Moment de l’entrega de premis a la cloenda del Festival

El curtmetratge, per la seva extensió i, potser, per aquella idea generalitzada que amb poc n’hi ha prou per començar a manipular, és un gènere que s’ha restringit als cineastes novells. No negaré que en aquesta afirmació no hi hagi part de raó, però tampoc no vull abstenir-me de dir que el curt, per no deixar indiferent l’espectador, necessita d’una gran dosi de concentració i claredat. Dues premisses, aquestes, que en general, van seguir la majoria dels treballs presentats al IV Festival de Curtmetratges de Cambrils.

L’edició d’enguany, que va endarrerir un mes i mig les dates habitual de projecció, va tenir lloc entre els dies 24 i 25 de gener i va mostrar un total de trenta-cinc cintes —vint-i-una en cinema i catorze en vídeo— que anaven del documental fins al realisme màgic, passat per l’humor (sarcàstic, unes vegades; negre, unes altres) o el thriller. Tot plegat, més de deu hores de cine que van atraure l’atenció del públic de manera diversa. I és que, si bé les projeccions en gran format van recaptar una bona entrada, les de vídeo es van haver de conformar amb una trista, però respectable, mitjana aritmètica de quatre persones per sessió. Entre les quals, diguem-ho tot, ni tan sols es pot comptar una servidora. Icíar Bollaín, d’altra banda, va ser la protagonista de la retrospectiva d’aquest any. L’actriu i directora madrilenya no va poder assistir a l’acte i l’absència va restar interès social —i sobretot periodístic— a la projecció. Els espectadors fidels al festival, però, van tenir l’oportunitat de veure d’una tirada els tres curtmetratges dirigits per Bollaín (Baja, corazón, Los amigos del muerto i Amores que matan) i comprovar l’heterogeni ventall de registres narratius que pot oferir la directora.

Però no tot va ser cel·luloide en aquest IV Festival. Igual que en l’edició anterior, la POCC, organitzadora dels actes, i la sala Black, van oferir el concert del grup Kakelvi, el qual van presenciar un bon nombre dels assistents a les projeccions de dissabte. El festival va tancar les portes diumenge amb l’entrega de premis i la projecció de les cintes guanyadores. Aizea, ciudad del viento, d’Ione Hernández, es va emportar el premi especial que concedeix l’Associació Fotogràfica de Cambrils a la millor fotografia. Un guardó justament atorgat a un treball que podia haver quedat perfectament en primer o segon lloc. D’altra banda, el premi especial de públic va recaure sobre El cumpleaños de Carlos, un curt de José Javier Rodríguez, rodat a Santa Cruz de Tenerife, que narra les vivències d’un nen del carrer que als 11 anys ha d’aprendre a viure amb la perspectiva d’una llarga reclusió.

Finalment, un jurat format per Marc Martínez, Maria Ripoll, Antonio Sempere, Josep Pere Peyró i Lluís Colom va decidir concedir ex aequo el Premi Claqueta Lauren al millor curtmetratge en vídeo a Maruan i ... y del hijo, dues peces d’un quart d’hora de duració que van haver de compartir el premi de 300 euros. El segon premi, amb una dotació de 600 euros, va ser per a Mujeres en un tren, del director alacantí Jorge Torregrossa. Una història a mig camí del thriller light i el surrealisme que comptava amb una bona fotografia, però que acaba precipitada a un final massa evident. Per últim, ...ya no puede caminar, de Luiso Berbejo, es va emportar els 1.200 euros del primer premi. El curt narra la lluita d’un nen per superar la por i la repulsió que li provoquen alguns ésser vius de la natura, entre ells una càndida nena que acaba d’arribar al poble. El final, malgrat no sorprendre, et deixa amb una rialla malèvola entre els llavis que confirma com pot arribar a ser de saludable la ficció. Una bona raó, aquesta, per esperar ja la propera edició del festival.