Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el juny de 1995

Els senyors de Cambrils (II)

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Juny 1995

Dos fets importants per a la història de l’Església i del país van succeir en el curs del pontificat de Çagarriga, el primer en què el papa Benet XIII (Pedro Martínez de Luna), trobant-se insegur a Avinyó, va venir a Catalunya i, l’any 1410, s’establí a Tarragona amb tot l’enrenou que això comportà. Econòmicament s’hagué de proveir la subsistència del papa i de la seva cort, imposant-se càrrecs a les viles del Camp, adjudicant-se al degà els delmes de Cambrils i de Belianes: 58 lliures, 9 sous i 2 diners. L’altre fet va ser la mort del rei Martí sense successió, qüestió que va ocasionar el famós compromís de Casp que va donar la corona a l’infant Ferran, el futur rei Catòlic. Entre els nou compromissaris hi havia sant Vicenç Ferrer i el nostre arquebisbe, del qual convé remarcar que va negar-li el seu vot.

Durant els seus onze anys de pontificat, l’arquebisbe només va celebrar un concili provincial, l’any 1414. Aquest prelat va morir el 31 de desembre del 1418.

El va succeir Dalmau de Mur, que era bisbe de Girona. Aquest prelat era català, fill d’aquesta mateixa arxidiòcesi, ja que els seus pares eren els senyors de la vila de l’Albi, a les Garrigues. Abans de la seva consagració episcopal havia estat rector de Valls. Prengué possessió de l’arquebisbat el 27 de juliol del 1419.

No hem trobat que Dalmau de Mur tingués cap relació especial ni de cap caire amb Cambrils. Va celebrar un concili provincial l’any 1424 i, després de dotze anys d’arquebisbe de Tarragona, va ser designat arquebisbe de Saragossa, on va morir el 12 de setembre del 1456.

Aquest senyor havia de ser consagrat bisbe bastant jove perquè va ser arquebisbe, entre Tarragona i Saragossa, durant 37 anys i, com hem dit, quan va venir a Tarragona era ja bisbe de Girona. Va viure 80 anys.

A Dalmau de Mur i de Cervelló va succeir-lo Gonçal d’Ixar, de llinatge aragonès i procedent de la noblesa de la regió veïna, emparentat amb la casa reial. Gonçal d’Ixar va ser arquebisbe de Tarragona encara no dos anys. Va fer la seva entrada solemne a la capital el 3 de desembre del 1431 i va morir el 9 de novembre de l’any 1433.

No sabem l’edat que tenia quan el van nomenar arquebisbe de Tarragona, però sembla que seria jove i amb el poc temps que va romandre a Tarragona, tot i que per això mateix va deixar poc rastre de notícies ni de tasques pastorals remarcables, sí que la seva curta història va acumular fets, si més no, anecdòtics. El primer d’ells és que quan el papa Martí V el nomenar arquebisbe metropolità de Tarragona, no era ni tan sols capellà. Havia rebut només la tonsura clerical. L’any següent a la seva entrada a la seu tarragonina, el 1432, va haver de venir el bisbe de Tortosa, Otó de Montcada, que el va ordenar d’ordes menors i de sots-diaca, cerimònia que es va celebrar a l’església prioral de Reus. De retorn a la seva diòcesi, el bisbe tortosí fou acompanyat per l’arquebisbe Ixar fins a Cambrils i ambdós van aprofitar l’estada a la nostra vila, segurament premeditada, per celebrar, no sabem en quina església, potser a l’església vella de la Mare de Déu del Camí, la cerimònia d’ordenació de diaca de l’arquebisbe Ixar. En aquella època tot aquest seguit de coses no eren pas infreqüents, però de totes maneres calia regularitzar la situació com més aviat millor. Per això, poc temps després dels esdeveniments esmentats, l’arquebisbe Ixar va anar a Barcelona, on el seu antecessor a l’arxidiòcesi tarragonina i aleshores arquebisbe de Saragossa, Dalmau de Mur, va ordenar-lo de prevere i va conferir-li la consagració episcopal.

Ja tenim Gonçal d’Ixar arquebisbe de nom i de fets. Però, dissortadament, la venturosa situació va durar poc temps. El prelat tarragoní era molt afeccionat a la caça i van organitzar-li una cacera a Valls, amb tanta mala sort que, corrent a cavall tot empaitant una peça, va caure de la cavalcadura i es va trencar l’ansa del coll, i va morir quasi instantàniament. Era dilluns 9 de novembre del 1433. La seva ordenació diaconal a Cambrils va ser, molt possiblement, la seva única vinculació amb la nostra vila.

