Informació general

La riera (I)

Per Josep Salceda

D'aquí a poc, potser quan aquestes lletres vegin la llum, s'estarà ja treballant, es començaran les obres de canalització de la nostra riera. Nostra, no precisament perquè ho sigui més que de les altres poblacions de la riba, sinó perquè, en passar pel mig del poble o, més ben dit, en haver-se construït el poble a ambdós costats de la riera, i en desembocar aquesta al mar pràcticament a les seves parets, sembla que sigui més nostra que dels altres, sense tenir en compte que neix al cim del Coll d'Alforja, població de la qual pren el nom oficial. L'obra Descripción geográfica, histórica, estadística e itineraria, que acompaña al mapa geográfico de la provincia de Tarragona, dels senyors Josep Ruiz i Josep Cliviller (Tarragona, 1846), descriu així la riera d'Alforja: "Esta riera tiene su origen en el Coll d'Alforja y cumbre de la cordillera que divide las vertientes de este campo de las que se dirigen al Ebro. Lleva agua en todo el tiempo del año; en la villa de Alforja la aprovechan para molinos harineros y riego de sus fértiles bancales: pasa por el pie S.O. de esta villa donde se les juntan dos arroyos y sigue su curso hacia la villa de las Borjas del Campo y pasando a corta distancia de la parte N.O. de esta villa atraviesa por el termino de Botarell, a media hora de este pueblo, atraviesa el de Viñols pasando un cuarto al O. de la villa y después de haber lavado los muros de Cambrils, desagua a un cuarto de hora en su playa. En tiempo de aguaceros obstruye el paso por su cauce desde Las Borjas a Alforja y tiene que salvarse todo este trecho por la falda de las colinas."

Sense cap dubte, la canalització de la riera és l'obra pública més important que s'haurà fet a Cambrils en tota la seva història, perquè ofereix unes possibilitats insospitades a l'urbanisme, perquè unirà més els nuclis de població i perquè canviarà totalment la fesomia de la vila en aquesta part, que pot esdevenir la columna vertebral de la nostra població.

I és, deixant de banda la part tècnica i urbanística, que potser mereix un més brillant comentarista, aquest aspecte del canvi total de fesomia al qual vull fer referència en aquest treball. Perquè la riera perdrà aquest to que hem vist nosaltres en néixer, i els nostres pares, i els nostres avis; guanyarà una forma més abillada, més pulcra, però perdrà aquest cert 'encant' de cosa deixada i salvatge que ha servit per a tot: des de jocs infantils de cent generacions fins a actes d'una heroïcitat numantina.

Perquè és ben cert que aquest canvi que està a punt de produir-se convida a un repàs dels vells records en què ella ha estat el subjecte actiu o passiu, segons els esdeveniments, car de tot hi ha hagut en la seva història de milers d'anys.

Subjecte actiu en tant que pel seu llit, correntment sec, de vegades les aigües han baixat esbojarrades i han fet molt de mal a propietats, bèsties i fins i tot persones. Potser val la pena de recordar-ne algunes: 14 i 15 de setembre de 1762. Tots dos dies entrà l'aigua dintre del poble. De les notes del senyor Serra i Dalmau extraiem que: "El dia 15 a les dues de la tarda començà la rierada, essent tanta l'aigua que baixaba que, entrant pel portal del carrer Major, sortia pel carrer de les Parres. On va causar més perjudicis fou al carrer de la Fira: aquí, per la cantonada de l'Abadia, l'aigua es dividí en dues parts: una va fer cap a l'antic carrer del Portalet i l'altra a la Plaça, que quedà embassada del tot. Al carrer de l'Hospital va arribar fins al carrer de l'Olleta (avui Baró de Rocafort) baixant pel mateix. Va fer caure les parets de l'Hort i la Sagristia de la Mare de Déu de Gràcia, deixant dintre de l'Església uns vuit pams d'aigua i tres d'arena. Es va emportar les parets del Trinquet o Joc de Pilota i una casa que tenien darrera els PP. Agustins. Es va emportar també les parets dels horts de la Mare de Déu del Camí i d'altres. En vista del molt que durava la rierada (tota la tarda i tota la nit) va exposar-se el Santíssim. A la matinada les aigües es van dividir continuant la meitat per la riera i l'altra pel Barranc de la Mare de Déu del Camí. La rierada es va emportar un home i el va llençar amb força contra la muralla del carrer de les Premses. El van recollir amb vida i va curar."

Altres rierades molt importants: el 15 d'octubre de 1831, els dies 19 i 20 d'octubre de 1866, el 23 de setembre de 1874, de la qual fa poc celebràvem el centenari (vegeu la revista "Cambrils", II època, nª 41, "Centenari de la rierada de Santa Tecla"), el 8 de setembre de 1934 i, ja en els nostres dies, el 29 de setembre de 1959. És evident que no podem donar detalls de totes elles, ja que allargaríem molt aquest treball.

Contra aquests desastres, val la pena esmentar els intents que es feren en temps passats per evitar tants mals. L'any 1844, i essent alcalde Joaquim Ribas i Sans, fou construïda la muralla de l'Anjup. Va construir-la el mestre d'obres Baldiri Ribot i Cabré. L'objectiu: desviar l'aigua de les rierades. L'abril de 1846, essent alcalde el senyor Plàcid Martí, es convocà una reunió de veïns, que acordaren tornar a construir la muralla que hi ha a la part superior del poble (pinaret), muralla que havia tirat a terra la rierada de Santa Teresa. Els jornals de paletes i manobres i l'import de la calç ascendiren a 365 duros. L'arena i la pedra foren posades a peu d'obra per prestació veïnal. El 17 d'abril de 1890, l'Ajuntament, presidit per l'alcalde Carles Clanxet, acordà allargar la muralla de l'Anjup, que tenia 128 pams, fins a 316. El cap que dóna a la riera té deu pams de gruix i l'altre cap quatre i mig. La despesa de la calç i dels jornals fou de 922,35 pessetes. La major part de la pedra emprada fou donada pel senyor Carles Roig i Rovira, mentre que la resta fou treta de la mateixa riera.

Comenta aquest article