferenciar força el dels pobles i el de les ciutats, encara que essencialment tinguessin un cert punt de semblança.

Com en el cas dels homes, també en l’indument de les dones hi ha un abans i un després de la guerra civil de 1936, sense que tampoc se’n pugui fer una delimitació exacta i puntual

Per iniciar el tema cal dir que en començar el 1900 totes les dones anaven amb vestits llargs fins als peus i quasi sempre també amb el cap tapat amb el clàssic mocador o amb el corresponent barret o la pamela, segons la situació social de la usuària. En començar el segle xx, els vestits de les senyores, especialment els de les festes nocturnes, ho tapaven tot fins als peus, però en canvi eren força generosos en els escots. Precisament parlant d’escots recordo una anècdota que vaig llegir en una ocasió, emmarcada en una ciutat francesa on el bisbe va ser convidat a un sopar de festa i va tocar-li de companya de taula una senyora que lluïa un escot imponent i del coll li penjava una creueta rica en pedreria. En un moment del sopar, la dama va advertir que el prelat l’estava observant i una mica descarada va preguntar-li: «Què mira, monsenyor, la creu?», pregunta a la qual el bisbe va contestar: «No, senyora, mirava el calvari».

Naturalment que les nostres dones, les dones del poble, es guardaven prou d’ensenyar la pitrera, i hivern i estiu anaven tapades del coll fins als peus i moltes vegades amb vestits negres. Aquí hem de fer notar la llargada dels períodes de dol per la mort dels familiars que, si es tractava de pares, germans, esposos o fills, durava no menys de tres o quatre anys i encara, quan es treien el negre total, venia el mig dol amb robes grises o combinacions de negre i blanc. Abans de la guerra, correntment, i després, d’una manera més esporàdica, les dones portaven calces llargues, enagos i faldellins com a roba interior i al damunt els clàssics sac i faldilla, és a dir, un vestit de dues peces, quasi sempre de color negre. El sac era com una espècie de brusa, amb màniga llarga i que baixava fins més avall de la cintura i la faldilla era una peça que anava des de la cintura fins als peus per sota el sac.

hem de fer notar la llargada dels períodes de dol per la mort dels familiars que, si es tractava de pares, germans, esposos o fills, durava no menys de tres o quatre anys i encara, quan es treien el negre total, venia el mig dol amb robes grises o combinacions de negre i blanc

Entrat el segle, les noies es van començar a revoltar contra aquest tipus d’indument i es va anar desterrant el sac i la faldilla, que es va anar substituint per vestits d’una peça i, si eren d’estiu, amb màniga curta, i no cal dir que força escurçats. Les revistes gràfiques que en aquell temps s’anaven editant van anar posant de moda els models xarleston, curtets, amb flocs i penjolls, que van fer furor. Va ser només el començament. Després va posar-se de moda usar pantalons com els homes. De moment només per a la pràctica dels esports i, més tard, per comoditat en la realització de segons quines feines, per acabar posant-se’ls per esnobisme. Indubtablement va ser un esclat revolucionari, però va acabar acceptant-se com si res. També revolucionària va ser l’aparició de la minifaldilla, curteta, curteta, fins sota les natges i, especialment a l’estiu, amb el complement d’una brusa o una jaqueteta curta, de manera que entre una i altra peça es pugui veure el melic, que, cal confessar-ho, té també els seus al·licients.

Així és que en un període de bastant menys de cent anys s’ha passat de no ensenyar res a ensenyar-ho tot. Certament l’indument dels homes ha canviat substancialment, però el de les dones ha canviat del tot i radicalment, i és de suposar que fins i tot definitivament, perquè en l’indument femení hi podrà haver i hi haurà, sens dubte, canvis d’estil i de detall, però res no canviarà bàsicament. No sé per què, però em sembla que ja ho hem vist tot.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article