Estampes Cambrilenques

Vilafortuny

Per Josep Salceda

És avui una de les més boniques urbanitzacions cambrilenques i una de les millors de la Costa Daurada tarragonina, aixecada al llarg d'una platja formosíssima, vorejada d'una pineda impressionant i envoltant el Castell de Vilafortuny, gegant centenari, testimoni d'altres èpoques i de molt diferents costums.

No obstant això, no és pas d'aquest caire modern del nostre Vilafortuny d'allò que aquí volem parlar, sinó més aviat, com és la norma d'aquesta pàgina, de la història i de les tradicions del castell. I no cregui pas que sigui d'allò més fàcil, atès que del Castell de Vilafortuny, com de la Torre de l'Ermita, es troba molt poca cosa, només insignificances. De tota manera, exposarem, planerament, tot el que sabem.

Les referències al lloc són antiquíssimes. Tenim còpia d'un document de desembre de 1178 en què Alfons I de Catalunya i II d'Aragó, fill de Ramon Berenguer IV, fa l'establiment del terme de Cambrils i, en fer-ne la descripció dels límits, ens diu que ho fa "a sol eixint amb el terme de Guillem Fortuny". Sembla que aquest era el seu cap de llinatge.

Ens fa també una referència la Geografia General Catalunya de Carreras i Candi. En el volum dedicat a la província de Tarragona, obra del conegut historiador tarragoní Emili Morera i Llauradó, ens diu que: "Una de les partides del terme de Cambrils s'anomena Vilafortuny, lloc que recorda l'existència d'un antic poblat, fonamentat per Guillem Fortuny (de Vilafortuny) (1154) que tingué vida pròpia durant l'edat mitjana. Alçat prop de la platja de Salou, les envestides dels corsaris l'anaren enderrocant, sense romandre més que les cases del camp i la Parròquia que encara existia en els primers anys del segle XIX. Els pocs habitants de dit lloc han desaparegut de sa llar amb la calamitat de les febres que per la seva situació es desenrotllen en aquella partida, agregada, com havem dit, quasi per enter al terme de Cambrils."

En realitat, aquesta incorporació de Vilafortuny, junt amb altres termes rurals petits, a l'Ajuntament de Cambrils va efectuar-se en virtut d'un acord de la Diputació Provincial del 7 de març de 1842. Del patrimoni antic, poca cosa en quedava: alguna masia, el castell i la parròquia a què es refereix Morera, i que nosaltres coneixem més per l'església de Mas d'en Bosc però que, de fet, sempre ha estat Santa Maria de Vilafortuny. Fins fa pocs anys ha estat oberta al culte, però per raó de comoditat aquest ha estat traslladat al modern temple de la urbanització, també dedicat a la Mare de Déu.

Del castell, com hem dit, se'n sap ben poca cosa. Pompeu Gener, molt correntment conegut per Peius, escriptor i crític espanyol en llengua catalana, nascut i mort a Barcelona (1848-1919), sembla que va escriure una novel·leta amb el nom Agna Maria, que feia referència al Castell de Vilafortuny i a una propietària seva a meitat del segle XVII. Perquè el tema de la novel·la no és apte per a tothom, perquè no és la nostra feina explicar novel·les i perquè la cosa no té consistència històrica de cap mena, ens abstenim d'explicar-la. Ni els antics propietaris, els senyors de Castellarnau i els marquesos de la Mesa de Asta, ni els actuals no han pogut esbrinar res de la història del castell, que sembla avarament guardada per un malefici. Damunt la porta principal del vell edifici hi ha esculpit un nobiliari escut d'armes, però tampoc aquest ha servit per explicar la gènesi del castell ni dels seus primitius propietaris. Acontentem-nos amb saber que els caps de l'empresa urbanitzadora de la zona han cuidat el castell amb extraordinari interès, i l'han convertit, pràcticament, en un museu valuosíssim, i fins i tot és possible que es revalori amb la seva conversió en parador de turisme.

Comenta aquest article