A l’arquebisbe Ixar va succeir-lo Domingo Ram, aragonès, fill d’Alcanyís. Abans de venir a Tarragona havia estat bisbe d’Osca i, després, de Lleida. En arribar a la nostra arxidiòcesi ja era cardenal, del títol de Sant Joan i Sant Pau. Aquí hem de fer notar que en tota la història de l’arxiepiscopologi tarragoní, abans del nostre cardenal Vidal i Barraquer, només tres arquebisbes de Tarragona havien estat cardenals, el que estem biografiant: Domènec Ram (1434-1445), Jeroni Dòria (1533-1558) i Gaspar Cervantes de Gaeta (1568-1575). Tots tres ja ho eren quan van venir a Tarragona.

El cardenal Ram havia estat també compromissari de Casp, amb el seu antecessor Pere Çagarriga, un dels nou jutges que donaren la corona a Ferran, el futur marit d’Isabel de Castella. Diuen que «fou home de grans prendas y virtut». A Tarragona es va preocupar de reforçar les muralles i de portar l’aigua a la ciutat des de la Font de les Morisques, per la qual cosa va haver de fer construir l’aqüeducte que, en part, encara es conserva.

Bé, aquesta és la història, molt breument explicada, dels cinc arquebisbes de Tarragona que van actuar com a senyors temporals de Cambrils (1391-1437). Llavors, què va passar perquè els cambrilencs poguessin tornar a gaudir del privilegi de la directa dependència reial?

L’arquebisbe, per la seva part, feia el que podia per defensar els seus interessos, de manera que quan va veure els cambrilencs massa avalotats, va fer empresonar «els capitostos de la conjura», diu Serra, i entre ells el síndic del Consell

Els nostres avantpassats mai no van veure amb bons ulls la venda de la vila realitzada per Joan I a favor dels prelats tarragonins i sempre van estar cerca la grenya amb els nous senyors eclesiàstics. L’historiador Serra i Dalmau en dona una versió més aviat en to irònic com era el seu estil. Van haver-hi protestes, insubordinacions, i fins intents de rebel·lia, que van ser durament reprimits. Mai, però, els cambrilencs es van donar per vençuts i els intents d’alliberar-se del domini dels prelats van ser continuats. L’arquebisbe, per la seva part, feia el que podia per defensar els seus interessos, de manera que quan va veure els cambrilencs massa avalotats, va fer empresonar «els capitostos de la conjura», diu Serra, i entre ells el síndic del Consell.

Però ni així es van acovardir els cambrilencs i van decidir d’enviar una ambaixada al rei per pregar-li que retornés la vila a la seva jurisdicció directa. Certament que el rei, Alfons IV el Magnànim, en aquella època tenia altra feina que atendre les peticions dels cambrilencs, embolicat com estava en les campanyes de Sicília i de Nàpols. Aquest monarca, pràcticament, va passar bona part del seu regnat a Itàlia, on tenia amples dominis i concretament des del 1420 fins a la seva mort el 1458. Durant la seva llarga absència exerciren el virregnat la seva esposa, la reina Maria de Castella, una dona d’un gran temperament i dots polítiques, i el seu germà Joan, i va ser precisament la reina Maria la que, a Montsó, on poc temps abans s’havien reunit les Corts, va rebre els comissionats cambrilencs que van exposar-li les seves queixes i els desitjos del poble. La reina va enviar a Cambrils un delegat o representant per tal que indagués la situació sobre el terreny i la força de les reclamacions del veïnat.

Sembla que la conclusió que en va treure era que, massivament, el poble volia només dependre del poder reial i llavors va ser quan el rei Alfons, segurament que per poders d’algun procurador, va concedir novament el privilegi de dependència exclusiva de la corona, juntament amb altres regalies i confirmant a la vegada antics furs. Això sí, els cambrilencs van haver de pagar una contribució de 3.000 florins. Des de molt antic res no es fa de franc.

Era el 27 d’abril del 1437 i s’havia acabat el domini temporal dels arquebisbes tarragonins sobre la nostra vila, que va durar quaranta-sis anys.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article