Pedro Otiña: "Lepidèmia de pesta de Marsella de 1720 va motivar la redacció dun edicte que regulava el control sanitari terrestre i marítim"
 |
| El regidor de Cultura Francesc Garriga i l'historiador Pedro Otiña |
Ahir al vespre, el centre Les Basses va acollir la conferència i presentació del llibre Sanitat marítima: la defensa de la costa i la salut pública de Tarragona, a càrrec de lhistoriador Pedro Otiña arxiver de l'Arxiu Municipal de Cambrils, i guanyador del V Premi dInvestigació Port de Tarragona. Lactivitat, inclosa en la programació de lAntena del Coneixement de la URV, va ser presentada pel regidor de Cultura de lAjuntament, Francesc Garriga.
Segons va explicar Otiña, el seu treball pretén abordar limpacte que van tenir les mesures sanitàries en les poblacions i en les persones, una temàtica que ha estat poc estudiada per historiadors i investigadors.
Cap a 1720, tal com va explicar Otiña, la costa de Tarragona era un espai amb escassa ocupació, amb nuclis molt dispersos, aiguamolls i una zona propícia per als atacs pirates. Més endavant, ja es comencen a construir les primeres barraques i els primers nuclis de població de pescadors. En aquella època, segons va dir, existien uns enemics invisibles com la pesta endèmica a Europa i daltres malalties com la febre groga, el còlera, la grip, la verola o la sífilis. Fins a lany 1720, cada ciutat o vila socupava del seu estat sanitari. Cada port revisava les embarcacions, si ho creia convenient, sense uniformitat en el control de les mercaderies ni de les persones. Precisament, aquell any, arrel duna epidèmia molt important a Marsella, que va produir una gran mortaldat, es va generar molta por a la Península Ibèrica per la seva relació marítima amb els ports francesos. Lepidèmia de pesta de Marsella de 1720 va motivar la redacció dun edicte que regulava el control sanitari terrestre i marítim. Es va tractar del primer intent per protegir la sanitat. Cap a lany 1771 es va redactar un nou edicte que habilitava els ports i servia per regularitzar i unificar lentrada dembarcacions.
Des daleshores i fins lany 1969, els vaixells havien de dur una patent de sanitat obligatòria que acreditava que lembarcació no representava un perill per a la sanitat pública. En aquesta patent sinformava del port dorigen de lembarcació. Tal com va comentar Otiña, si lembarcació no era admesa pel port de destí es posava en quarantena en els anomenats llatzerets, que eren uns llocs daïllament de les persones i mercaderies, on sels sotmetia a una revisió i observació. Com a exemples, Otiña va anomenar els llatzerets de Vilanova i la Geltrú (construït cap a 1810) o el de Salou (1829).