Estampes cambrilenques / Juny 1997

Així, en castellà, perquè sembla que fa més patxoca. Sota aquest nom es va forjar a Cambrils una de les llegendes de l’època moderna, que certament avui quasi tothom ha oblidat. Tots sabem que una llegenda és una relació de fets o esdeveniments que sovint tenen un fons de realitat, però que la veu popular ha transformat de manera que moltes vegades arriben a tenir més de tradicionals o meravellosos que d’històrics o vertaders.

A la nostra vila aquesta llegendària mà negra va tenir una vigència real durant un llarg període d’anys —sis o set— en què tothom en parlava, especialment quan s’esdevenien els fets que emmarcaven la seva existència. Avui pràcticament ningú no recorda ni el nom ni els fets que l’originaren i que van passar a mitjan dècada dels quaranta.

Entre els anys 1918 i 1925 sembla que els mariners es van dividir entre els partidaris del Pòsit i els que eren contraris a la nova fundació

Per esbrinar una mica els orígens de la dita i què era el que l’havia posada d’actualitat, he contactat amb un vell pescador, el Pere Fortuny, un home de 85 anys i amb una memòria privilegiada, que m’ha ajudat a actualitzar els meus records d’aquella època del port, que és on realment s’esdevenien els fets.

Per a mi, la sorpresa ha estat saber que les trifulgues dels anys quaranta tenien uns precedents els anys 1918-1925. Aquests són els anys de la fundació del Pòsit de Pescadors, successor d’una societat de gent de la mar amb vigència en una època anterior. Llavors sembla que els mariners es van dividir entre els partidaris del Pòsit i els que eren contraris a la nova fundació. Els primers es mostraven força violents contra els seus opositors. En un temps en què el port encara no existia i les barques eren varades a terra, de nit, un petit grup dels més virulents, no més de quatre o cinc persones, pujaven a les barques i estripaven les veles o tallaven les cordes que havien de subjectar-les. No oblidem que eren encara temps d’embarcacions a vela, uns beneïts temps en què —em recorda el Pere— el seu avi, que també es deia Pere Fortuny, feia de sereno —vigilant, més popularment— i que, entre altres feines, era l’encarregat de cantar per les cantonades l’hora i el temps que feia. Així, per exemple, el crit podia ser: «Les dotze —de la nit, és clar— i bon temps». I així cada hora de la nit. També era l’encarregat de cridar els amos de les barques a l’hora convinguda. Llavors eren els amos els qui cridaven els seus remitgers amb la frase: «Alça’t en nom de Déu».

En un temps en què el port encara no existia i les barques eren varades a terra, de nit, un petit grup dels més virulents, no més de quatre o cinc persones, pujaven a les barques i estripaven les veles o tallaven les cordes que havien de subjectar-les.

Aquest estat de violència va durar un cert període de temps, fins que el funcionament del Pòsit va ser acceptat per tothom. La peripècia, però, només va ser un preliminar i mai, naturalment, va ser coneguda amb l’apel·latiu de mà negra, per la senzilla raó que aquesta denominació va venir més tardanament, emparada en la fama d’uns serials d’aventures, molt populars, que es coneixien amb aquest mateix títol.

Van passar els anys i aproximadament el 1944 o el 1945 novament sorgiren diferències entre els pescadors. La qüestió de fons era que el govern va dictar unes normes per limitar les hores que les barques podien romandre a la mar ocupades en la pesca. Fins al moment el més habitual eren dotze hores, normalment de sis del matí a sis de la tarda. L’ordre del govern era de reduir-les a deu. Com sempre passa, no tothom va estar d’acord amb les fórmules governamentals i la crispació va tornar a aflorar. La majoria sembla que es decantava per les deu hores, però una minoria es mantenia forta en els seus plantejaments. Aquesta minoria tenia els seus esquirols i sovint protestaven a Tarragona davant les autoritats competents en la matèria. La cosa va anar enverinant-se i un dilluns de Carnaval, que era el dia específic en què els pescadors celebraven les festes del Carnestoltes, al ball del Pòsit, van sorgir les primeres amenaces i també el primer epítet referit a la mà negra.

Van passar els anys i aproximadament el 1944 o el 1945 novament sorgiren diferències entre els pescadors. La qüestió de fons era que el govern va dictar unes normes per limitar les hores que les barques podien romandre a la mar ocupades en la pesca

La violència es va tornar a mostrar en forma semblant a aquell període dels anys vint que hem comentat. Com vint anys enrere, un petit grup, de no més de cinc persones, es va prendre la justícia per la seva mà i amb petits bots s’atansaven a les barques que, ara sí, estaven amarrades a les dàrsenes i feien de les seves —malifetes que eren quasi sempre importants, tant pel cost econòmic de les destrosses com per la pèrdua d’hores d’anar a la mar—. Entre les atzagaiades, totes fetes amb molt mala intenció, cal dir que tallaven les cordes d’arrossegament i destrossaven armellades. Fins i tot van arribar a cremar les xarxes amb àcid sulfúric i a causar importants avaries als motors. Tot i que es van establir vigilàncies especials, mai no es va arribar a saber qui eren els pescadors —potser eren persones desvinculades del gremi, ves a saber— que es dedicaven a cometre aquest tipus de trapelleries, quasi sempre amb resultats de serioses pèrdues econòmiques. També podria ser que, si hi havia sospitosos, aquests es valguessin d’algun tipus d’influència o de xantatge per evitar de ser denunciats. El cas és que per aquest afer mai no es va arribar a detenir ningú.

Com vint anys enrere, un petit grup, de no més de cinc persones, es va prendre la justícia per la seva mà i amb petits bots s’atansaven a les barques que, ara sí, estaven amarrades a les dàrsenes i feien de les seves

La problemàtica va tenir una durada d’anys, però a la fi, potser per cansament, per l’acceptació de la realitat, avui es dediquen moltes menys hores a la pesca i no passa res. Amb més cultura en general les persones han arribat a comprendre que amb violència no s’assoleix res i que és parlant com la gent s’entén. La democràcia també ha arribat al món laboral i al món social i les persones reivindiquen el que creuen que són els seus drets, per a la qual cosa no cal arribar a plantejar conflictes que, quan han començat, sempre són difícils de reduir. Malament rai quan les pugnes no es resolen amb serenor i amb una pactada avinença.

La «mano negra» avui, gràcies a Déu, ha passat a la història i s’ha recobert de llegenda. Com dèiem en començar, el fet real va existir, però els anys li han posat al damunt una aurèola d’intriga i de mite que fa que, quan algú en parla, la gent ho escolti més com una novel·la d’aventures que com un fet autèntic ocorregut fa només una cinquantena d’anys.

Consulta més documents de la secció Estampes cambrilenques