Informació general

La riera (II)

Per Josep Salceda

Comentàvem el mes passat l'aspecte actiu de la nostra riera, quan ella, per la força dels elements que són el fi primordial de la seva existència, passa al primer terme de l'actualitat i és ella mateixa el subjecte de l'esdeveniment. En aquest la riera, per ella, no té res a veure, però les circumstàncies de lloc o situació l'han fet també objecte de participació passiva en fets de costums o d'història.

Qui alguna vegada no ha jugat a la riera? O qui no ha anat a tirar alguna 'cosa' a la riera? O a buscar-hi quelcom, encara que només sigui una mica de sorra o pedres? La riera ha estat el gran testimoni mut de Cambrils. Si pogués parlar, quantes coses podria explicar! I quantes coses deu haver 'vist'!

Ens parlaria segurament dels afanys i inquietuds de la comunitat de pares Agustins que durant uns quatre segles romangueren a Cambrils, en el convent de la Mare de Déu de Gràcia, del convent i de l'església del qual, enmig de la riera, es veuen encara uns fonaments que segurament ara desapareixeran per sempre més. Els pares Agustins deixaren a la vila una forta empremta que durà segles i amb ella la devoció a la Mare de Déu de Gràcia, molt arrelada en altres temps com ho proven el carrer i el raval que encara avui porten aquest nom. En aquesta església, la primera de què tenim memòria a Cambrils, a part del temple de la Mare de Déu del Camí, es realitzà el fet prodigiós dels Sagrats Corporals i l'Hòstia incorrupta, fet autentificat per l'arquebisbe Joan de Moncada (mireu la revista "Cambrils" de desembre de 1973, "La diada del 9 de desembre", pàgina 7) fet que s'ha vingut celebrant solemnialment durant diverses centúries i al qual els corrents moderns i el desinterès dels dirigents religiosos han tret tota importància, amb l'arraconament de la seva memòria potser de forma definitiva.

Aquest convent i el llit de la riera foren també protagonistes de primera fila en els fets històrics del desembre de 1640. Francesc Manuel de Melo en la seva Historia de los Movimientos y Separación de Cataluña, impresa el 1645 per Pau Craesbeek, impressor de les Ordes Militars, ens diu que: "El Quiñones, después de haber con su caballería apartado de la muralla la gente que no pereció en la campaña, repartió sus cuerpos de guardia a la larga por sus avenidas, y con lo restante de sus caballos ocupó los puestos importantes. Era el mas conveniente un convento de San Agustín, fundado al salir de la villa, frontero de la puerta principal, en parte donde las baterías podían ser provechosas a los sitiadores: procuró hacer-se dueño de él, encomendándolo a algunos de los suyos. Entraron como armados, acudieron prontamente a la defensa los frailes; hacen aquellos casos lícitas las armas a todos, pero también hacen igual el peligro: hirió de un pistoletazo un religioso a un soldado, retiróse aquél y otro en su lugar vengó con la vida del que se defendía con heridas de su compañero. No paró allí la furia; mas ocasionada de la imprudencia, pasaron a mayor número las muertes, a mayor grado los escandalos; quedó, en fin, el convento en manos de los soldados."

No podem detallar més, perquè el treball s'allargaria massa, però és evident que la riera, en aquells deplorables moments de la nostra història, va ser testimoni de l'heroisme dels uns, de la crueltat dels altres i de la criminal indiferència dels caps de l'exèrcit del comte-duc, que no saberen o no volgueren evitar tants estralls.

No desapareixerà la riera, però en canviar-li la 'fesomia' semblarà que perd una mica de la seva personalitat, que ha estat història i vida durant mil·lennis. Tot sigui en nom d'aquest millorament prou necessari i convenient. El poble avança, les muralles han perdut la seva eficàcia per convertir-se, sense perdre el seu principal fi de llit de les aigües, en passeigs i vials que donin realç a aquesta nova perspectiva que, sens dubte, adquirirà la nostra vila quan l'obra estigui acabada.

Comenta aquest article