Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils l'abril de 1999

L’indument masculí

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Abril 1999

L’indument és un d’aquells aspectes que han caracteritzat la vida de les persones. Al llarg dels segles ha anat evolucionant, lentament però sense mai parar. Des d’aquelles fulles de figuera amb les quals, segons el llibre del Gènesi, els nostres primers pares Adam i Eva es van cosir uns faldars, després d’haver desobeït Déu, van passar a la pell dels animals perquè «llavors el Senyor Déu va fer túniques de pell i va vestir l’home i la dona» (Gn. 3, 21). Aquests, doncs, van ser els primers elements amb què l’home va vestir-se perquè, com que primàriament l’home vivia de la caça, aquesta feia el doble servei de proporcionar la carn com a aliment i la pell per al vestit.

Naturalment que no puc, ni vull, fer aquí la història del vestir perquè no és aquest el lloc apropiat per realitzar un treball d’aquest tipus. De les fulles de figuera d’Adam i Eva als nostres texans hi va un abisme perquè s’ha hagut de passar per les túniques, les casaques, les levites, les xambergues, els hàbits i altres tipus de vestimenta que ha anat evolucionant amb els anys i segons els països i les latituds i segons hi fes més fred o més calor. Encara que sobre això hi ha molt per discutir, perquè ja deien els nostres vells que el que tapa el fred, tapa la calor.

El que m’ha mogut a escriure sobre aquest tema, però, és més aviat el fet de recordar com vestien la gent, els homes, de casa nostra, no pas en el temps de les túniques i les casaques sinó en la nostra pròpia recordança, naturalment de les persones que ja som grans. Déu-n’hi-do com han canviat els costums a l’hora de vestir, només en una setantena d’anys i fins i tot menys, que poden ser molts per a les persones joves però que a mi em semblen quatre dies.

indumentari masculi estampes cambrilenques cambrils

Imatge reproduïda a Revista Cambrils, abril de 1999, número 333, pàgina 53Per poder detallar una mica les coses, podem dividir figurativament la gent de la nostra vila —i per extensió també els veïns de pobles i viles semblants— en tres apartats: els menestrals, els pagesos i els mariners. Cada un d’aquests estaments tenia una manera diferent de vestir. Encara cal fer un segon encasellament: la roba de treballar i la de mudar o de festa.

Els menestrals vestien de manera diferent, sempre generalitzant, segons els oficis. Fusters, ferrers, carreters, paletes, cafeters i d’altres, amb jaquetes. Els pintors, amb guardapols, peça que també usaven els botiguers de queviures i similars. Els pagesos, tot l’any amb la famosa brusa blava amb una petita ratlleta blanca, durant l’hivern amb pantalons de vellut i la resta de l’any amb els clàssics pantalons de roba blava. Els mariners, amb els singulars calçotets de xorrar, aquests, igual que els pagesos, quasi sempre apedaçats, dels culs i dels genolls. En roba interior, calçotets pelfats per als menestrals i els pagesos. Els mariners, calçotets llargs creuats a la cintura, de franel·la o de roba corrent segons el gust de cadascú i també segons fos l’hivern o l’estiu. El cap sempre cobert amb la barretina, més tard, o simultàniament, amb la gorra, i els peus, bona part de l’any, descalços o amb espardenyes.

A l’estiu, quan la calor collava, la gent, al camp, acostumava a llevar-se els pantalons i es quedava amb els calçotets creuats, que en realitat eren com uns altres pantalons perquè eren llargs fins als turmells

Els dies de festa, si era diumenge, bona part de la gent treballava als matins, fins i tot les botigues i les barberies tenien obert fins al migdia. L’indument no variava pas gaire, perquè gairebé tothom tenia un doble equip: el de treballar, més vell i quasi sempre apedaçat, i un de més nou que és el que es posaven els diumenges: espardenyes, pantalons, brusa i gorra. Al davall, si era l’hivern, una garibaldina. Els dies de festa assenyalada —Nadal, Sant Josep, Setmana Santa, Pasqua, fira o festes majors— ja era una altra cosa perquè es posaven la camisa blanca —la de menjar fideus, en deien—, el vestit amb l’americana i l’armilla i una sabata a cada peu, com se solia dir. Gorra al cap i, com que molts homes portaven faixa, negra sempre, a les grans festes hi havia qui la usava vermella. A casa meva, encara ara, n’hi ha una de seda vermella que jo a penes recordo haver-la vist portar al meu pare en alguna ocasió.

A l’estiu, quan la calor collava, la gent, al camp, acostumava a llevar-se els pantalons i es quedava amb els calçotets creuats, que en realitat eren com uns altres pantalons perquè eren llargs fins als turmells, i en cos de camisa que, com que sempre eren de màniga llarga, perquè les mànigues curtes no es coneixien, s’arromangaven fins al colze. Per descomptat que mai a ningú no li hauria passat pel cap de posar-se uns pantalons curts per treballar ni molt menys deixar-se el tors nu. En aquell temps la moral pública era molt estricta i eren inconcebibles certes llibertats. Tots hem vist més d’una vegada velles fotografies de platja on es poden observar com els senyors anaven a banyar-se amb americana, corbata i barret, peces que es canviaven en aquelles clàssiques casetes de bany, de fusta, que s’instal·laven a les platges les temporades d’estiu.

El meu avi Castells, fins que va morir, l’any 1934, sempre va portar barretina, el meu pare gorra i jo, com la gent d’ara, mai no porto res al cap

Pràcticament la guerra de 1936 va influir poc en la vestimenta dels nostres homes i van continuar portant-se la brusa i els calçotets de xorrar. Potser una de les primeres variants van ser, a l’estiu, les camises de mitja màniga i també van començar a escurçar-se els calçotets fins a quedar-se en els eslips. Van ser els temps en què es va establir la moda de comprar la roba de vestir i interior ja a punt, feta a les botigues, perquè, abans, camises, calçotets, pantalons i bruses s’acostumaven a fer a casa, sigui a cura de les pròpies mestresses o d’aquelles dones cosidores d’ofici que anaven de casa en casa. Tot això va començar a perdre’s a la dècada dels seixanta i encara més, del tot pràcticament, en la dels setanta, en què tothom va anar vestint-se al dia, segons la moda, i desvestint-se a l’estiu, quan molta gent, fins i tot al carrer, només es posa l’imprescindible per tapar mínimament allò que abans en deien les vergonyes.

El mateix va passar amb el cap. Les barretines van desaparèixer i més tard les gorres també, així com els barrets dels senyors. El meu avi Castells, fins que va morir, l’any 1934, sempre va portar barretina, el meu pare gorra i jo, com la gent d’ara, mai no porto res al cap. Les darreres persones que a Cambrils van usar la barretina com a peça d’ús quotidià van ser, si no ho recordo malament, l’Antoni Moretó Salvadó i el Francesc Domingo Siuró que, amb la brusa blava i la barretina morada, il·lustra aquesta «estampa» en una foto feta pel seu net Lluís. Una «estampa» dedicada a rememorar l’indument masculí, pràcticament al llarg d’aquest segle que s’acaba i que cada dia ens fa veure coses noves. Abans la gent es mudava els dies de festa. Ara, qui tota la setmana va amb vestit i corbata, el diumenge va tot el dia amb xandall. Què hi farem!

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article