La Biblioteca Josep Salceda i Castells va acollir, ahir a la tarda, un monòleg titulat “Mestre Fabra” en homenatge a Pompeu Fabra, a càrrec Rosa Cadafalch. Tal com va explicar la pròpia actriu a revistacambrils.cat, “és un recorregut molt esquemàtic de la seva vida amb anècdotes molt personals, des de que va néixer fins que va morir, evidentment la seva vida i la seva obra són molt més àmplies i profundes. A l'hora de fer l'espectacle ho acompanyo amb unes il·lustracions perquè sigui més amè i perquè volia fer que arribés diferents tipus de públic. Volia que es veiés la personalitat de Pompeu Fabra que és el que em va agradar més quan vaig començar a estudiar-lo. Era un home tranquil, callat, observador, amb les idees molt clares, molt ponderat i sempre estudiós per la llengua”. Al monòleg, Cadafalch va introduint la lectura de textos d’escriptors i poetes que han glossat la seva obra i la seva persona. Amb textos de Josep Pla, Salvador Espriu, Pere Quart, Antoni Rovira i Virgili i Joan Brossa, entre d’altres.

"Va fixar l'ortografia i la gramàtica en català"

Rosa Cadafalch va començar el monòleg explicant que Pompeu Fabra “va fixar l'ortografia i la gramàtica en català i si no hagués fet aquesta feina, potser no parlaríem en català”. Va néixer el 20 de febrer de 1868 a la vila de Gràcia, en una família de 13 germans en la què només van sobreviure tres. El seu pare va arribar a ser alcalde republicà de la vila de Gràcia. Ell era un nen tranquil i observador que li agradaven molt les matemàtiques i que va aprendre a llegir tot sol. Amb només 8 anys i per coneixences amb la família Arregui es va entusiasmar amb la lectura de gramàtiques estrangeres. Cap als 15 anys li va sorgir la seva vocació de gramàtic. Aleshores el català escrit era diferent al català parlat i es podien veure molt maneres diferents d'escriure'l: caball o cavall, baxa o baixa, matx o maig o per exemple, la paraula 'on' era escrita de set o vuit maneres diferents. Era imprescindible tenir unes normes i, quan Pompeu Fabra tenia 16 anys va escriure un Assaig de gramàtica del català modern –en castellà–.

Va estudiar enginyeria química, però mai va deixar la seva passió per la gramàtica

Per acontentar al seu pare i a la seva família va estudiar enginyeria química, malgrat que no va deixar mai la seva passió per la gramàtica. Va conèixer a Puig i Cadafalch –amb qui es van fer molt amics– i es va començar a interessar per la política i el catalanisme. Va començar a col·laborar amb la revista l'Avens, i els va convèncer perquè canviessin el nom a l'Avenç. Fabra començava a tenir molt clar que calia tenir una ortografia i una gramàtica per poder ensenyar a les escoles. Durant els anys següents i, per necessitat, va haver de marxar de Catalunya i va marxar amb la seva dona a Bilbao, on van tenir tres filles. Sempre li va agradar molt l'esport: practicava tennis, natació, pilota basca i l'excursionisme.

L'any 1932 publicar el Diccionari General de la Llengua Catalana, després de 12 anys de feina

L'any 1906 va participar al primer congrés de llengua catalana, on va quedar palesa la seva confrontació amb mossèn Alcover en matèria lingüística. Eren dues persones completament diferents en caràcter i en pensament. Uns anys després, el 1912, Prat de la Riba li proposa una càtedra de filologia catalana i, juntament amb la seva família decideixen tornar a Catalunya. Es van instal·lar a Badalona. A partir d'aleshores es va dedicar completament a la llengua. Li agradava molt anar en tramvia fins a Barcelona i durant els viatges escoltava com parlava la gent del carrer. L'any 1913 es publiquen les normes ortogràfiques; l'any 1918, la gramàtica catalana i l'any 1932 –després de 12 anys de feina–, es publica el Diccionari General de Llengua Catalana.

Exili i mort fora de Catalunya

Uns anys després, amb l'esclat de la Guerra Civil, Pompeu Fabra sempre es va implicar amb el govern republicà, però al gener de 1939 es va veure obligat a marxar a l'exili per no tornar mai més a Catalunya. Fins i tot, els nacionals van entrar al seu pas i el van saquejar, van llançar pel balcó tots els llibres de la seva llibreria i els van cremar al carrer. “Va desaparèixer la seva llibreria, però no la seva obra”. Després de la guerra van passar moltes penúries i molta gana, però mai va voler creuar l'Atlàntic perquè volia morir en terres catalanes. Van anar a Prada de Conflent –molt a prop de Catalunya–, on hi vivien molts catalans. L'any 1947 va dir una frase que quedarà per sempre, segons va dir Rosa Cadafalch: “cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança”. Va poder redactar el seu testament en català –malgrat els entrebancs– i el dia de Nadal de 1948 va morir.